“Em demano si encara queda alguna cosa subversiva en l’amor”

PalmaL’artista Mireia Sallarés ha tancat el cicle de la Universitat de les Illes Balears (UIB) ‘Dones que inspiren’. Sallarés és autora de Las muertes chiquitas, una obra sobre l’orgasme feta a Mèxic i que va presentar a Palma l’any 2013. Ara ha tornat a Mallorca per donar a conèixer el seu darrer treball, centrat en l’amor i realitzat a Sèrbia del 2014 al 2017. El format és un interrogatori policial sobre l’amor amb ella com a protagonista, fet que li permet un estranyament total.

El títol és Kao malo vodenadlanu (‘Com una mica d’aigua al palmell de la mà’), amb el qual dona continuïtat a la seva trilogia sobre la veritat, l’amor i la feina, conceptes que ella anomena “deixalla”, perquè han quedat buits de contingut. L’ARA Balears va entrevistar l’artista en una iniciativa que ha impulsat Rosa Cursach, directora de l’IBdona.

Per què vàreu triar anar a Sèrbia per parlar de l’amor?

El concepte d’estrangeria ens travessa a totes. Totes ens hem sentit estrangeres en el nostre propi país, cultura, famíla, cos, gènere, sexualitat. Té a veure amb el fet de sortir d’uns codis massa coneguts que ens limiten. Això, en un país estranger, és més fàcil.

Què és el que us fa escollir determinats projectes?

Las muertes chiquitas era sobre orgasmes perquè no en tenia. No era una idea, era una cosa que tenia entravessada. En el tema de l’amor també tenia problemes. De Las muertes chiquitas deia que vaig aprendre a tenir orgasmes gràcies a les mexicanes. Amb aquest projecte també he resolt un dubte. Jo em demanava: “Què em faria més por trobar al final de la meva vida: que no m’han sabut estimar o que no he sabut estimar?”. Abans del projecte pensava que era més trist no haver sabut estimar. Ara he canviat d’opinió.

Per què?

Perquè pensava que estimar era una cosa altruista. Maquiavel diu que, per governar, és més potent que t’estimin que no que et tinguin por, perquè l’amor que et professa algú li pertany i per això no el pots controlar. Hi ha una narrativa d’amor i propietat.

Treballau l’amor, la feina i la veritat, i els anomenau “conceptes deixalla”. Què voleu dir?

A mi la deixalla m’agrada i crec que és un concepte relatiu: el que un llença pot ser un festival per una altra persona. Són conceptes que la humanitat no pot deixar de costat i cercar-ne uns altres, perquè ens defineixen com a humans, com la necessitat d’estimar o ser estimat. S’han de reconstruir, reciclar, reinventar. També hauríem de demanar abans de parlar: “Què vols dir quan dius la paraula lliure?”, perquè la batalla de les paraules ja s’ha perdut i s’ha de recomençar.

Ara la majoria dels principals partits polítics han posat un cor com a imatge per fer campanya. Per què creis que ho han fet?

L’amor s’ha convertit en una cosa central. Està tan explotat perquè és una força de producció, per això vaig acabar parlant d’amor amb obrers de les antigues fàbriques col·lectives i autogestionades de Sèrbia. Amb aquest projecte em demano si encara queda alguna cosa subversiva en l’amor. Pot ser una força que no sigui només reproductiva, que no només té a veure amb la manera de tenir criatures, sinó amb el fet de repetir coses com perpetuar la família tal com la coneixem o estimar més la gent amb què ens identifiquem per raons de raça, ideologia, llengua. Això pot ser un germen del feixisme.

A la vostra obra també criticau com el capitalisme va entrar a Iugoslàvia “a traïció” i amb mentides.

De la guerra dels Balcans, ens van explicar que eren uns bèsties nacionalistes que es mataven entre ells i resulta que totes les lleis de la privatització de les fàbriques col·lectives es van fer durant la guerra. Els obrers van tornar i la fàbrica s’havia privatitzat. Ells deien que els havien robat la “seva fàbrica”.

Hi ha nexes oblidats com el de Catalunya i Iugoslàvia?

A Tito, cap d’estat de Iugoslàvia, li van preguntar d’on havia tret la idea de la propietat col·lectiva. Ell va dir que de la Catalunya del 36 al 39, de les expropiacions fetes pels anarquistes. Una memòria oblidada per nosaltres, perquè al franquisme no li interessa que es parli.

Per què heu utilitzat el format d’interrogatori policial?

Perquè algú que investiga sobre l’amor i les seves trampes és altament sospitós per a un sistema que fa servir l’amor per perpetuar-se. L’amor i els orgasmes són grans excuses per saber com has arribat a ser qui ets. Jo ara soc dona, artista i catalana, no sé què seré d’aquí a deu anys. Defenso aquesta cosa no identitària de l’‘estic sent’.

I la vostra relació amb la paraula ‘empoderament’?

Em fa esgarrifances. L’única cosa que m’interessa del poder és a qui li trec, a qui li resto, perquè així sé que hi haurà una repartició d’això. Moltes vegades l’abús no té gènere. Abusa qui pot, i això ho hem d’assumir també les dones.