Laura Marte: "A la història de l'art li manca la meitat, els referents femenins"

Entrevistar Laura Marte ha estat una feina per fases, marcada per la distància que separa dues illes tan pròximes com diverses, i de vegades divergents. A falta de proximitat, del cara a cara, ha servit la dialèctica, i l’humor, com a vehicle per acostar-se a una artista -i llicenciada en Belles Arts- que ha mostrat la seva obra (fotografies, intervencions, documentals...) a Catalunya, Mèxic, Moscou i París. Actualment viu i crea a Menorca, i reivindica el paper i la dignitat del seu ofici a través de l’Associació d’Artistes Visuals (AAVIB).

Fotos, vídeos, intervencions; Barcelona, Mallorca, Mèxic, Menorca... Artista en trànsit? En moviment continu? Inquieta... o tot alhora?

Podria ser! És que tenc una fixació: se’n diu site-specific o art contextual. M’agrada treballar amb la realitat, l’observació i l’actuació sobre llocs específics, en el temps i en un context físic o digital. Quan les dinàmiques són específiques del lloc, els formats de realització també varien. Per exemple: l’artista Gustavo Artigas va fer construir un frontó just davant de la frontera de Mèxic amb els Estats Units; quan la pilota es perdia i s’havia de travessar la frontera per anar a cercar-la, les regles del joc passaven a ser polítiques també. Aquesta estructura té sentit en el seu context.

Us interessa el paisatge com a eina d’expressió artística, com a punt de partida d’un relat sobre allò que hem perdut i allò que conservam...

Sí, però sobretot m’interessa l’estudi de la realitat del context en què visc des d’una perspectiva social, simbòlica i subversiva culturalment. El paisatge, entès com a representació d’un moment i un lloc, té molt d’ això. Per exemple, dins la sèrie Camuflatges, en què una tanca publicitària és apropiada gràficament pel paisatge que queda ocult al darrere, no només podem percebre un tros de 24 metres quadrats de paisatge imprès, sinó que aquest s’ha escollit depenent del moment: Camuflatge núm. 5: Patrimoni (Mallorca, 2011), quan la serra de Tramuntana passa a ser de la Unesco. Au plein air (Menorca, 2008), durant la bombolla immobiliària… Zeitgeist!

El paisatge a Mallorca és un record, per això us refugiau a Menorca?

Refugiada a Menorca? [Riu] Sí, és vera que viure en una illa petita condiciona, però també ofereix la possibilitat de tenir més temps per poder-se plantejar altres coses. Aquest darrer any he estat investigant sobre la representació de processos de malalties mitjançant dinàmiques artístiques. És un projecte que inclou fotografia, dibuix i tèxtil sobre malalties autoimmunes, principalment.

En el vostre interès pel paisatge, hi ha més nostàlgia o reivindicació?

Escola Mallorquina? “Qui me duu l’estrofa, plena de perfums, abella brunzenta de ma soledat…? Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt ciutat i l’ànima mia s’enfonsa, llunyana, dins la serra immensa que l’illa travessa, que l’illa defensa de la Tramuntana, (...)”.La padrina recitava aquests versos. És clar que hi ha d’haver records d’infància, però també accions que queden supeditades en un context polític i social actual.

Hi ha un art en femení, una mirada femenina de l’art? O simplement hi ha un art fet per dones perquè hi ha una vida viscuda per dones?

Crec que tots sabem que a la història de l’art li manca la meitat, hi falten els referents femenins. Ja ho diuen Las Bistecs a la seva cançó: “Otra vez Picasso, oh no, qué pesao!! Penes con pincel...”. Darrerament les dones només som notícia en actes extrems! Record la secció d’esports, on sortia una dona perquè competia en atletisme i estava embarassada de cinc mesos! Clar, si no, no l’hi hauríem vista mai. No hauríem d’assimilar, de totes totes, que vivim amb una tremenda por d’acceptar que les sexualitats són una construcció sociocultural? #niunamenos #niunamas.

Assumiu el compromís que comporta la vostra condició d’artista? Trobau que ha de ser així o pot haver-hi un fet creatiu sense un cert compromís social?

Sí, en certa manera, quan realitz projectes en contextos específics, aquests em duen a una realitat social que no puc obviar i surten petites accions de denúncia, les microguerrilles. El compromís social es pot tenir des de qualsevol professió, no és només una opció de l’ art.

Qui suggeriu que sigui la pròxima entrevis- tada?

Alelí Mirelman.