Carles Bover: “A Palma, la gentrificació no es pot desvincular del turisme”

PalmaLes històries d’Elena, Graciela, Enqui i Lola són el centre de Destrucció creativa d’una ciutat, el primer llargmetratge de Carles Bover, amb què ha volgut fer un retrat de la Palma més invisible. Elles són veïnes de quatre barris -Pere Garau, Son Gotleu, la Gerreria i el Terreno-, en diferents fases del procés gentrificador, o, el que és el mateix, el mecanisme pel qual els barris obrers són renovats i ocupats per una nova classe amb major poder adquisitiu. El documental de Bover -guanyador d’un Goya per Gaza - inaugurarà l’Atlàntida Film Festivalel 27 de juliol a la Misericòrdia.

Saltau de Gaza a les barriades de Palma. Per què?

Quan vaig tornar de Gaza vaig fer feina a l’entitat Esment, i ja vaig pensar a fer un projecte més a prop. La idea inicial era mostrar la vida al meu barri, Son Gotleu, i intentar combatre l’estigmatització que pateix. Però vaig anar coneixent la gentrificació que suporta Palma i vaig decidir fer un retrat de la ciutat a través de quatre barris.

Quan feis el clic i veis que voleu fixar la mirada a tota la ciutat?

Quan m’adon que als mitjans de comunicació es parla molt de la gentrificació, però dels processos finals, quan el paisatge urbà es converteix en un bé de consum, com és el cas de la Gerreria. En canvi, es deixen de costat aquelles barriades que pateixen els primers passos gentrificadors, que són l’abandonament i l’estigmatització, com ara Son Gotleu i el Terreno. I així funciona: quan han arribat al punt més baix de degradació, es comença a fer negoci i a especular.

El turisme hi té un paper important?

Sí. A Palma la gentrificació no es pot desvincular del turisme, perquè tenen el mateix objectiu: mercantilitzar l’espai urbà. Sobretot, tal com és el turisme urbà, en què la gent vol ser un local més. I nosaltres formam part del problema, perquè quan viatjam a altres ciutats també volem aquestes experiències, viure la vida de la gent del lloc. I això fa que la ciutat s’acabi convertint en un parc temàtic.

És un procés complex, perquè en principi es veu bé que es millorin els barris. Com acabam gentrificant?

En principi, no hi ha res de negatiu a millorar la barriada, fer-la neta i dotar-la de recursos, però si això es fa deixant de costat la gent que l’habita, el que es fa és simplement generar un espai més car. Llavors es comencen a fer habitatges més luxosos, a substituir locals de tota la vida per tendes més hipster... Va adquirint un to més chic, que no es correspon amb el poder adquisitiu de la gent que l’habita. Té molt a veure amb la lluita de classes, perquè s’expulsen les populars i són substituïdes per unes de major poder adquisitiu.

Per què la història de quatre dones?

Perquè veia que s’acabava donant sempre veu a experts, portaveus d’entitats i associacions de veïns que acostumen a ser homes. I si jo volia fer el retrat d’una Palma silenciada, tenia sentit donar veu a les dones. Al documental també hi està molt patent l’urbanisme de gènere i el feminisme, perquè es tracta de reivindicar els drets a la ciutat, posant la vida al centre.

Què us porta a fer documentals?

Les històries socials. Com va dir Marge Piercy a Mujer al borde del tiempo, l’objectiu de contar les històries és crear futurs, que la gent pugui imaginar què vol que passi i hi pugui fer alguna cosa. Amb el documental voldria que la gent vegi què implica aquest procés, i que repensem si és aquest el model que volem. Sobretot en aquesta ‘nova normalitat’, que té molt per criticar.