Ferran Aguiló: “Quina necessitat tenim d’anar a 120 quilòmetres per hora?”

PalmaPoc després de començar a parlar, llança la pregunta: “Quina necessitat tenim d’anar a 120 quilòmetres per hora?”. Ferran Aguiló (Palma, 1957) es refereix, en concret, a la nova autopista entre Llucmajor i Campos, com a membre de la Plataforma Antiautopista que acaba de rebre el premi Alzina del GOB (Grup d’Ornitologia Balear). Qui el sent comprèn que l’escultor s’ha plantejat aquest mateix interrogant a l’hora d’afrontar la seva trajectòria artística i també la seva existència. No té ni ha tingut mai cap necessitat de córrer.

Com es lliguen art i ecologisme en l’obra i la vida?

L’art i l’ecologia, l’actitud, la vida, tot és per a mi una qüestió de principis. De petit, per fer part dels escoltes, ja era molt naturalista. Els escoltes eren un gran aprenentatge, sobretot per als al·lots de Ciutat. A més, jo anava a l’Encarnació, on els capellans eren progressistes, antifranquistes, feien les misses en català i parlaven de drets humans. Cil Buele, Guillem Miralles... Hi havia bons principis. Si jo hagués estat un al·lot de camp, potser aquella sintonia amb la natura no m’hauria produït tanta emoció. I sí, l’emoció estètica, la que et dona l’art, té molt a veure amb la que et proporciona el món natural.

Des dels inicis de la vostra trajectòria d’escultor, vàreu fer del món natural el centre de l’obra, en un curiós reciclatge de les deixalles industrials. Com a activista ecologista, què és allò que més us preocupa?

La màxima preocupació és el canvi climàtic i les condicions ambientals. Hem entrat a la recta final. Vaig estudiar Economia. Teníem de professor Martínez Alier, qui ja feia una economia no monetària. Acabava de sortir l’informe del Club de Roma (1972). Ens deien que el consum d’energia arribaria al màxim l’any 2040, que no podíem continuar creixent a aquell ritme. El 2040 ens sonava tan lluny... Som al 2020, i les prediccions ja no donen marge fins al 2040 perquè el creixement del consum ha estat molt més gran. No se’n feia cas abans, i ara tampoc. Això ens demostra que el canvi climàtic és un símptoma, el mal som els humans.

Què feis vós per no accelerar el desastre anunciat?

Faig allò que puc: no gastar bosses de plàstic, baixar a Palma amb bus sempre que m’és possible, anar a comprar el pa de ca meva a Campos amb bicicleta, mai no he menjat gaire carn... Són petits esforços que hem de fer. Vivim massa còmodes en el present i només en el present. Ens cal un canvi de paradigma cultural, i no sabem si hi serem a temps. I això em sap molt de greu pels nets que no tenc.

Què sentiu quan veis que la construcció de l’autopista de Llucmajor a Campos avança sense fre?

Sent que s’està exercint una violència gratuïta, i que es fa des d’un sector de la política, l’esquerra, que no ha volgut escoltar la majoria dels que els voten, ni tantíssima gent que va signar en contra d’aquest projecte. Rectific: no és tan gratuïta aquesta violència exercida sobre el territori, ens costa una doblerada. La pregunta és per què. Quina necessitat tenim d’anar a 120 quilòmetres per hora? Per què no han de fer infraestructures respectuoses que tinguin en compte el lloc?

Hi ha l’ús de cendres tòxiques per fer l’autopista, que heu denunciat des de les distintes associacions ecologistes, i des del Consell diuen que no ho són tant.

El problema és que no saben el grau de toxicitat ni les conseqüències, no ho volen saber. Fan una analítica mínima per no saber-ho, des de la premissa legal que no hi ha negligència si no saps el mal que fas. Però això és un abocador tòxic en línia. D’aquí a deu anys es començaran a trobar partícules estranyes a l’aigua i ens lamentarem de no poder regar a una àmplia zona. El fet és que estam posant en perill no només la vida natural, sinó també la de les persones, la nostra.

Tot això sol respondre a motius econòmics. Vós que, com heu recordat, vàreu estudiar Economia...

Els meus estudis d’Economia em varen servir per negar l’economia. Llavors ja vaig veure que els criteris econòmics eren la perdició del món.

I llavors us vàreu expressar a través de l’art. És una altra via per al compromís?

En pocs àmbits he vist tanta entrega com entre els artistes. Sense encàrrecs ni data de lliurament, ni tampoc la seguretat que algú veurà allò que fas, continuam fent feina, a vegades a costa de la família. També l’art ha patit els efectes del domini capitalista. L’art, com les persones, és imperfete, irregular, moltes vegades pobre. La tendència actual, tot tan quadrat, amb una pretensió de puresa i netedat, això és una forma de feixisme. Veus una obra feta amb un tub d’inoxidable i sembla molt net. No hi pot haver res més brut. En tot cas, jo no he seguit les modes, sempre he tingut el mateix llenguatge. En el món tecnològic no hi passava gust. No m’he sofisticat mai. La veritat és que he volgut satisfer-me a mi mateix, no el mercat. He pogut sobreviure-hi, em dona més o menys el que necessit, no més. Tampoc m’he comprat mai un cotxe nou.