Mor als 65 anys l'actor i humorista Enrique San Francisco

BarcelonaRogelio Enrique San Francisco Cobo, conegut com a Enrique –o Quique– San Francisco, ha mort aquest dilluns després d'haver passat setmanes ingressat amb pneumònia bilateral. L'actor i humorista madrileny arrossegava problemes de salut des de feia anys a conseqüència d'un accident de moto del 2002 que el va deixar més d'un any en cadira de rodes. San Francisco va ser un dels secundaris més característics i prolífics del cinema espanyol de les últimes dècades, passejant el seu rostre eixut de nas aguilenc i ulls de mussol per infinitat de pel·lícules i sèries de televisió, saltant del cinema quinqui dels 80 a les comèdies surrealistes de Cuerda o les sèries d'èxit com Los ladrones van a la oficina i Cuéntame. Al final, el seu millor personatge va ser ell mateix: un vividor cínic i canalla, animal de nit i de barra de bar amb una ocurrència sempre a punt. Aquesta va ser, almenys, la imatge que va projectar en les seves aparicions com a monologuista a El club de la comedia, on va triomfar amb el seu humor canalla i populista.

A Madrid va néixer i va fer la major part de la seva vida adulta, però San Francisco va créixer a Barcelona amb la seva mare, la també actriu, Queta Ariel, però no amb el pare, Vicente Haro, a qui va conèixer als 17 anys, quan San Francisco intentava obrir-se camí com a actor a Madrid. Pare i fill, però, es van entendre i fins i tot van viure junts uns anys. La seva va ser una joventut especialment dissipada: es va allistar a la Legió i va fer el servei militar a les Canàries. “Em vaig fer franctirador i vaig entrar en un cos especial de l'exèrcit però va venir la meva mare i em va treure d'allà”. L'actor també es va iniciar de jove en les drogues i va ser addicte a l'heroïna als 80, una experiència que es va retroalimentar amb les pel·lícules sobre delinqüència juvenil en què es va especialitzar durant la primera meitat dels 80, sobretot en títols d'Eloy de la Iglesia com Colegas, Navajeros o El pico. San Francisco va ser un dels supervivents d'aquella generació del cinema quinqui arrasada per l'heroïna, que sí que es va emportar un dels millors amics de l'actor, Antonio Flores, germà de la seva parella de l'època, Rosario Flores.

Un actor a la recerca de personatge

El punt d'inflexió entre aquesta etapa i la resta de la seva carrera es resumeix en el seu paper a Amanece que no es poco (1987), en què és un actor a la recerca de personatge. Però el va trobar aviat gràcies al director que millor va saber llegir les seves virtuts com a intèrpret, Manuel Iborra, que primer el va convertir en el germà que introdueix Antonio Resines en els vicis de la nit a El baile del pato (1989) i després en el fanfarró i verborreic Curt, el personatge d'Orquesta Club Virginia (1992), aquella agredolça evocació de les gires de joventut de Santi Arisa. Pels dos treballs va estar nominat al Goya al millor secundari, i per Orquesta Club Virginia també al premi de la Unió d'Actors. Vint anys després, Iborra tornaria a reunir la banda per estrenar una versió teatral del film en què San Francisco, per una qüestió d'edat, canviava de personatge i cedia el seu a Jorge Sanz, que en la pel·lícula original era gairebé un adolescent.

Consolidat com a secundari còmic en sèries com La mujer de tu vida o Colegio mayor –en què treballa amb el seu pare– i en pel·lícules com Acción mutante, La ley de la frontera o el comiat de Berlanga, París-Tombuctú, amb el canvi de segle esclata la seva carrera com a humorista i alterna les aparicions a El club de la comèdia amb obres de teatre i espectacles de monòlegs. L'actor es converteix en la seva pròpia marca a través del personatge incorrecte i sense escrúpols morals que cultivava com a humorista, tant que es feia difícil diferenciar-lo del San Francisco real. Ell mateix propiciava la confessió parlant sense embuts dels seus problemes amb les drogues i les seves mil anècdotes, com aquella de la vegada en què va passar cinc dies en un calabós del Nepal per barallar-se amb un mico per un plàtan. En els seus últims anys, els problemes de salut derivats de les seqüeles de l'accident de moto i les dificultats econòmiques –va perdre la casa i vivia en un aparthotel– van propiciar aparicions en programes de safareig com Sálvame Deluxe. Durant aquesta època, també va ser molt criticat per mostrar la seva simpatia cap a Vox i afirmar que, “tristament”, ell sentia que “amb Franco era una persona més lliure en general”. La seva última aparició televisiva va ser inquietantment profètica: era un actor que interpretava la mort a la campanya de Campofrío del Nadal passat.