FILOSOFIA

“Tota lectura és una intervenció política sobre un text”

Entrevista a Laura Llevadot, professora de Filosofia

“Tota lectura és una intervenció política sobre un text”
Miquel àngel Ballester
24/05/2019
4 min

Laura Llevadot (Barcelona, 1970) és professora de Filosofia Contemporània a la Universitat de Barcelona i coordinadora del Màster en Pensament Contemporani i Tradició Clàssica a la mateixa universitat. Va fer el seu doctorat sobre la filosofia de Kierkegaard i s’ha centrat en l’estudi del pensament estructuralista i postestructuralista francès contemporani, especialment en autors com Althusser, Lacan, Derrida i Foucault. S’ha interessat per la figura de la pensadora María Zambrano. Dirigeix la col·lecció ‘Pensament polític postfundacional’, en el marc de la qual ha publicat el llibre Jacques Derrida: democràcia i sobirania (Gedisa, 2019). Ha publicat també Kierkegaard y las artes (UOC, 2016), juntament amb Darío González, i Filosofías postmetafísicas (UOC, 2012), juntament amb Jordi Riba. Ha estat la impulsora del festival de filosofia Barcelona Pensa. A l’entrevista parlam del pensament ètic i polític de Derrida, i concretament de la relació entre llengua i poder i d’una ètica de l’hospitalitat.

Acabau de publicar un estudi sobre el pensament polític de Derrida. Pensau que Derrida es reconeixeria en el vostre llibre? Heu inventat les paraules més adequades per traduir el seu pensament?

El llibre no és un resum ni una lectura acadèmica objectiva de Derrida, això seria profundament antiderridià. Derrida m’ha ensenyat, en primer lloc, a triar els textos de la tradició que poden ser aliats del propi pensament. Jo, en aquest cas, he triat Derrida. I en segon lloc, m’ha ensenyat a trair l’herència filosòfica, a no ser fidel a la lletra d’un filòsof, sinó a comprendre que tota lectura és una intervenció política sobre un text. Entenc que sempre hi ha d’haver una lectura inventiva, capaç de produir alguna cosa. En el llibre he intentat ser fidel a aquest esperit de la traïció que m’ha ensenyat Derrida. Derrida convida a apropiar-se dels textos d’una altra manera i entén que la història de la filosofia és una invenció, una narrativa que hem assumit com a pròpia, però, en realitat, cada filòsof crea la seva pròpia història de la filosofia.

Derrida relaciona llengua i poder, i més concretament identifica la violència que exerceix l’herència lingüística sobre els parlants. En aquest sentit, us deman: el poder comença posant nom a les coses com deia Plató? La llengua és un instrument per exercir el poder?

Sí, la primera crítica que fa Derrida a la llengua és que no és un universal. És un error pensar que pensam amb el llenguatge, d’una manera genèrica. Sempre pensam a través d’una llengua històrica, situada i material. I quan ens apropiam d’aquesta llengua des que som petits també interioritzam tots els aparells de dominació que hi ha dins la llengua i el discurs. Quan dius ‘mamà’ i ‘papà’ ja estàs establint una jerarquia que portaràs sempre a sobre. Quan naixem entram en un món lingüístic on tot ja ha estat decidit. Derrida es demanarà per les dominacions que arrosseguen els parlants d’una llengua determinada.

Es pot pensar, parlar i escriure més enllà dels significats comuns i heretats d’una herència lingüística maternal i comuna o pensar, parlar i escriure en una determinada llengua és sempre una acció política, i per tant, excloent?

Tot és polític. Parlar és polític. Però, justament, escriure filosofia, com fer literatura, cinema o fotografia, consisteix a trencar amb aquelles dominacions que porta la llengua que parles. La filosofia inventa conceptes, igual que la poesia, amb la intenció de subvertir la llengua dominant. La resistència al poder consisteix a fer creacions que facin mal a la llengua que se’ns imposa. Derrida, inventant neologismes, pretén descolonitzar l’idioma francès des de dins.

Derrida fa una lectura ètica de la política valorant el tracte que es dona a l’immigrant, a l’arribant. Per a Derrida l’hospitalitat s’aplica selectivament, seguint una frontera mental preestablerta que separa i divideix els altres en amics i enemics. Darrere l’hospitalitat s’hi oculta una certa hostilitat?

Sí, Derrida critica el fet que quan ens omplim la boca parlant d’hospitalitat, de la necessitat de ser hospitalaris i acollir l’estranger, no som sincers. Derrida fa la genealogia del concepte d’hospitalitat i observa que té la mateixa arrel que l’hostilitat. Ens diu que l’hospitalitat va acompanyada d’hostilitat perquè quan deixes entrar algú a casa teva no ho fas de manera incondicional, sinó que li poses com a condició que s’ha d’adaptar a la teva manera de funcionar. Això no és hospitalitat. L’hospitalitat té un caràcter incondicional. Si estàs posant les condicions al nouvingut, en realitat li estàs demanant a l’altre que sigui com tu. L’hospitalitat és hostil amb l’altre quan li imposa que acabi sent com jo, que parli la meva llengua i que treballi en les feines que no vull. L’autèntica hospitalitat no empeny l’altre a adaptar-te a la meva cultura o manera de pensar. Per ser ben acollit no puc demanar a l’altre que deixi de ser ell per ser mi. L’hospitalitat és acceptar l’altre en tant que altre i estar disposat a modificar la meva identitat.

L’ètica de l’hospitalitat defensada per Derrida s’hauria de basar en el principi d’hospitalitat incondicional, en una hospitalitat alliberada d’hostilitat, però també s’hauria de fer l’esforç d’aprendre a viure sense món ni cosmovisions totalitàries?

Derrida introdueix la necessitat de viure sense món, a partir de la interpretació d’un poema de Paul Celan amb uns versos que diuen “el món ha desaparegut, haig de portar-te”. Normalment, s’interpreta que Celan ens diu que Auschwitz ens ha deixat sense món i que només ens queda l’ètica. Derrida interpreta, en canvi, que perquè jo pugui respondre a la teva demanda ètica és necessari que no hi hagi món. L’ètica de Derrida exigeix que no hi hagi món, que jo no pensi que tinc clar quina és la meva identitat. Realment, quan hi ha una trobada amb l’altre és perquè hem perdut la casa. La trobada ètica amb l’altre no es produeix quan em relaciono amb algú que pensa igual que jo, sinó precisament quan som capaç de no dirigir la relació des de la meva concepció del món.

stats