'Ennio, el maestro': Morricone també ens emociona parlant
Un documental retrata el gran geni de les bandes sonores en els seus últims anys
'Ennio, el maestro'
(3 estrelles)
Direcció i guió: Giuseppe Tornatore. 156 min. Itàlia (2021). Amb Ennio Morricone, Bernardo Bertolucci, Gianni Morandi i Hans Zimmer. Estrena als cinemes
Ennio Morricone no va treballar al Hollywood clàssic. A la seva filmografia no hi trobem (gairebé) èxits massius de taquilla. No obstant això, segurament és el compositor de bandes sonores més influent de la història del cinema. Això és perquè el romà va ser menys un hereu de la tradició simfònica que un inventor de formes acústiques tant en la cançó melòdica com en la música cinematogràfica. Una prova de l’onada expansiva de la seva figura és la llista de personalitats que han respost a la crida de Giuseppe Tornatore per compartir els seus records a Ennio, el maestro. De Quentin Tarantino a John Williams, de Hans Zimmer a Bruce Springsteen, de Liliana Cavani a Quincy Jones… Tots desfilen i elogien el geni en una impressionant tasca logística que indica la llarga gestació de l’homenatge (alguns dels entrevistats van morir fins i tot abans de la desaparició del compositor el 2020: Bernardo Bertolucci, Vittorio Taviani, Alessandro Alessandroni…)
Més enllà de l’exhibició d’agenda, el veritable tresor d’aquest documental és poder escoltar Morricone, lúcid i autoexigent a l’hora de rememorar la seva trajectòria, i vulnerable i emocionant quan explica el conflicte que, durant molts anys, va sentir entre la seva severa formació clàssica i el seu ofici com a compositor popular. Cadascun dels seus gestos i paraules canalitzen com entenia el llenguatge musical, amb el qual endreçava els misteris de l’art i la vida (tot i que de vegades optés pel caos dissonant). Veient el protagonista, és lícit pensar que el retrat d’Ennio potser hauria sigut més punyent si s’hagués limitat a capturar-lo en la seva intimitat, prescindint de l’exèrcit de testimonis que apuntalen un relat ja conegut. La limitació es fa palesa quan el mateix Tornatore s’autoconvoca com a bust parlant: si dediques una pel·lícula de dues hores i mitja a algú amb qui has treballat durant dècades, potser no t’hauria de caldre explicar amb paraules quina mirada tens d’ell.
