Elisa Victoria: "Hi ha un gran menyspreu cap a la capacitat d'enteniment dels infants"

PalmaEs diu Marina, però a l'escola li diuen 'Vozdevieja'. Té nou anys i viu a la perifèria de Sevilla, en un estiu sequíssim i –com no– calorós del 1993. Està en un punt de trànsit entre la infància i la pubertat, en què no sap si li agrada més jugar amb les Chabel o mirar revistes per a adults. L'escriptora sevillana Elisa Victoria explora, amb 'Vozdevieja' (Blackie Books), el món dels infants en tota la seva complexitat. Perquè, diu, "els infants no són com creim". Així, l'autora es posa en la pell d'una nina, Marina, a partir de la qual reflexiona sobre l'amor, la mort, la vida i el dolor. Amb un to ni massa tràgic ni massa còmic. Elisa Victoria serà aquest dijous a la Fira del Llibre de Palma per presentar la novel·la.

A la novel·la hi ha dos llenguatges molt diferenciats: el món interior de la nina, amb un discurs molt reflexiu i llenguatge complex; i el diàleg amb els altres, molt quotidians i simples.

Sí, perquè la manera en què ens expressam per dins i per fora és diferent. Cap a dins, encara que es reflexioni sobre temes quotidians, es fa d'una manera més profunda d'observació. En canvi, una conversa amb la gent del teu entorn sol ser més lleugera, i fins i tot si es xerra de temes complexos, també es fa des d'una posició més senzilla, plana, accessible. Volia reflectir la dualitat que hi ha en els dos llenguatges.

Us posau en el món interior d'una nina de nou anys. Per què vàreu triar aquest personatge?

M'ha interessat sempre molt tractar la infància i l'adolescència. Ho hauria pogut fer des del punt de vista d'un nin, però des del d'una nina em sentia més còmoda i s'ha utilitzat menys en la literatura. El moment dels 9 anys em pareixia òptim, perquè és un punt mitjà entre la infància i la pubertat, que pot tenir molt de tragicomèdia, perquè hi ha molta innocència de no saber gaire com és el món o tenir costums molt infantils com jugar a pepes o al pati; amb preocupacions més a llarg termini com els canvis al cos, el futur, la mort i la sexualitat. S'hi veuen uns contrasts graciosos i interessants.

Per què us interessen especialment la infància i l'adolescència?

Crec que solen resultar molt atractives, perquè es tenen reflexions molt pures sobre l'impacte que el món et causa, perquè ets un nouvingut i estàs aprenent. La reflexió sobre com t'afecta el que vas coneixent és refrescant i profunda. També crec que s'oculta molt la foscor i les preocupacions de la vida infantil, i em venia de gust explorar aquest terreny.

El llibre reflecteix aquesta distància entre el món adult i l'infant?

Hi ha gent gran que sap com és la infància, se'n recorda o és capaç d'observar-la, i saben com fer ponts per comunicar-se amb els infants amb sinceritat. Els infants normalment desitgen trobar-se amb una figura així, que els comprengui i que no els tracti com si fossin ninots feliços en un estat de màgia, i això els fa sofrir molt, perquè la realitat és que tenen molts problemes. Assumir aquest món tan estrany ja és un problema en si, però si a sobre al pati et trobes amb les violències i el salvatgisme propi del pati, la realitat passa a ser complicada i de vegades molt dura.

És la padrina, al llibre, aquesta figura sincera, còmplice?

Aquesta nina per sort té un entorn que no la subestima en excés, però amb la padrina té un vincle especial. Hi xerra de temes molt importants així, com si res. Aprèn molt a través d'una conversa que pot venir d'un tema que ha sortit d'un programa barat de la tele, de sobte es pot arribar a parlar del sentit de la vida, sense usar grans paraules, però sí de gran pes.

La padrina no li censura res.

Sí, i la nina ho agraeix molt. Que tracti amb tranquil·litat des de la seva orientació social fins a la vida sentimental que la padrina ha portat en el passat. La nina té gana de coneixement i la padrina li calma aquesta gana. La tracta amb molt de respecte cap a la seva intel·ligència i capacitat de comprensió.

Mostrau una Marina molt complexa. Per què els adults continuam, en general, ignorant aquesta complexitat dels infants?

Tractam els infants com si fossin projectes de persona, malgrat que ja són persones; amb els seus moments, amb la seva situació, però són persones capaces de comprendre moltes coses i d'observar. Moltes vegades parlam davant d'ells com si no hi fossin i hi ha un gran menyspreu molt sovint cap a la seva intel·ligència.

Com us acostau a aquesta infància per narrar-la?

Principalment, a través dels records que tenc de la meva percepció del món com a nina. Alguns de particulars, però d'altres bastant universals, com per exemple les reflexions al voltant de la mesura dels adults, el futur o la voluntat de conservar records. També ho he comparat molt amb l'experiència aliena, gent del voltant i converses amb infants.

Què els demanàveu?

Com els anaven les coses. Cercava una sensació universal de la infància, perquè jo no volia reflectir la infància en un moment concret, sinó l'esperit de la infància en general. Xerrar amb els infants t'aporta molta diversió, molta més que la que et solen aportar els grans, perquè ells no adopten papers i és fàcil portar-t'hi bé quan intentes conèixer-los amb curiositat. Els infants són molt agraïts i quan veuen que hi tens interès et conten moltes coses i molt ràpidament. Si veuen que els vols colonitzar el cap, dir-los com han de ser, ho refusen i et tanquen la porta.

La nina està en un context perifèric. Per què la situau en aquest escenari?

Supòs que perquè és el lloc que conec, i ara mateix em sent més segura parlant de les coses que control bé. A més, crec que és un lloc que no està tan abordat des de l'art i té molta bellesa. És entranyable i càlid.

És una època posterior a l'Expo 92 i sembla mostrar-ne la contraportada.

La novel·la està ambientada el 1993 i s'hi viu el desinflament de l'Expo 92. Acompanyava molt bé la psicologia dels personatges, perquè el 1992, entre l'Expo i les Olimpíades de Barcelona, es va viure un èxtasi, com si haguéssim estat la capital del món, i era totalment fantàstic, de fantasia. I volia mostrar com tot allò va foradar.