Maite Salord: “El que enyoram no són els espais sinó el que hi hem viscut”
Escriptora
PalmaAl fons de la darrera novel·la de Maite Salord (Ciutadella, 1965), El temps habitat, hi batega un gran interrogant: quin vincle hi ha realment entre les coses que hem viscut i els llocs on han passat? Això és el que es planteja Àngela Benejam, una dona de mitjana edat que recorr, estança per estança, la finca familiar on va viure alguns dels moments més importants de la seva vida hores abans que, després d’haver-la venuda, passi a mans estrangeres. El que tot just acaba d’arribar a les llibreries, editat per Proa, és un llibre reflexiu i esperançador que recull, tot i que sigui com a rerefons, algunes de les principals problemàtiques a què s’enfronta la societat menorquina.
Àngela Benejam és un personatge de ficció, però ben bé podria sorgir de fets reals: ara les històries d’illencs que venen les finques familiars a mans estrangeres omplen els diaris.
— Jo vaig començar a escriure aquesta història l’any 2021 i en aquell moment ja hi havia aquest moviment de vendes de finques rústiques, a Menorca especialment a francesos, però evidentment no era el boom que hi ha ara. En cap moment no he volgut escriure concretament sobre aquesta realitat, no és el tema principal de la novel·la, n’és el rerefons, perquè a partir de la venda de la casa familiar la protagonista passa llista a la seva vida.
Però no deixa de ser el reflex d’una realitat que ha anat a més en els darrers anys, la que propicia la reflexió i el recorregut d’Àngela Benejam.
— És clar, és una realitat que tenim tots els territoris en venda, i la gent ven per circumstàncies molt diferents, qüestions d’herència o per la impossibilitat de mantenir el patrimoni. I en certa manera aquests canvis, això de passar d’una mà a una altra en el cas dels llocs de Menorca, sempre hi han estat. Primer van ser els nobles i grans burgesos; després, els empresaris i constructors, i ara, aquests grans inversors, molts dels quals són de fora. Si quedava en mans de l’illa, la terra era signe de riquesa i poder social i, per tant, l’objectiu era mantenir-la com estava. Ara hi ha el risc que, si no es posen límits, s’acabi desdibuixant la fesomia del camp de Menorca.
La protagonista de la novel·la no només hereta un lloc, sinó també un negoci que no és, tampoc, el que era fa quaranta o cinquanta anys. Sembla que no només el personatge s’acomiadi d’una finca o lloc, com es diu a l’illa, sinó que és com si vós ens parlàssiu d’una idea de Menorca que s’ha esvaït en qüestió de dècades. És així?
— És cert que la part de l’Àngela empresària serveix per explicar, d’alguna manera, l’evolució de la indústria a Menorca, però també ho faig servir com a teló de fons. No he volgut entrar al fons de cap de les dues coses, no es tracta ni de la història de la indústria menorquina ni del fenomen de la compravenda de finques, però és la realitat que tenim, i jo volia que la història fos versemblant i creïble. No sé cap a on anirà res de tot això, només sé que és la realitat actual, i pens que la literatura sovint ofereix més interrogants que no respostes.
A El temps habitat hi sobrevola un gran interrogant: com ens relacionam amb els llocs que habitam. Quina petjada deixen en nosaltres i quina hi deixam en tots aquests llocs per on passam?
— Sí, la novel·la sobretot reflexiona sobre aquest vincle que tenim amb els espais que ens han acompanyat tota la vida. I pens que, tot i que els records sempre van lligats a determinats espais, el que realment enyoram no són els espais, sinó el que hi hem viscut. El que enyoram del passat és la vida, són les persones, són moments que no podem recuperar per molt que tornem al lloc on van passar. D’aquí el títol, també: no habitam espais, en realitat habitam temps.
Dèieu que vàreu començar la novel·la l’any 2021 i la pandèmia té un paper molt destacat en la trajectòria d’Àngela, és gairebé el detonant que fa que decideixi agafar les regnes de la seva vida.
— Crec que és un moment que ens va afectar a tots; a alguns de manera més directa, però tots ens hi vàrem veure afectats. I això és una reflexió que ella fa: fins que no vàrem posar cara i ulls al primer mort no vàrem saber molt bé de què estàvem parlant. Jo la vaig viure encara com a política i va ser una gestió molt difícil, molt complicada, perquè estàvem rallant de la vida de les persones en una situació absolutament insòlita. Ens pensam que ho controlam i ho dominam tot, i aquella va ser l’evidència més clara de la nostra feblesa.
I aquesta relació entre el control i la feblesa connecta amb una altra de les situacions que marquen un abans i un després a la vida de la vostra protagonista: de ben jove veu morir un germà per culpa de les drogues.
— L’heroïna va marcar la joventut dels nascuts a finals dels 50 i principis dels 60. Jo soc part d’aquesta generació, tots teníem al voltant persones que van perdre el rumb o que s’hi van deixar la vida. I quan ho penses amb perspectiva a mi sobretot em fa mal el desconeixement absolut que hi havia de tot: les víctimes ho van ser sense saber-ho. El mateix va passar als anys 90 amb la SIDA, que hi havia companys i gent propera que eren arrossegats pel gran desconeixement. I a més hi havia l’estigma que això s’havia de tapar, ningú no n’havia de saber res.
“Tenir les butxaques plenes no protegeix del que no té remei”, hi escriviu.
— També hi reproduesc una frase que quan la vaig sentir vaig saber que l’havia d’apuntar: la darrera jaqueta que ens posen no té butxaques. Crec que és un bon resum de tot plegat. De vegades enfocam la vida de manera equivocada i donam importància a coses que, vistes amb perspectiva, no eren tan importants. Àngela Benejam, com hem fet altres, arriba a la conclusió que la felicitat no existeix, el que hi ha són petits moments de felicitat que de vegades et dona la vida i que s’han d’aprofitar.