Antoni Vidal Ferrando: “La raó ens explica moltes coses, però se li escapen els misteris”

PalmaPer donar per acabat un poema, se n’ha d’enamorar fort, tot i que confessa que de vegades s’equivoca. “Amb les persones també ens equivocam”, diu. Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) no és home de mitges tintes. El seu perfeccionisme i la consideració que no escrivia prou bé varen fer que durant 17 anys no escrivís “ni una línia”. A 39 anys va trobar la mà que el va empènyer i, de llavors ençà, no ha aturat; encara que admet que escriu molt, molt a poc a poc. Cultiva narrativa i poesia, i la seva darrera alegria en forma de premi va ser el Carles Riba de poesia que li va atorgar Òmnium Cultural en la 71a Nit de Santa Llúcia el mes de desembre. Si entra boira no sabré on anar és el títol d’aquest recull de poemes d’il·lusions desfetes, misèries, records, somnis que no arriben mai, el temps que passa sempre i ràpid, la mort que guaita. A la vegada, les paraules de Vidal Ferrando són una reivindicació de la llum, l’amor, les sensacions que perduren, la memòria, l’esperança i una espècie de fe en les coses que no es veuen i que, a través de la poesia, l’autor intenta explicar. Malgrat la lleugeresa i l’aire que donen al poemari la presència d’elements de la naturalesa com les flors, en general, les paraules tenen un to greu i feixuc. Perquè la vida, sovint, és greu i feixuga.   

El món està pendent de la guerra a Ucraïna, però hem de parlar de poesia. Tota la vida he cregut que el món és millorable, sempre he tingut aquesta esperança. No l’acab de perdre, però tampoc no veig que millori. Els mals de la història no canvien. Al llibre parl d’això i de coses de la infantesa, de l’ombrívola, difícil i miserable postguerra, els paradisos perduts, la repressió a diferents nivells... L’amenaça de la mort, ara que tinc 76 anys. Impera la llei de la selva, l’escàndol del poder. En qualsevol moment pot passar qualsevol cosa, i això batega en el llibre.

És un llibre ple de clarobscurs. Hi ha vitalitat i desolació, és bell i cru. A més, hi ha molta presència de les coses que no es veuen.

— Veig moltes ombres damunt el futur, el personal i l’universal. Crec que fa falta obrir finestres i continuar estimant la vida, i descobrir per què passa tot el que passa. Sempre tenim una visió de la realitat, que és bona, però n’hi ha una d’oculta on hi ha la resposta a tot això que ens passa i que no sabem explicar. A nosaltres, al món. A aquestes respostes només s’hi pot arribar a través de l’art. La raó és imprescindible i ens explica moltíssimes coses, però se li escapen els misteris. L’art guaita per la porta de les coses ocultes.

Això és un acte de fe?

— L’art és un exemple que el món és millorable: si hem estat capaços de crear tanta bellesa –les catedrals gòtiques, les grans simfonies, la perfecció en escultura– vol dir que els humans tenim moltes possibilitats que no hem sabut fer efectives a la vida real, diària. L’art és una esperança. He tingut alts i baixos amb el meu fons religiós. El que sé, però, és que no hi aniré en contra. Som tan petits i l’univers és tan immens i inabastable que no m’atreviré mai a negar res. Sempre he pensat que el que ens predica l’Església no és creïble, però sí que és una metàfora del que és el més enllà. Cada religió explica la vida de la seva manera i, amb el temps, assolim la nostra manera de cultivar la transcendència. Mai sé si som agnòstic. El que tinc per cert és que som incapaç d’entendre l’univers i els misteris de la vida i la mort. Em sent molt petit.  

La mar, les ones, els peixos, els mariners... El món marítim torna a ser present en les vostres paraules. Per què sempre hi és? 

— La mar apareix com a metàfora de la vida: és llibertat, aventura, abundància i possibilitats, a la vegada que és naufragi i tempesta. A més, a la meva família hi ha hagut molts mariners. Jo em vaig comprar un llaüt de fusta, de trenta pams, però sempre he estat un mariner pèssim i un mal pescador. 

Mencionau unes quantes vegades el vostre pare al poemari. 

— Mon pare navegava. A ca nostra ma mare mirava sempre si feia bon o mal temps. Amb un mariner a casa passes molta ànsia. Vàrem comprar una ràdio quan encara no en tenia ningú i parlàvem amb mon pare amb l’ona de la barca. Per mi això era màgia. Sempre el vaig tenir idealitzat, a mon pare. Ell era poc per ca nostra, però quan venia era una festa. Ma mare n’estava molt enamorada. Quan va jubilar-se i va poder deixar la mar, mon pare va ser feliç, va comprar unes gallines i cultivava la terra. Jo vaig descobrir una persona extraordinària, d’una bondat immensa i, curiosament, uns dels homes de Santanyí que ha viscut més aventures. I no perquè ell volgués, sinó perquè la vida l’hi va empènyer. Va viure fins als 92 anys i a 90 encara anava amb bicicleta.

90 anys són molts. El pas del temps i la mort són dos grans temes del poemari. Hi pensau sovint?  

— No em puc creure que en tingui 76. No sé si el coronavirus hi ha influït, amb això que diuen que les persones majors som de risc. Però tot passa tan aviat… Em sembla que fa dos dies passava tot. Ara fa 16 cursos que estic jubilat. Hi ha matins que m’aixec i aniria a l’escola. Com més va, més s’accelera el temps, i això ho pot entendre qualsevol per jove que sigui. Tornar vell és deixar de fer coses: no te’n tems i un dia ja no tens la capacitat de fer les coses que feies, has de seleccionar. Jo he triat la literatura, llegir i escriure. I sobretot tenir gent amb qui comunicar-me i parlar de tot. Tenir amics és una cosa extraordinària, no té preu.

Temeu la mort? 

— Tenc etapes. Normalment no em fa por; darrerament, sí. Jo estim molt la vida, no em fa gràcia haver de fugir encara que hi hagi coses desagradables; n’hi ha tantes de meravelloses…

A qui també escriviu poemes és a na Rosa, la vostra dona. 

— Ara hem fet 50 anys de casats i la continuu estimant ben igual que quan ens vàrem enamorar. Amb el temps, un es nega a pensar que allò s’apaga i que tot continua per una ruta una mica diferent. Per mi, la meva dona és la mateixa que quan tenia 20 anys. Hem tornat vells, tenim xacres, problemes de salut… Però la il·lusió no em fuig. Em sembla que totes les coses bones que m’han passat, sense ella, no haurien estat igual. Això li fa gràcia. “Pots pensar”, sempre em diu. 

Abans deia que la vostra mare estava molt enamorada del vostre pare. Què us va ensenyar de l’amor? 

— Ma mare em va ensenyar a estimar amb l’exemple. Un pic estava amb les amigues xerrant dels homes, dels fills… i li vaig sentir dir una cosa: “Si hagués de triar, no sabria dir si estim més el meu home o el meu fill”. No record quina sensació em varen fer aquelles paraules, però està clar que l’estimava. I estar enamorat no vol dir no discutir. 

“Jo, què en faré dels sortilegis, dels meus àlbums de fotos, del collar de perles de la mare, què en faré dels records, d’aquest verd de la mar que no sé dir”. És un poema inclòs a Si entra boira no sabré on anar. La poesia és l’eina per dir el que no sabem anomenar? 

— La poesia és un intent d’obrir finestres noves, de descobrir espais ocults de l’existència i l’univers. Saps que hi són però els cerques perquè no es veuen. Ho feim a través de la poesia, la pintura... La poesia és gran èpica, les paraules són possibilitats i coneixements però, per molt que t’hi esforcis, mai arriben a contar-te tots els seus secrets. I hi insistim, i això és èpic. 

Recordau com vàreu enamorar-vos dels llibres, de la lletra? 

— Vaig començar amb tebeos, els devorava. Record que a Santanyí acampava, els estius, un grup d’enquadernadors del carrer Calàbria de Barcelona. Ens vàrem fer molt i sempre venien carregats de contes i llibres. Jo vaig ser sempre un nin malaltís, i com que abans t’enviaven a jeure, sempre jeia. Dues, tres setmanes al llit. No podia fer coses, però en podia imaginar moltíssimes gràcies als llibres. Crec que llavors llegia més que ara. Un dia, sense saber per què, dius: I si jo provàs de fer això que estim tant?

Qui hauríeu dit a aquell infant que un dia s’enduria el Carles Riba de poesia, per no mencionar tots els altres que heu rebut? 

— Totalment. Jo som molt perfeccionista i sempre pensava que no ho feia prou bé. La meva dona em diu que conviure amb un perfeccionista és mal de fer, i ho crec. Per això, però, vaig decidir deixar d’escriure. Després, a partir dels 39 anys, no m’he aturat. Ecriure em costa molt, som molt lent. En tres hores potser escric 15 línies. O menys. Puc estar dies per trobar el darrer vers d’un poema. És un patir, deu ser com escalar una muntanya. Arribat al cim, no t’importen les genolleres: tot és satisfacció.