PalmaEl 2020 va fer un quart de segle del seu primer concert. Va treure el seu quart disc en solitari, per això és Quart creixent (Bubota Discos), perquè a 32 anys i 25 d’escenaris, Roger Pistola (Manacor, 1989) no atura ni vol aturar de créixer. De fet, ens hi trobam al Conservatori, on fa el darrer curs del Superior de cant jazz. Això, després d’haver acabat el grau mitjà de guitarra al Liceu de Barcelona. No atura perquè no només es forma, no només promou Quart creixent tant com la pandèmia actual li ho permet, sinó que confessa que ja té “vint-i-busques de temes” d’un disc que voldria que en tingués 33. Per a l’any que ve, quan ell els tingui.
Què és Quart creixent, sobretot després d’Adesiara (2018) i de la vostra trajectòria anterior?
— Quart creixent és el primer disc en solitari després de tornar de Barcelona, on vaig viure nou anys. Està fet tot a casa, a foravila, pràcticament tot sol. Neix de jugar amb moltes guitarres, amb capes de so de diferents sintetitzadors i amb una col·laboració per a una secció de cordes. Dels quatre discos, és el que té més arranjaments, el més heterogeni. I molt diferent d’Adesiara, en què quatre instruments sonaven en directe, amb una producció bastant austera, que no vol dir que no estigués molt pensada. A Quart creixent m’he donat carta blanca. Si un tema és més rocker, idò rocker a les totes; si un altre és més psicodèlic, també. Tot sense pensar necessàriament com ho faré en directe.
Feis feina a partir de la intuïció?
— Sobretot els principis de les cançons parteixen de la intuïció. L’arrencada no és racional en mi. Després, ja pens en arranjaments i ve una feina més de cap i d’experimentar. Jo intent no perdre la juguera, que és la cosa important a l’hora de compondre.
Les lletres de Quart creixent són bastant amoroses. D’on surten les vostres cançons: cor, cap, estómac...?
— Hi pos la meva vida i tot s’hi veu reflectit. Així, n’hi ha de més cerebrals, n’hi ha que són de mala hòstia i surten de l’estómac. I també hi són les experiències amoroses, per bé i per mal. Això sí, intent ser menys explícit que abans, més ambigu, que és més difícil per mi.
Quina és la vostra manera de crear? Heu parlat de joc.
— És que sempre començ jugant amb l’instrument i després em ve la cançó. Jo no pos música a una lletra, primer en sent la melodia, és el més important per mi.
També us heu definit dins l’heterogènia. Això, sobretot dins el panorama musical en català, és un poc estrany, perquè tothom sol tenir un estil molt definit.
— Sé que la meva heterogènia pot desconcertar, perquè la gent està avesada que una banda o un músic faci sempre bastant el mateix. A mi això m’avorreix profundament. No vull cercar una fórmula i explotar-la fins a embafar-me i embafar. Em sap greu si la gent es despista amb mi, però som així i em sembla més sincer fer-ho com m’ho sent.
Hi haurà un moment que haurem de deixar de destacar la vostra joventut. En canvi, no podrem deixar de remarcar el primer concert a 6 anys i una trajectòria que sempre serà extraordinàriament llarga.
— Aquest fet ha marcat inevitablement la meva vida i la trajectòria professional. Tenc un avantatge en l’experiència, això és un fet.
Crida l’atenció que, després de molts anys de tocar i treballar amb bandes, discos i més coses, hàgiu volgut formar-vos. Heu volgut posar ordre a tota aquella experiència musical més intuïtiva o espontània?
— De tot s’aprèn. I tot i que del que més s’aprèn és d’anar pel mig; en un moment donat vaig tenir ganes de formació acadèmica. Potser t’ensenyen coses que ja aplicaves, però ara puc posar-hi nom i en sé la història. M’interessa saber d’on venim.
Vàreu començar a Manacor. Fins a quin punt una ciutat amb tants referents musicals i culturals ha alimentat les vostres inquietuds?
— A Manacor funciona molt, i molt bé, el contagi artístic. Som primats i actuam per imitació. Ens donam corda els uns als altres. Jo vaig néixer tard per a la gran moguda manacorina dels anys 90, i als 2000 hi va haver una aturada, tots s’havien passat a fer de DJ. Quan nosaltres començàvem amb els Kard’s Piken, hi havia poca cosa a Manacor. Ara hi ha molta música.
Què us dona Manacor que no us donàs Barcelona?
— Aquí tenc més llibertat. A foravila no molest els veïns. Crec que els dos primers discos que vaig fer a Barcelona són molt acústics, per no emprenyar el company d’habitació ni els veïns. A Barcelona és difícil viure de fer bolos, fins i tot et volen llogar les sales.
A Mallorca no sobren sales de concerts.
A Manacor, s’havia obert Can Lliro, que té molt bona mida i és fantàstic, però no és una sala pública. Quan varen fer l’auditori faraònic, què els costava fer una petita sala de concerts? Just de Manacor, podrien programar-hi un grup cada dos per tres.