Sascha Ebeling: “L’Índia és un sistema federal que funciona”

PalmaSascha Ebeling (Soest, Alemanya, 1974) és professor del Departament de Llengües i Civilitzacions del sud de l’Àsia de la Universitat de Chicago. Les seves especialitats són la llengua i la literatura tàmils, la història cultural del sud de l’Índia i la literatura comparada. Té, amb tot això, una estreta relació amb Mallorca.

La vostra relació amb Mallorca comença amb el casament dels vostres pares.

Els pares varen venir a Mallorca de lluna de mel. Era el 1965 i volien un destí inusual. Mallorca ho era, aleshores, tot i que ja s’estava posant de moda. Aquí varen conèixer una parella de Santanyí, en Cosme Salom Vidal i na Maria Bauçà Ferrer. Es varen fer amics. Ells anaven a Alemanya i els meus pares venien a Mallorca. La meva germana i jo vàrem passar molts estius a Cala Figuera. Quan als 16 anys vaig prendre consciència que aquí la gent no parlava castellà sinó mallorquí, una variant del català, vaig comprar llibres de text per aprendre l’idioma. I un dia vaig descobrir Miquel Costa i Llobera.

I què us va semblar?

Em va impactar la perfecció tècnica dels seus poemes. Tenia una facilitat extraordinària per fer poemes mètricament i rítmicament perfectes. Jo ja era un lector àvid, i en alemany llegia de tot, però en català vaig començar per Costa i vaig continuar amb les Rondalles mallorquines. Hi ha una bellesa immediata en els poemes de Costa. Al llibre Tradicions i fantasies, la música dels versos és irresistible. El català em sembla una llengua molt bella. Ja sé que el que dic és sentimental i molt subjectiu, però connecta amb una part molt emocional de mi. En Cosme i na Maria varen ser com uns segons pares.

A través d’ells, vàreu poder conèixer Blai Bonet.

En Cosme era amic seu. Un dia em va portar a visitar-lo. Jo només tenia 16 anys. Em va semblar un home molt tímid i introvertit, fins i tot fràgil, tan sensible com era. Em va regalar un exemplar d’un dels seus dietaris, La motivació i el film.

La vostra especialitat són la llengua i la literatura tàmils. Com us hi vàreu interessar?

Vaig conèixer tàmils refugiats que fugien de la guerra civil de Sri Lanka. La majoria de tàmils, uns 70 milions, viuen a Tamil Nadu, un estat del sud de l’Índia. També hi ha tres milions de tàmils que viuen a Sri Lanka, on són minoria. Quan el 1983 va esclatar la guerra civil entre la minoria tàmil i la majoria sinhalesa, molts refugiats varen venir a Alemanya i a altres països d’Europa, si bé la majora de la diàspora tàmil és al Canadà. A la universitat de Colònia, vaig estudiar llengües romàniques i tàmil. A l’hora de triar una especialitat, vaig optar per les llengües i les cultures del sud de l’Àsia perquè hi havia menys gent que s’hi dedicava. El concepte del sud de l’Àsia engloba moltes coses, però sobretot es refereix a l’Índia, el Pakistan i Sri Lanka.

La guerra civil de Sri Lanka degué ser cruenta, com totes les guerres civils.

Cruenta i llarga, perquè va durar fins l’any 2009. Tot va començar amb un pogrom contra els tàmils instigat des del govern i promogut per la majoria sinhali. Un esdeveniment crucial va ser quan el 1981 la policia de Sri Lanka va incendiar una antiga biblioteca tàmil. Es varen perdre milers de llibres i de manuscrits. Els tàmils varen pensar: estan destruint la nostra cultura. El poeta R. Cheran, de qui he traduït i editat un llibre de poemes juntament amb Lakshmi Holmström, va veure l’incendi i va escriure sobre la por d’acabar sent estrangers al propi país.

Una por compartida per moltes minories.

Els tàmils i els sinhali són pobles diferents: no tan sols parlen llengües que venen de famílies diferents sinó que també professen diferents religions. La majoria sinhali és budista mentre que els tàmils són hindús o, en menor mesura, musulmans -a causa dels comerciants que passaren per la regió durant l’edat mitjana- i cristians -a causa de les conversions duites a terme pels missioners del segle XIX. A partir del 1983, els tàmils varen sentir que els seus drets no eren respectats, molts deixaren de sentir-se segurs i varen emprendre una guerra de guerrilles. Eren coneguts com els Tigres d’Alliberament de Tamil Eelam. El 1987, l’Índia va intentar aturar la guerra enviant tropes a Sri Lanka, però només va empitjorar la situació. L’any 1991, els Tigres Tàmils varen assassinar l’ex-primer ministre Rajiv Gandhi. La guerra va acabar el 2009, quan el govern de Sri Lanka va emprendre una campanya brutal contra els tàmils i va matar molts dels seus líders.

El país encara en deu patir les seqüeles.

El govern dels sinhalis diu que ara, en temps de pau, no vol fer mal a ningú. Però han pres mesures perquè no hi hagi unes regions de l’illa poblades per tàmils i unes altres regions poblades per sinhalis. Les mesures consisteixen a repoblar de sinhalis les regions tàmils. La guerra va ser brutal, un i altre bàndol varen practicar la violència i varen cometre moltes atrocitats. Varen morir centenars de milers de persones. Un milió de persones fugiren de l’illa, i la majoria no hi han tornat ni hi tornaran. Molts d’ells ja només entenen la llengua tàmil, però no la llegeixen ni l’escriuen. Jo sempre els dic que és important que aprenguin la llengua, que no la deixin perdre.

Si la llengua i la cultura tàmils desapareixen de Sri Lanka, com a mínim sempre tindran Tamil Nadu, l’estat del sud de l’Índia, que és on més es parla. O allà també està amenaçada?

No. Hi ha 70 milions de parlants i el tàmil és la llengua oficial de l’estat. De fet, la cultura tàmil va arribar a Sri Lanka des de Tamil Nadu. Tot, des dels diaris fins a les escoles, és en tàmil, allà. Durant els anys 30 del segle passat, va haver-hi algun intent d’instaurar-hi l’hindi, però els tàmils s’hi oposaren. Ara l’hindi amb prou feines s’hi parla. Els tàmils no senten que l’hindi sigui la seva llengua, i veuen Delhi com si fos un altre país. Senten que el nord de l’Índia a vegades és agressiva amb ells, però van fent i, quan s’han d’entendre, s’entenen. Els diferents estats que conformen l’Índia potser no es tenen gaires simpaties, però parlen, s’aguanten i s’aclareixen quan s’han d’aclarir. És un sistema federal que funciona.

La literatura tàmil és molt antiga, no és cert?

L’obra en tàmil més antiga es remunta a un segle abans de Crist. És una obra feta per diversos autors, amb poemes d’amor, sobre vides de reis i sobre la guerra. La literatura tàmil és una de les poques al món amb una tradició tan llarga i ininterrompuda. Això és lingüísticament molt interessant: pots resseguir-ne l’evolució. La literatura tàmil té avui tot el que es pot esperar d’una literatura moderna, des de poesia avantguardista i novel·les fins a textos religiosos.

Un dels seus llibres es titula -tradueixo de l’anglès- Colonitzant el regne de les paraules: la transformació de la literatura tàmil al Sud de l’Índia durant el segle XIX.

La primera novel·la en tàmil es va escriure l’any 1879. Abans hi havia hagut textos en prosa, però no novel·la. El mateix va passar arreu de l’Índia. Per influència colonial, els autors d’allà varen descobrir Dickens, Defoe i altres autors britànics. Es varen posar a escriure com ells. El projecte d’escriure novel·les estava lligat a la construcció d’una identitat moderna. Més o menys com el que va passar a la cultura catalana i en tantes altres cultures europees. El segle XIX va ser el segle que els tàmils i altres cultures de l’Índia varen redescobrir la seva identitat, la seva història, la seva llengua i la seva literatura. En el cas tàmil, molts escriptors escrivien amb voluntat pedagògica, per impulsar reformes socials.

Aquesta és la transformació a què fa referència el seu llibre?

La literatura d’abans del XIX era cosa de la gent culta, de les classes altes i educades, que escrivien poesia i la feien circular en manuscrits o en lectures públiques. Per influència colonial i a causa de la pressió de la modernitat, tot això va canviar en molt poc temps. Es va modernitzar la llengua tàmil perquè feien falta paraules per designar les novetats de l’època -el vaixell de vapor, el tren, el telèfon...-, va aparèixer una classe mitjana educada, els llibres començaren a ser impresos i la gent va passar a llegir a casa tota sola. Tot això va succeir en només mig segle.

Entenc que els membres de la nova classe mitjana coneixien bé l’anglès. I, tot i això, molts optaren per escriure en tàmil?

Molta gent, quan pensa en la literatura índia actual, pensa en Arundhati Roy o Salman Rushdie, però en són poc representatius. Hi ha 650 llengües, a l’Índia, i 22 d’elles són oficials. El lema de l’acadèmia de literatura del país ho proclama: “Una literatura en moltes llengües”. Si això després és exactament així, ho podem debatre. Però, en general, hi ha un respecte mutu entre les diferents cultures i llengües del país.

Prepara un nou llibre sobre la literatura tàmil contemporània.

És una literatura que parla dels temes de sempre i que va en sincronia amb les literatures d’altres indrets del planeta. Però, alhora, hi ha una sèrie de temes recurrents. Un és la guerra civil de Sri Lanka i les seves conseqüències. Un altre és el paper de la dona en la societat. Cada vegada hi ha més poetes dones que parlen del seu cos, de sexualitat... I un altre tema són els mal anomenats intocables -un terme colonial-, els ‘dalit’, molts dels quals parlen en primera persona de la seva experiència i de l’ostracisme que han patit i que pateixen, alhora que reivindiquen els seus drets.