Erin Litteken: "Stalin va voler amagar la mort per fam de 4,5 milions d'ucraïnesos"

BarcelonaUn camí ple de monticles voluminosos de cossos glaçats; dones, homes i nens amb la pell i els ossos buscant desesperadament arrels de boga, glans i escorça d’arbre per poder saciar la fam, i molts veïns que un dia desapareixen i mai més se’n sap res. Són algunes de les escenes que evoca la historiadora i escriptora nord-americana Erin Litteken a la novel·la La guardiana de records de Kíiv (Navona), traduïda per Lola Fígols. És part de la història de l’Holodomor, la gran fam que entre 1932 i 1934 va matar 4,5 milions d’ucraïnesos. Segons la investigació del 2018 de la Universitat de Harvard i un equip de demògrafs ucraïnesos, en algunes regions va arribar a morir de fam la meitat de la població. Va ser el cas de llocs com Tetïiv o Hlobine. L'estudi demostra la responsabilitat de Stalin en totes aquelles morts.

Litteken s’inspira en algunes històries familiars per narrar sobretot la lluita per sobreviure de la Katya i la seva família enmig de la gran fam. El llibre comença el 1929, quan la Katya té 16 anys, viu en un petit poble d’Ucraïna i està enamorada del seu amic de la infància. L’Holodomor, però, canvia totalment el poble i la història de la seva família. Paral·lelament, l'autora explica la vida de la Katya moltes dècades després als Estats Units i com la seva neta intenta indagar en la vida que havia tingut a Ucraïna i de la qual mai vol parlar. La rebesàvia de Litteken, com la Katya, va ser una dona molt forta, però a dins seu, latent, hi continuava havent por. “Quan trucava la policia i demanava donatius, ella sempre donava diners, perquè creia que si no vindrien de nit i se l’emportarien”, diu l’autora.

La promesa a una germana agonitzant

La rebesàvia de Litteken va néixer a Ucraïna i en va fugir, amb els dos fills, quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. “Sempre em va fascinar la seva història, perquè la seva germana, quan estava agonitzant, li va demanar que es casés amb el seu marit i cuidés del seu fill d’un any –explica Litteken–. Moltes vegades m’he preguntat si estimava algú més, a què va renunciar per complir la promesa que va fer a la seva germana, si tenia sentiments de culpa o si estava enamorada del meu rebesavi”. La família de l’escriptora vivia en una regió que es va salvar de l’Holodomor, però com més investigava sobre aquest període de la història del país dels seus rebesavis i besavis més volia escriure’n. “La història és la meva gran passió, coneixia la fam massiva que hi havia hagut entre 1932 i 1934, però no fins a quin punt Stalin havia volgut destruir Ucraïna”, afirma.

Els estudis del 2018 van ser els primers que van reflectir les pèrdues humanes especificant les regions on s’havien produït. “Stalin va voler amagar la mort de 4,5 milions d'ucraïnesos durant molt de temps. Va fer tot el que va poder perquè no se sabés res i alguns periodistes, com Walter Duranty, van mentir”, lamenta Litteken. El periodista, corresponsal del New York Times a Moscou, va rebre un Pulitzer el 1932 pels seus reportatges sobre Rússia, però el 2003 es va demanar que l'hi revoquessin. No es va fer. “Duranty tenia un bonic apartament a Moscou i simpatitzava amb Stalin. Suposo que també tenia por. Escrivia que els ucraïnesos passaven gana, però no que morien de fam. Després Stalin va intentar esborrar totes les dades. Hi havia molta por a parlar, fins i tot dins de casa, perquè en aquell temps hi havia sempre l'angoixa que algú estigués escoltant”, detalla l’autora. Quan va caure la Unió Soviètica es va començar a investigar, però aleshores ja s’havia destruït molta documentació i molts ucraïnesos havien estat desplaçats.

La majoria de morts es van produir els primers mesos del 1933

La fam va matar milions d’ucraïnesos perquè en part, com explica Litteken al llibre, van augmentar les quotes de gra que les famílies havien d’aportar a l’estat. Hi va haver requisa de menjar i molta repressió contra els pagesos que no podien aportar les quotes exigides. Els qui no aportaven el gra suficient entraven en una llista negra, se’ls castigava i se’ls prenien llavors, eines, mobles i tot el menjar que tinguessin. El gener del 1933, la Unió Soviètica va tancar les fronteres d’Ucraïna i, per tant, no es podia anar enlloc a buscar menjar. El pitjor moment van ser precisament aquells primers sis mesos del 1933: es calcula, segons els estudis del 2018, que aleshores es van produir el 85% de les morts.

Litteken havia d’anar a conèixer els cosins que encara té a Ucraïna i visitar el poble dels besavis i rebesavis. Primer no ho va poder fer per la pandèmia i després per la guerra. “Espero poder fer-ho en un futur, estic aprenent ucraïnès per poder parlar amb els cosins i conèixer com és la vida al poble dels meus ancestres”, assegura. Actualment, es troba immersa en un segon llibre, també sobre Ucraïna, però durant la Segona Guerra Mundial, quan la seva família va abandonar el país i va emigrar als Estats Units. “El meu besoncle encara és viu i recorda moltes històries que m’està explicant, fins i tot m’ha traçat un mapa amb tot el recorregut que van fer fins a arribar als Estats Units –detalla–. Estic destrossada, és molt trist veure com Ucraïna encara ha de lluitar. No va aconseguir la independència fins al 1991, i ara hi ha aquesta guerra. Són moltes generacions les que han hagut de patir. Rússia mai ha donat l’oportunitat a Ucraïna d’existir”.