Elisabet Abeyà: “La literatura et permet posar-te dins la pell i el cap de l’altre”

Elisabet Abeyà (Barcelona, 1951) és escriptora, traductora i mestra. Es va llicenciar en Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i ha compatibilitzat la seva tasca docent com a mestra d’Educació Infantil i Primària amb la normalització lingüística, el sindicalisme i l’assessorament docent. Ha escrit nombrosos contes infantils i ha traduït de l’anglès al català les obres cabdals de l’orientalista Joan Mascaró, com El Bhagavad Gita (Moll, 1983), Llànties de foc (Moll, 1986), La creació de la fe (Moll, 1993), Els Upanishads (Moll, 2005) i El Dhammapada (Moll, 2008). Ha traduït també al català La no-violència en la pau i en la guerra (Ahimsa, 1983) de Gandhi i la biografia Vida de Gandhi (Documenta, 2018) d’Edmond Privat. Amb Abeyà parlam de la vida i el pensament de Gandhi, especialment de la filosofia de la no-violència en relació amb la vida, la política i la veritat, tot just en el 150è aniversari del seu naixement.

Compartiu la idea de Joan Mascaró que si hi hagués més traductors i lectors no hi hauria tantes guerres? De quina manera les traduccions poden contribuir a la cultura de la pau?

Les traduccions contribueixen a l’entesa i la pau perquè ens donen a conèixer altres pensaments i cultures. Quan no saps res de l’altre, l’altre és un estranger i és més fàcil que puguis arribar a lluitar contra ell. Quan coneixes l’altre t’adones que és com tu i així és més difícil establir-hi una rivalitat. La literatura et permet posar-te dins la pell i el cap de l’altre. Llegint literatura acabes descobrint les grans igualtats que tenim els éssers humans.

Una de les vostres primeres traduccions va ser una selecció d’articles periodístics de Gandhi sobre la no-violència, en una edició en català històrica, prologada per Lluís Maria Xirinacs. Ens podeu parlar d’aquest recull i de la influència que va tenir aquesta traducció en la vostra vida?

Lluís Maria Xirinacs i el seu amic Jaume Chalamanch em demanaren fer aquesta traducció perquè trobaven molt important difondre el pensament de Gandhi als Països Catalans. I jo, jove i inconscient, ho vaig fer. Traduir Gandhi em va pujar molt l’autoestima i em va animar a fer altres traduccions que potser no hauria gosat fer. D’aquesta experiència en guard un record molt estimat. Gandhi em va quedar com un referent de vida perquè és admirable des de molts de punts de vista. Gandhi és un punt de referència que m’ha ajudat a fer front a situacions personals i polítiques. En diverses ocasions, abans de prendre determinades decisions he pensat primer què hauria fet Gandhi.

35 anys després d’aquesta primera traducció, retornau a Gandhi, traduint de l’esperanto al català la biografia escrita per Edmond Privat. Hi ha diversos aspectes de la vostra vida que us uneixen a Privat: la vocació d’escriure, l’adhesió al moviment esperantista, el pacifisme i l’interès per Gandhi. Heu sentit una complicitat especial a l’hora de traduir aquest autor?

Sí, és veritat que hi ha coincidències d’interessos amb Privat, encara que tenia una gran capacitat oratòria, lluny de mi. Ell va conèixer Gandhi en persona i jo només l’he pogut conèixer a través dels seus escrits.

La biografia de Privat sobre Gandhi sembla feta per algú que el va conèixer i admirar molt. Com valorau el fet d’escriure una obra de no-ficció, des de l’admiració i l’estimació?

Hi ha gent que diu que escriure una biografia des de l’admiració al personatge fa perdre objectivitat, i crec que pot ser ver, però l’objectivitat no és una de les coses que més em preocupen, em motiva més el coneixement que pot aportar algú que està molt a prop. En aquest sentit, algú que fos un estudiós de Gandhi amb ànsies d’objectivitat i que fes una biografia a partir de l’anàlisi dels seus escrits i comentaris perdria intensitat i matisos personals.

Què pot esperar descobrir en aquest llibre el lector que ja estigui familiaritzat amb Gandhi o que hagi llegit anteriorment l’autobiografia escrita pel mateix Gandhi?

L’autobiografia està molt bé, però acaba en el punt en què Gandhi considera que és prou famós i conegut i que ja no pot aportar res que no s’hagi dit o publicat. La biografia escrita per Privat té l’avantatge que és breu i ens explica la vida sencera de Gandhi, des del naixement fins a la mort.

Estau d’acord a destacar en Gandhi la veritat com a principi-guia de vida i com a indicador per valorar moralment la dels altres? Es podria dir que la vida de Gandhi va ser una contínua recerca de la veritat, un compromís amb la veritat?

Sí, jo crec que sí, que la vida de Gandhi va ser una recerca de la veritat. Ell mateix ho diu a la seva autobiografia. És admirable la coherència amb què es comporta. Gandhi va fer de la veritat una eina de lluita. Avui dia és habitual enganyar, especialment en política, mentre que Gandhi sempre posava la veritat per davant. Dir sempre la veritat li donava força moral, a ell i al seu moviment no-violent.

Com defineix Gandhi el mètode de la no-violència que va adoptar en la vida personal i la lluita política?

Crec que en alguns aspectes és un mètode perquè ell troba que és la manera com aquells amb qui lluites entendran la necessitat dels objectius de la teva lluita. La idea de la no-violència està basada en la seva religió vishnuita. Gandhi deia que si seguim la màxima ‘ull per ull’, el món acabarà cec. Els carrers diuen ‘si tu em fas mal, jo et mataré’ i Gandhi també deia ‘si tu em fas mal, jo sofriré’ i és el seu sofriment el que farà veure als altres que s’equivoquen. Gandhi demanava als seus seguidors que seguissin la doctrina de la no-violència i no fessin mal a ningú.

La no-violència té límits o és una norma universal que s’ha d’aplicar en qualsevol situació, fins i tot durant una guerra i amb independència de les conseqüències?

És una pregunta difícil de respondre perquè t’has de posar en cada cas particular. El que no es pot fer en nom de la no-violència i en nom de res és jutjar els altres. Això Gandhi també ho diu: “Has de caminar amb les seves sabates. Cal posar-se en la pell dels altres i pensar perquè fan el que fan. En cas de guerra, Gandhi defensa no anar-hi i assumir-ne les conseqüències”.

No creus que adoptar la no-violència com a filosofia de vida amb el rigorisme de Gandhi està únicament a l’abast de persones excepcionals, bàsicament, herois, màrtirs i sants?

Supòs que sí, que actuar sempre de manera no-violenta està a l’abast d’una minoria, perquè coneixeràs poca gent que tingui la força de Gandhi i la convicció per mantenir-se en la no-violència, siguin quines siguin les circumstàncies. Gandhi tenia al seu favor una capacitat de lideratge fora del comú. Està clar que practicar la no-violència amb la intensitat de Gandhi està a l’abast de molt poca gent, però tothom pot tendir cap a una actitud no-violenta.