Arantxa Echevarría: “Trobar dues al·lotes gitanes que s'atrevissin a besar-se va ser un miracle”

PalmaAmb el seu primer llargmetratge, 'Carmen y Lola', Arantxa Etxevarría s'ha fet un lloc als festivals cinematogràfics més importants, ha guanyat dos premis Goya i, recentment, ha rebut el guardó a la millor òpera prima al Festival de Guadalajara. La pel·lícula, que narra la història del primer amor entre dues adolescents gitanes, es projectarà el proper 6 d'abril al CineCiutat, en el marc de l'OUT! Mostra de Cinema de Diversitat Afectiva, que tindrà lloc a Palma del 4 al 7 d'abril.

Un Goya a la millor direcció novella i, fa uns dies, millor òpera prima al Festival de Guadalajara per 'Carmen y Lola'. Us esperàveu aquesta acollida?

No, en la vida. Quan anava a demanar finançament a les televisions i a les productores em deien: "Si home! Dues al·lotes gitanes i lesbianes... això no ho voldrà veure ningú!" M'alegr que s'hagin equivocat i que em sortís bé la jugada.

D'on sorgeix la idea de la pel·lícula?

Jo, en realitat, primerament volia parlar del primer amor. Perquè totes les pel·lícules que havia vist sobre el tema eren contades per un tio, i es basaven en l'atracció física, amb sexe de seguida. El meu primer amor no va ser així. El meu primer amor va ser un joc, la idealització completa de l'altre. Jo record que el primer al·lot que m'agradava va tirar un paquet de tabac, jo el vaig recollir i el vaig guardar durant anys. Petits detalls, potser una mica cursis o naïf, però eren així. El sexe va passar molt més endavant i es va donar d'una manera molt natural, i no era el sexe pel sexe. Aquesta va ser la primera idea.

Però us trobàreu amb la notícia de la primera boda gitana entre dues dones lesbianes a Espanya.

Sí. Va ser el 2009 i em va deixar molt tocada perquè la foto que hi havia al diari les mostrava d'esquena. Vaig anar al Registre Civil i tampoc els podies veure les cares, i els noms que sortien als papers eren 'suposats'. Tampoc no hi havia anat ningú de la família a celebrar la boda. Llavors, vaig pensar a posar la temàtica del primer amor en aquest món i a veure què passava.

Com és el procés des d'aquesta primera idea fins que es materialitza?

Uf! Varen ser sis anys molt complicats. Perquè jo som paia i som basca. O sigui, no tenc absolutament res a veure amb el món gitano. Per a mi eren invisibles, com crec que ho són per al 90% de la població.

No havíeu tingut cap contacte amb la comunitat gitana abans de fer la pel·lícula?

No, no tenia cap contacte directe. Els veia pel mercat, pel carrer... però tenia la sensació de no conèixer absolutament res d'ells més enllà dels programes casposos de la televisió. Imagina't, llavors, entrar en aquest món i, a més, amb la idea de fer una temàtica que per a ells és tan tabú. Perquè l'amor homosexual per als gitanos és una cosa prohibida, és pecat. Encara els queda camí per recórrer en aquest sentit.

També comentàveu que havíeu tingut problemes per trobar persones gitanes que volguessin participar a la pel·lícula.

Jo sempre vaig pensar que la pel·lícula havia d'estar protagonitzada per gitanos, perquè era una pallassada fer una pel·lícula de gitanos amb paios. El problema era que no hi havia adolescents gitanes que estudiassin art dramàtic, llavors vaig haver d'anar al carrer a cercar-les. Vaig anar als seus barris i els vaig empaperar amb fulletons perquè en vinguessin a veure.

On els esperàveu?

Jo estava tots els dies en un centre social de Vallecas, de vuit del matí a vuit del capvespre. Al principi, algun gitano o gitana venia a veure'm. La majoria venien a xafardejar i a passar l'estona, volien saber de què anava tot allò. I així, a poc a poc, varen anar establint un vincle amb 'la paia boja que està allà' fent el càsting.

Com és un càsting d'aquestes característiques?

No els feia una prova amb un text, només els feia parlar durant una estona de la seva vida, de què pensaven del futur, dels seus fills, de l'homosexualitat... Trobar dues al·lotes gitanes que s'atrevissin a besar-se va ser un miracle. Jo, el que feia per no espantar les al·lotes que venien, era preguntar-los primer si s'atrevien a fumar en públic, i moltes ja em deien que no, perquè era una falta de respecte i després no es voldrien casar amb elles. Però quan em deien que sí, els preguntava si els importava besar-se, i si hi estaven disposades, els demanava que anassin a parlar amb els seus pares, perquè no volia posar a ningú en cap problema.

Heu utilitzat aquestes converses del càsting per al guió de la pel·lícula?

Moltíssim! No et pots imaginar quant. I el guió també anava canviant durant el rodatge. Hi ha un moment en què estava fent una improvisació amb un senyor i de sobte em diu: 'jo preferesc que la meva filla es casi amb un mal gitano que li doni mala vida, que amb un bon paio'. Quan passava això, els preguntava si podia utilitzar les seves paraules i les incorporava al guió. En aquest sentit, la pel·lícula ha estat tota l'estona una transformació des del guió absolutament 'paio' que havia escrit fins al que mostra la pel·lícula. I això és molta feina d'ells.

Hi va haver al·lotes disposades però que la família no els donava permís?

Sí, algunes. Però vaig tenir la sort que les dues que volia per a la pel·lícula, Rosy Rodríguez i Zaira Morales, varen rebre el permís de la família. Hi va haver també una al·lota que m'encantava, que ho feia fantàsticament, però el seu pare era pastor evangèlic. El més curiós és que la deixava fer el càsting i la pel·lícula, però em va fer por que després, durant el rodatge, veient el grau d'exposició de la seva filla, em digués que no volia que seguís.

Vàreu tenir aquesta por amb Rosy i Zaira?

Vaig fer tota la pel·lícula amb el cor en un puny perquè hi havia moments en què les al·lotes ho passaven molt malament. La gent ja sabia qui eren, i nosaltres rodàvem als seus mercats, als seus barris, a les seves cases. Hi ha una seqüència que vàrem filmar en un mercat de Madrid, que és un dels mercats gitanos més grans de tot Espanya, en què elles havien de fumar. Durant l'escena, pel fet de fumar en públic, vint o trenta gitanos les insultaven. L'escena crea molta intranquil·litat perquè elles estaven molt nervioses. Ho passaven pitjor amb aquesta seqüència que besant-se davant l'equip de paios. Això els donava igual, era divertit, un joc. Però això altre les exposava davant la seva gent. Varen ser molt valentes fins al final.

L'associació de Gitanes Feministes per la Diversitat varen criticar durament la pel·lícula per estereotipar la comunitat gitana. Què en pensau ara, en retrospectiva?

Jo estic molt contenta perquè la pel·lícula està feta per i amb gitanos. A més, és impossible que els gitanos facin quelcom en què no se sentin representats. Al rodatge hi havia moments en què em deien: 'jo mai diria això, o faria això altre, perquè és de paios'.

Un exemple?

Hi ha un moment en què el pare de Carmen la castiga a la seva habitació sense sopar. Idò no hi havia forma que sortís bé l'escena. Fins que el gitano em va dir que allò era de paios, que 'un gitano mai li treu un plat de menjar al seu fill, faci el que faci'. I jo ho vaig treure del guió.

Estam en un moment de cert ascens de directores dones, en un món cinematogràfic encara molt masculí. Com veis el panorama?

Portam cent anys veient cine i sempre és un home qui està darrere la càmera. Estam veient sempre una realitat des del punt de vista masculí, que no és que sigui millor o pitjor, però és només una perspectiva. De sobte, hi ha una espècie d'eclosió de dones directores, i no només crec que és necessari, sinó que no entenc com no ha passat abans. A mi, veure un pel·lícula de zombies em provoca un ensurt, crid. Però el que m'acollona de veritat és tornar a casa de nit a les dues de la matinada i que em vingui algú per darrere. Això, un tio no ho sap, no ho viu. És la meva realitat. I en el cine és una mirada, la de més del 50% de la població, que ens estàvem perdent.