“La nostra situació a l’univers ens iguala als altres éssers vius”

Matteo Agostini (Trieste, 1969) és professor d’italià a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma. Es va llicenciar en Filosofia a la Universitat de Florència. S’ha interessat per la filosofia analítica anglosaxona, especialment per George Edward Moore, els místics medievals i també ha estudiat el poeta romàntic italià Giacomo Leopardi. A l’entrevista parlam de Leopardi, un autor clau per conèixer els temes i els problemes que es pensaven en el segle XIX, que connecta amb les preocupacions existencials que ens acompanyen durant la vida.

Leopardi va viure només 39 anys, però va deixar una obra literària enciclopèdica, especialment El Zibaldone

Senzillament perquè era un geni. Leopardi es referia al Zibaldone, com una mescla de pensaments i reflexions personals i filosòfiques. Zibaldone significa precisament mescla. És una obra que té el mèrit d’abastar pràcticament tots els temes i que exercia en el mateix Leopardi d’estímul per nodrir altres obres. Malgrat el reconeixement que ha adquirit la seva obra, ell mai no va considerar haver escrit cap gran obra, com va deixar escrit en una carta, al final de la seva vida. Jo destacaria també dos treballs més: els Cants i Les obretes morals.

Leopardi va tenir un ambient familiar que el convidava a l’escriptura. Es diu que vivia rodejat de llibres, que tenia al seu abast una biblioteca familiar amb més de 10.000 volums.

Convindria aprofitar la vostra pregunta per fer un breu recordatori biogràfic. Giacomo Leopardi va néixer al petit poble de Recanati, en un estat papal, en el si d’una família aristocràtica, de les més antigues i importants de la comarca. Leopardi va viure la seva joventut aïllat, gairebé tancat dins la mansió familiar, però en una situació privilegiada per al desenvolupament intel·lectual.

El pessimisme de Leopardi es fonamentava en el seu aspecte físic, molt afectat per una malaltia òssia degenerativa? Pensau que la seva ruïna física va condicionar també la seva visió moral crítica amb la seva època?

No hi ha cap gran home ni cap escriptor que no estigui condicionat per les seves circumstàncies. I les circumstàncies personals de Leopardi, en el moment del seu desenvolupament físic, a l’adolescència, varen ser molt negatives, perquè va patir tuberculosi òssia, una malaltia que en el seu temps no es diagnosticava i que el va deixar reduït a una alçada d’1 metre i 40 centímetres, amb un cos deformat per una gepa a davant i una altra a darrere. La seva família i la gent que l’envoltava varen creure que la malaltia era el resultat de les dures condicions d’estudi que s’havia autoimposat. El mateix Leopardi va contribuir involuntàriament a aquesta interpretació, referint-se als seus anys de formació com una època d’estudi boig i desesperat. D’altra banda, hauríem de dir que seria menysvalorar les seves capacitats, pensar que la seva filosofia és el reflex de la seva malaltia. Abans de morir va protestar en contra de la idea que la seva debilitat s’hagués encarnat en les seves obres i va demanar als seus lectors que es concentrassin en la destrucció de les seves observacions i raonaments, en comptes d’atendre al seu estat físic.

Quina especial relació es produeix entre poesia i filosofia en l’obra de Leopardi? Seria adequat dir que el llenguatge amb el qual s’expressa és poètic, però que els temes són filosòfics?

Sí, sens dubte. És una bona definició de la seva producció literària i assagística. Els temes que tracta són el materialisme i el nihilisme. Es parla d’una poesia del patiment i de l’enyorança. En aquest sentit, Leopardi comparteix amb Rousseau la idea que la humanitat ha perdut la seva edat daurada, que només amb un estat molt primitiu és possible ser feliç. Leopardi també pensava que el coneixement provoca angoixa. Segurament havia sentit durant la seva formació espiritual la idea que hem nascut en una vall de llàgrimes, que hem nascut per patir. Per això, creia que si tens més coneixement també tindràs més sofriment.

Seria adequat pensar la filosofia de Leopardi com un punt de partida per construir una teoria de la infelicitat? L’humà per naturalesa està destinat a ser infeliç?

Potser acceptar aquesta afirmació seria un poc injust. Però està clar que la filosofia de Leopardi no és alegre; per ventura, perquè la filosofia no és alegre. Leopardi pretén que la seva filosofia sigui la Filosofia, que pugui ser útil per explicar el sentit de la vida. Rebutjava la societat que li va tocar viure. I la societat no estava preparada per rebre la bufetada filosòfica de Leopardi. La societat en què va viure Leopardi tenia els mateixos defectes que la nostra, es deixava dur per la moda i per les relacions superficials.

Aquesta visió negativa de la societat es correspon també amb una visió pessimista de la naturalesa humana?

Potser la seva visió és més realista que pessimista, perquè encara que pareix que no hi ha esperança de salvació, la nostra situació a l’univers ens iguala als altres éssers vius. Leopardi reflecteix la seva posició sobre la naturalesa humana en un dels diàlegs de Les obretes morals, en el diàleg en què un irlandès parla amb la Naturalesa representada per una figura femenina. L’irlandès li fa preguntes i li demana concretament el perquè del nostre patiment. I la Naturalesa respon senzillament que no hi ha un perquè que expliqui el sofriment. En qualsevol cas, ella no n’és gens responsable, perquè no ha fet res perquè siguem infeliços, però explica que és llei de la naturalesa que hi hagi un cicle de producció i destrucció. I la mort provoca en nosaltres el mateix patiment que a un insecte. El contingut és profundament dur, però la forma és irònica. Prova d’aquesta ironia és que el diàleg acaba quan la Naturalesa està a punt de donar una contestació a les preguntes de l’irlandès, però apareix un lleó i se’l menja.

Per acabar, m’agradaria saber quina recepció ha tingut Leopardi en la cultura catalana. Quines obres de Leopardi estan traduïdes al català?

Hi ha una traducció dels ‘Cants’ al català per part del poeta Narcís Comadira i també hi ha una traducció de les Obretes morals de Rosenda Arqués.