Nàpols a punt d'esclatar
Bromera publica 'El dia abans de la felicitat', de l'escriptor napolità Erri de Luca mesos després de provar sort amb el molt interessant 'El pes de la papallona'
La infantesa i els carrerons de Nàpols. La roba estesa, els nens que juguen a futbol, les mares que els criden a sopar des dels balcons, els pares que els venten un bolet si fan tard. L'univers del narrador Erri De Luca (Nàpols, 1950) és inconfusible. Si descobrir el seu debut, Non ora, non qui, suposava una immersió radical en una literatura d'intensitat alta i prosa essencial (l'escriptor acostuma a dir que desconfia dels adjectius i només es refia dels substantius), la resta de llibres que ha anat publicant -i que en català hem pogut llegir a Empúries (Tu, meu, Tres cavalls), La Magrana (Montedidio) i Bromera (El pes de la papallona)- no sorprenen, però tampoc no deceben el lector devot.
De Luca treballa amb materials delicadíssims: el primer amor, la primera amistat, el primer mestre de vida, i sap aplicar-hi la dosi justa de sentimentalisme. Un mil·ligram més i els llibres serien ensucrats. Aquesta vegada, veiem Nàpols amb els ulls d'un orfe que passa de l'adolescència a la maduresa i descobreix el sexe, l'amor, i les traïcions que els acompanyen de manera inexorable. De fons, però essent molt més que un decorat, transcorre la Itàlia de la postguerra, l'arribada dels soldats nord-americans, la fi del feixisme, la Camorra, les últimes bombes sobre la ciutat. Entre els millors passatges d'El dia abans de la felicitat hi ha les descripcions de com els artificiers desactivaven bombes enmig d'un silenci sepulcral carregat de por. Entre els més punyents, la revelació de com els poders fàctics de la ciutat van canviar de bàndol en menys de vint-i-quatre hores, i els mateixos periodistes van signar articles completament oposats als del dia anterior.
La sensació d'haver viscut un moment històric, d'haver deixat de ser "persona" per esdevenir "poble", és el que li explica, i molt bé, Don Gaetano al protagonista, que acull les seves lliçons de vida amb la set infinita de l'aprenent. En una de les reflexions sobre Nàpols, Don Gaetano ens deixa amb la boca oberta: "Aleshores vaig entendre la ciutat: monàrquica i anàrquica. Volia un rei però cap govern. Era una ciutat espanyola". O catalana. Vet aquí perquè ens agrada tant tornar al Nàpols d'Erri De Luca...