Entranyable Noguera

Teatre Mar i Terra.- Dins la programació teatral de l’Ajuntament de Ciutat ha aterrat el monòleg autobiogràfic de Pep Noguera, Trans-plantar. Ha estat escrit a quatre mans entre el protagonista i Tomeu Cañellas, el director de capçalera de Diabéticas Aceleradas i també de la peça que ens ocupa. Perquè, a més d’una producció de la companyia, d’alguna manera també és la història d’aquests mallorquins que arribaren a Madrid i feren de la movida una manera de viure. Queda poc, o molt, dels seus inicis, però val a dir que la ‘diabètica’ per excel·lència és Pep Noguera, i del que es tracta, entre d’altres coses, és de contar en viu i en directe com i per què ha perdut la condició que l’ha fet conegut i famós. Un trasplantament -dos, per ser més exactes- que li ha donat més esperança de vida i una nova manera d’entendre-la. Ja no és diabètic. Quan varen començar les representacions de Trans-plantar ho feia vestit de blanc, angelical, però ha canviat i apareix sobre l’escenari vestit de negre: americana, camisa, corbata, calçons, calcetins, sabates i capell. Va ser un consell de la seva mare. “T’has de comprar un vestit”, li va dir. I poc o molt, crec que molt, és protagonista elidida de la història, o potser protagonista i punt. Com per exemple en el moment del “mamà vull ser artista”, que defineix tot el que vindrà a continuació. Val a dir que m’agraden els diaris i les auto-biografies, amb la qual cosa està clar que sobre un escenari no faré una excepció. Pep Noguera comença a contar la seva vida des de la infantesa, quan a quatre anys el dia de Nadal es va fotre un cop al cap. Divertidíssim aquest moment que sens dubte marca el tarannà del que serà l’espectacle. Un espectacle que té el segell ‘diabètic’, com quan surt fent playback de Betty Misiego, i la mà de Cañellas, però també marca diferències, i no tan sols pel fet que Pep Noguera, per primer cop en la seva vida, aparegui sobre un escenari completament sol, que també, sinó sobretot perquè obre una porta que fins ara tenien al prestatge de les possibilitats i que seguramet té molt més recorregut, de la mateixa manera que els “diaris” no tenen més fi que el de l’autor. Després de veure’l, em varen venir al cap tot un seguit d’adjectius per qualificar-lo, però me’n suggeriren un que crec que és exacte: “entranyable”. Hi afegiré els meus: valent, divertit, útil, fresc, entretingut, diabètic, noguera… però també hi vaig trobar a faltar una referència més explícita a les que han estat les seves germanes en la diàlisi teatral durant tants anys.

PS: Pep, la vaig entendre.

Teatre del Mar.- Marcel Tomàs també va haver de dir al seu pare que volia ser artista, davant la mirada perplexa del seu progenitor. A partir d’aquí, El comediant, de Cascai Teatre, però, no és el mateix. No hi ha més confessions. El protagonista i Susana Lloret han confeccionat un espectacle, protagonitzat també per Marcel Tomàs, acompanyat de Toni Escribano, amb tot un seguit d’esquetxos, alguns dels quals d’una durada teatralment minúscula, com si fossin acudits dramatitzats, que implica moltes interrupcions i, naturalment, hi manca ritme, o el que té és exageradament sincopat. Li costa arrancar i a mesura que augmenta la durada de les situacions la cosa va agafant consistència. Tomàs pren embranzida, naturalitat i comicitat més col·loquial, que en alguns moments va fer embogir bona part del públic, no tot, amb alguns espectadors damunt l’escenari interactuant amb els dos protagonistes, que és un recurs d’eficàcia provada i que funciona, com l’escatologia de pa amb fonteta, que també utilitza, però aquesta tècnica ja té copyright.