“Era millor ballar que passar-se les nits llegint”
Entrevista a Gabriel Tomàs, cuiner jubilat i escriptor
AndratxGabriel Tomàs (Andratx, 1940) és una rara avis literària. Un home pausat, xerrador però fora excessos. Massa modest, per ventura. Un defecte de les bones persones. El 1970 va guanyar el premi Ciutat de Palma amb Corbs afamegats, una novel·la sobre els inicis del turisme a Mallorca que Baltasar Porcel va qualificar com “la més real escrita a l’illa des de la Guerra Civil”. Tomàs va desaparèixer poc després i abruptament del panorama literari, per fer de cuiner en un hotel durant la resta de la seva vida laboral. Enguany la Nova Editorial Moll ha reeditat el llibre, cinc dècades més tard.
D’on sorgiu?
De la classe treballadora. Vaig començar d’al·lot, al setmanari Andraitx. D’allà en va sorgir l’afició literària. Érem una munió de joves fent-hi feina, de caixistes, de repartidors, preparant les adreces on enviar la revista. Pensa que s’enviava a Cuba, a l’Argentina, a França… hi havia migrants andritxols arreu!
Andratx exportà molta mà d’obra a Cuba.
Jo tenia un oncle i cosins a Cuba, a Batabanó, on hi hagué la colònia d’andritxols més rellevant. Pescaven llagosta. Quan esclatà la revolució de Castro, el 1959, en contra del que pensa molta gent, se’ls va respectar. Els amplià els drets.
Aviat coneixeu Baltasar Porcel.
Era tres o quatre anys més gran. Fill únic, d’una família popular però una mica més ben situada. Venia preparat de Palma, en Porcel. Havia fet feina al carrer Sant Feliu, a la impremta Atlante, propietat de Pere Serra, i freqüentava les tertúlies literàries i l’entorn de Borja Moll. Record que quan ell estava al diari Baleares corregint les proves de periodistes com Gabriel Fuster Gafim o Miquel Vidal Rat, anava a veure’l per fer-li companyia. A prop seu vaig aprendre a escriure i a tenir criteri. Pensa que a Andratx l’única cultura pròpia que coneixíem eren les gloses, les rondalles i la companyia de Xesc Forteza.
Com era l’Andratx d’aquella època?
Mira si era un ambient trist, gris i franquista que un batle de l’època va demanar que la gent s’esborràs de la subscripció a Andraitx perquè n’hi havia que escrivíem en català! Eren els temps de la polèmica sobre si el nom del municipi s’havia d’escriure amb ‘i’ o sense. ‘Andratx’ o ‘Andraitx’. Josep Ensenyat, advocat andritxol molt influent, que va ser procurador de les Corts franquistes, fanàtic espanyolista, encapçalava el sector que era partidari de la ‘i’ i jo m’hi oposava. Va ser fotut. Feia molt mal fer feina amb gent amb tant autoodi. Persones ignorants. Em vaig sentir poc comprès. Molts pobles de Mallorca eren un niu d’obscurantisme i ignorància. En general, vivíem en un ambient que no simpatitzava amb les persones amb sensibilitat i inquietud per la cultura i el saber. És una xamba que, dins els problemes col·lectius que tenim com a país, no estiguem molt pitjor. Anys després vaig ser corresponsal del Diario de Mallorca i de Ràdio Popular a Andratx. Ho vaig ser una dècada. Tenir una actitud vital crítica et genera molts enemics, però considerava que tocava fer-ho. Si no ho hagués fet jo, no ho hauria fet ningú. Avui encara és així.
Parlau de Baltasar Porcel amb devoció.
Ignorava moltes coses, jo. Que hi hagués literatura culta en la nostra llengua, que Mallorca i Catalunya eren, en el fons, la mateixa cosa, o que existissin un Salvador Espriu o un Pere Quart o un Josep Pla… ho ignorava del tot. Li dec tantes descobertes, a Porcel! Una anècdota: en venir Josep Pla aquells anys a Andratx, ningú del poble el coneixia. Anà a Sant Elm, al Camp de Mar… Vaig ajudar a passejar-lo. Fou un goig. L’admirava de llegir-ne els Homenots i el que feia a Destino.
El cuc literari degué arribar prest.
Llegia Pavese, Faulkner, Camus, Sartre… sense entendre’n gran cosa, no et pensis. També m’interessaven autors mallorquins que començaven a despuntar, com Blai Bonet. El vaig conèixer a la llibreria Tous, a Palma, a través de Damià Huguet.
Tingué una relació amb el seu entorn pareguda a la vostra, Huguet.
Ell sentia una vocació literària fonda. Ho va passar malament al seu poble per la seva oposició als poders fàctics d’allà. El sud de l’illa no és un lloc fàcil, tampoc.
El 1970 un desconegut Gabriel Tomàs guanyà el Ciutat de Palma. Llorenç Villalonga us alabà dient que trobava en vós “un vertader talent, intuïció i encerts”.
La novel·la surt quan jo ja tenia trenta anys. Pren en consideració que ja em considerava vell. Porcel havia triomfat als vint anys! D’aquest cert ‘retard’ en don la culpa al fet que en un lloc com Andratx estaves aïllat.
Aïllament geogràfic i aïllament social? No tinguéreu gaire relació amb els escriptors de l’anomenada generació dels anys setanta.
Amb Janer Manila, Guillem Frontera i Antònia Vicens hi vaig coincidir per Sant Jordi en alguna taula de signatura de llibres. No hi havia una relació regular. A can Moll, per exemple, hi havia la capelleta de Josep Maria Llompart, Jaume Vidal Alcover i altres. Les capelletes sempre han existit, en la literatura. Gent que s’ajuden entre ells. És legítim. Però les persones més outsiders o que eren fora d’aquesta òrbita teníem poc a pelar.
I després d’una novel·la premiada i exitosa, desapareixeu.
Em vaig desencantar. Vaig cremar coses que havia escrit. El turisme i la feina em varen atrapar. Em vaig fer amic d’alemanys i suïssos. Vaig canviar de vida. Era millor ballar que passar-se les nits llegint. No hi ha misteri.
Però ho vàreu deixar del tot. Com és?
Publicar era una odissea. Escriure és una vocació. Saber que tot era molt difícil arribà a ser profundament descoratjador. Vaig tenir enormes dificultats perquè Corbs afamegats, un premi Ciutat de Palma, pogués publicar-se. Ho va fer Edicions 62, a Barcelona, quasi tres anys més tard de guanyar el premi.
El món editorial era enrevessat? Massa centralitzat?
Era una conseqüència més de l’aïllament. Tanmateix, tenc bon record de Joaquim Molas -a qui vaig acompanyar a veure el lledoner de la clastra de can Llorenç Villalonga a Binissalem en un viatge que va fer a Mallorca-, de Pere Gimferrer i de Josep Maria Castellet, comunista del PSUC, un bon tipus.
Una de les qüestions centrals que travessen Corbs afamegats és la relació, en el marc del Corbs afamegats boom
Venien al·lotes i al·lots d’Andalusia sense saber llegir ni escriure. Fugien de la misèria del cortijo i de l’opressió dels cacics. Sovint el que trobaven als hotels de Peguera, al Camp de Mar o a l’Arenal no era un paradís. Per altra banda, molts mallorquins abandonaven foravila per anar a fer de cambrers. Es topaven però no es mesclaven. Tret d’alguna parella mixta, com al llibre. La pulsió sexual sempre és poderosa…
Hi havia consciència de classe entre els treballadors que retratau a Corbs afamegats
Veies que hi havia una gran mancança de drets. Situacions complicadíssimes. Hi hagué patrons que feren doblers a costa de molta gent. Fins que gràcies als sindicats, ja en clandestinitat, s’aconseguiren condicions millors.
La novel·la, centrada en els inicis del turisme a Mallorca, es reedita, el 2020, enmig d’un important debat sobre si el turisme ha de continuar sent el model econòmic de les Balears. Què en pensau?
El turisme nasqué mal enfocat. I això ja ve del final del franquisme i dels anys de [Gabriel] Cañellas. Serà difícil redreçar-lo cap a un horitzó just i de respecte per la terra i pels drets de la gent, però s’ha d’intentar.