Carlos Vermut: “És un error posar una barrera entre nosaltres i qui fa coses reprovables”

BarcelonaEn el que es perfila com un dels millors anys del cinema espanyol recent, Carlos Vermut ha firmat potser la millor pel·lícula de la temporada i, sens dubte, la més atrevida i pertorbadora. Mantícora, que aquest divendres arriba als cinemes, la protagonitza un dissenyador de criatures en 3D (Nacho Sánchez, magnífic) que, després de salvar un nen d'un incendi, comença a sentir un desig prohibit contra el qual lluita desesperadament. Vermut s'endinsa en la nit més fosca de l'ànima amb una seguretat que impressiona i es confirma com a arquitecte de dilemes morals irresolubles.

Mantícora és un desafiament constant per a l'espectador: comença mostrant el protagonista com un heroi, després el revela com a pedòfil i acaba explorant la seva humanitat.

— És interessant plantejar-te dilemes morals respecte al que sents pels personatges. A mi em passava veient Perduts (Lost), que de sobte els personatges que em queien bé es convertien en dolents i aquella sensació m'encantava. Jo intento provocar això al meu cinema, al principi potser de manera més efectista. M'agrada aprofundir en la humanitat de personatges que d'entrada m'horroritzen. Potser és el meu viatge personal per enfrontar-me a les coses que em fan por.

Sembla que cada vegada t'interessa menys el personatge i més la persona.

— Absolutament. No vull que el personatge sigui un mer artefacte per activar un mecanisme narratiu de la trama, sinó una persona complexa. Suposo que és un viatge meu com a cineasta o escriptor que té a veure amb fer-se gran i veure les coses d'una altra manera, més empàtica.

La promoció de Mantícora tracta de monstre el protagonista. Tu el veus així?

— No, fem servir la paraula perquè la societat el veu d'aquesta manera, és una manera d'entendre'ns. Jo no crec que es pugui culpar algú d'una cosa que ni tan sols ha buscat. El monstre és qui travessa la línia, i això és el que el Julián mira d'evitar tota la pel·lícula. A mi ell em desagrada, per això volia fer la pel·lícula: era un repte fer una pel·lícula sobre algú que em desagradava. Però no el puc jutjar. Serviria d'alguna cosa? Si jo sabés que un amic és pedòfil, no podria evitar sentir rebuig a priori, però després hauria de racionalitzar-ho i comprendre-ho. És un error posar una barrera entre nosaltres i la gent que fa coses reprovables. I no és que tots puguem acabar fent una cosa així, però tots som éssers humans.

Mantícora assenyala com l'estigma social de la pedofília no té a veure tant amb el fet de materialitzar els desitjos i abusar d'un nen com amb la mera existència dels desitjos.

— Més que de la pedofília, Mantícora vol parlar de la nostra relació amb el desig que pertany al món de la imaginació. Amb els metaversos a punt d'arribar, és important saber quina relació tenim amb la ficció. Què passarà en el futur? ¿Estem legitimats a jutjar algú pel que pensa? És normal sentir rebuig pels pensaments del protagonista, jo també en sento, però ¿podem acomiadar de la feina algú per una imatge digital que ni tan sols és real? Només plantejo preguntes, però no en tinc cap resposta.

El protagonista treballa creant monstres virtuals per a una empresa de videojocs. Per què alguns horrors són tabús socials de primer ordre i d'altres un mer entreteniment?

— És cultural. Per què ens encanten les pel·lícules de gàngsters i, en canvi, un personatge que només s'imagina coses ens genera tant de rebuig? La paradoxa moral em resulta interessant i em venia de gust plantejar-la en una pel·lícula. De fet, la putada que li faig a l'espectador és que el protagonista mai no arriba a fer res, i així és més difícil jutjar-ho. I resulta molt incòmode sentir empatia per algú amb desitjos que considerem menyspreables.

Des de Diamond flash a Mantícora, l'element fantàstic ha anat quedant cada cop més relegat en el teu cinema. És un camí sense retorn?

— És un tema que em genera molts dubtes. M'encanten el terror i els videojocs, i encara tinc idees de cinema fantàstic, però cada vegada m'agrada més rodar coses senzilles i amb quatre elements, una mica a l'estil Hong Sang-soo. I llavors com t'ho fas per posar-hi a dins Godzilla? Això que et diré és una mica atrevit, però en el cinema fantàstic sovint es resta profunditat als personatges, són meres excuses per arribar a la casa encantada. I a mi em passa que, si escric sobre cinc amics que van a una casa encantada, m'acabo oblidant de matar-los i em ve més de gust estar amb ells xerrant com en una pel·lícula de Rohmer.

I com arribes a la mantícora? No és una figura mitològica gaire coneguda.

— No, però està molt present en el món dels videojocs i del rol. La mantícora apareix quan se m'acut que el Julián sigui modelador en 3D, i buscant modeladors m'adono que els agrada molt dibuixar mantícores perquè tenen el cap humà i això els permet practicar el rostre, però el cos és de lleó. Al principi era només un símbol, i després va acabar integrat en la narrativa. Però bàsicament és un element que em semblava poètic, bonic i alhora tràgic.