Javier Cercas: "Si no entenem per què un bon nano va baixar per la Rambla matant 19 persones, no podrem combatre-ho"

BarcelonaAmb la convicció que havia tancat una etapa com a escriptor, i després de tornar a trepitjar la Terra Alta mentre investigava per a El monarca de las sombras (2017), a Javier Cercas li va venir al cap una frase inspiradora: “Se llamaba Melchor porque la primera vez que su madre lo vio, recién salido de su vientre y chorreando sangre, exclamó entre sollozos de júbilo que parecía un rey mago. Su madre se llamaba Rosario y era puta”. I va pensar: "Aquí hi ha una música diferent, un narrador en tercera persona". Després va venir la tardor del 2017, quan l'escriptor originari de Càceres (1962) confessa que “va veure i viure unes coses que pensava que no viuria mai.” El resultat d'aquesta experiència és la novel·la policíaca Terra Alta, una obra amb què ha guanyat el premi Planeta 2019.

Cercas segueix els passos de Melchor Marín, un inspector dels Mossos d'Esquadra de passat miserable (la seva mare, prostituta, és originària de Jaen) que es troba convertit en l'heroi dels atemptats de Cambrils i després enviat a la Terra Alta, on haurà d'investigar l'assassinat dels propietaris de l'empresa més gran de la comarca, Gráficas Adell. Com en el clàssic Assassinat a l'Orient Express d'Agatha Christie, gairebé tots són sospitosos, ja que Francesc Adell -un self-made man que va perdre el pare a la Batalla de l'Ebre- és un home poderós amb molts enemics.

Com aborda a nivell literari uns fets tan recents?

Hi surten els atemptats, decisius per a la vida del protagonista, ja que Melchor acaba a la Terra Alta, i hi surt el referèndum, perquè estem parlant de policies i tots van viure amb molta intensitat aquell moment.

Descriu que els comandaments dels Mossos els van donar l'ordre per sota mà de deixar celebrar el referèndum i que van haver de fer front al dilema de si fer complir la llei o obeir els seus caps.

Un mosso d’esquadra que és independentista de tota la vida i que ha rebut una ordre de fer complir la llei es troba en un atzucac. He plasmat la confusió que van viure molts mossos. El tema del llibre, però, no és aquest, però sí el carburant. No pensava que presenciaria mai una crisi així, i que veuria com una de les societats més privilegiades del món es dividiria i viuria una situació que Josep Fontana, historiador filoindependentista, va qualificar de prebèl·lica.

A la novel·la precisament fa una reflexió sobre la legalitat i l’odi que mou persones i col·lectius.

Durant aquells dos mesos no vaig fer res, només angoixar-me, només respondre a preguntes de periodistes estrangers del tipus si Catalunya havia sigut independent fins al 1714 i si la Guerra Civil havia sigut una guerra entre catalans i espanyols... Quan escrivia el llibre em sentia com en un búnquer, al marge del que passava a fora. Quan en vaig sortir i el vaig llegir vaig veure que s’havia filtrat tot de l'exterior, però, com passa en la ficció, de manera el·líptica, perquè les ficcions i els somnis s’assemblen molt: el llibre reflecteix, inconscientment, el meu estat d’ànim.

Melchor Marín, l’inspector de la Terra Alta, és un exconvicte que ha llegit Els miserables.

Javert és el dolent! Melchor és un home profundament ferit. Ha nascut en un lloc pobre, la seva mare és puta. Està assedegat de justícia, que de vegades confon amb la venjança, i aquest és el fil de la navalla en el qual es mou la novel·la. Un personatge diu: "La justícia absoluta pot ser la més absoluta de les injustícies", i Melchor això no ho entén. La justícia és forma, li diu un altre, si no respectes la seva forma no respectes la justícia, i això no ho entén, i allà on no arriba la justícia ell es dedica a fotre pallisses a maltractadors de dones. Alguns podrien ser innocents, però a ell li és igual. Una novel·la ha de plantejar preguntes i no contestar-les.

Però es constata una evolució en el personatge de Melchor quan al final rebutja el model de Javert, no troba?

El final és molt ambigu. Ell podria haver après que la justícia és forma i que el que és bo, portat a l'extrem, pot acabar sent dolent, que la justícia, portada a l'extrem, pot ser injustícia, i que, per tant, hem de viure fent equilibris de valors. No estic segur que ho hagi après. La meitat del llibre la posa l'escriptor, i l'altra, el lector, diu el personatge del Francès [el bibliotecari que dona a llegir Els miserables a Melchor a la presó] i Melchor n'és la prova: allà on tothom veu un dolent, Javert, ell veu un bo, i el converteix en el seu ídol perquè defensa a l'extrem la justícia, que és l'únic instrument que tenen els pobres davant dels rics i els poderosos. Al final, però, més que justícia hi ha venjança.

Això introdueix el tema de l'odi.

La dona del Melchor, l'Olga, diu que "odiar una persona és com beure un got de verí pensant que fas mal a l'altre quan te'l fas a tu mateix". Hi ha un personatge, l'Armengol, que lluita tota la vida contra l'odi i no pot, el supera, com el Melchor no supera la mort de la seva mare. L'amor de la seva dona el fa superar l'odi, però no sé si és definitiu...

La Batalla de l'Ebre torna a ser-hi present. En aquest cas descriu un grup de soldats republicans als quals uns franquistes perdonen la vida.

L'art en general i la vida funcionen de manera diferent, i per això l'art pot ser útil. En la vida, en situacions extremes, has de dir sí o no. En la literatura està prohibit. No tenim ni idea sobre quina ideologia tenia Shakespeare. De Cervantes en sabem una mica més. Si algú llegeix aquest llibre sense saber qui és l'autor i endevina la meva ideologia és que és dolent. Com a ciutadà soc una cosa, i com escriptor una altra. Quan he vist que al meu país entrava en una situació extrema he dit sí o no. El 1936, per molts errors que hagués comès el govern de la República, jo hauria estat al seu costat. La literatura ens posa en el lloc dels altres i ens permet identificar-nos amb l'assassí de la novel·la, com Ricard III..., el fill de puta més gran de la literatura universal, i plorem amb ell!

¿Volia, doncs, exposar els diferents punts de vista sobre el Procés?

Sí, però d'una manera el·líptica, perquè l'exili català no hi surt. Apareix la bandera independentista a la comissaria dels Mossos d'Esquadra de Gandesa perquè aquí hi ha de tot, com en qualsevol lloc. El mosso d'esquadra que acaba sent el millor amic de Melchor és independentista, però aquest mateix, quan el jutge li diu que ha de tancar els col·legis electorals diu: "Si un jutge m'ordena això, em poso el meu independentisme pel cul". Un altre diu: "Jo soc independentista de tota la vida i aquests conversos ens deixaran a l'estacada quan puguin".

I Josep Grau, gerent de l'empresa i sospitós: "Els catalans, com a polítics, som molt dolents, però com a empresaris, boníssims".

Vicens Vives pensava una cosa semblant [riu], però és una novel·la i la gent parla de coses tot i que el tema central no és el Procés directament perquè encara l'estem vivint. Per entendre'l profundament, que és el que fa la novel·la, ha de passar temps, ha d'acabar la batalla i comptar les víctimes.

En tot cas, ¿creu que el Procés està vinculat amb l'odi que neix a la Guerra Civil?

El passat no passa mai. Però no aquí. Els catalans i els espanyols no som tan diferents dels francesos o els italians. Tots els països tenen problemes amb el seu passat, com veiem la crisi que passa la Gran Bretanya, conseqüència de la incapacitat d'assumir el seu mal passat, l'imperi i el colonialisme. Tens una bona herència i una de dolenta amb la qual no saps què has de fer, i aquest és el tema de gran part dels meus llibres, i també d'aquest. La diferència és que el mal passat a Espanya, la dictadura, acaba el 1975. Fa quaranta anys, i per tant no és una excepció el treball de memòria, sinó que aquest passat és més recent. Ho estem fent bé? No. Algú ho ha fet perfecte? No, perquè digerir el passat és molt complicat. Es podria fer millor, sense cap mena de dubte.

I com s'hauria de fer?

Els meus llibres parlen d'això i sempre m'atribueixen coses que no he dit i no penso. Primer caldria conèixer bé la veritat, no inventar-nos un passat maco per amagar l'autèntic, com feia Enric Marco.

Però la història és un material dúctil i es presta al relat tendenciós.

Sí, però no hem d'edulcorar-lo i dir que tots els catalans eren antifranquistes. Això és mentida. Com deia Vázquez Montalbán: els antifranquistes a Catalunya cabien en un autobús. I aquesta veritat és duríssima, com els alemanys van haver d'afrontar una veritat duríssima, i és que la majoria van estar a favor del nazisme. Cal conèixer-la de debò ni dir troles, com Enric Marco. I després entendre per què les coses van ser com van ser, per què el franquisme va durar quaranta anys, i això no vol dir justificar, sinó exactament al contrari, i donar-nos els instruments perquè allò que va passar no torni a passar. Si no entenem per què un bon nano, segons tothom, va baixar per la Rambla matant 19 persones, no podrem combatre-ho. I qui diu aquest nano diu la Guerra Civil i el franquisme i per això és tan difícil digerir la mala herència. Si no coneixes amb tota la complexitat i entens la duresa de la teva herència, no pots controlar-la; si no, és ella qui et governa a tu i continues cometent els mateixos errors, i això és el que ens passa a Catalunya, Espanya i a tot el món, perquè a Europa estem veient els mateixos errors dels anys 30. Desenganyem-nos, la gent no vol afrontar-ho perquè és més fàcil dir "Aquest noi és un fill de puta" i ens quedem tan amples, i tornem a caure en els mateixos errors.

¿Retrobarem Melchor en pròximes novel·les?

Els personatges, com el Melchor i el Vivales, estan molt vius. Totes les novel·les són autobiogràfiques i aquesta també, així que Melchor té molt de mi, perquè com a escriptor hi he ficat la meva vida i neix dels budells. Hi he ficat sobretot el més secret, profund i seriós, el que ni tan sols m'atreveixo a dir-me a mi mateix. Per això la literatura es tan fantàstica... L'autèntic jo és en aquest llibre i no en el que parla ara, que és una mica farsant.