Erwin Broner i la consciència d’Eivissa

PalmaEl compromís de l’arquitecte i artista alemany Erwin Broner amb l’illa d’Eivissa es va mantenir fins a la mort de la seva esposa, Gisela, ocorreguda 34 anys després de la d’ell. Per ser exactes, hem de dir que Gisela Broner va demostrar tant de compromís com per cedir a l’Ajuntament d’Eivissa, el 30 de juny de 2003, dos anys abans de morir, la seva casa amb el mobiliari, llibres, objectes, cartes, fotografies i documents personals. A la vegada, cedí a la demarcació pitiüsa del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears (COAIB) la documentació de l’obra arquitectònica que havia fet Erwin Broner, amb plànols, esbossos, maquetes, fotografies d’obres, mentre que a la galerista Cati Verdera la va fer hereva de la part de l’obra pictòrica que els quedava.

Una selecció molt exhaustiva del llegat Broner, després de ser catalogat, inventariat i restaurat, compon l’exposició Arxiu i llegats Broner, que es va inaugurar dimecres al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa (MACE) i a la Casa Broner, on es podrà contemplar fins al 15 de març de l’any entrant.

Què ens diu de Broner?

El recorregut per les fotografies d’una vida a Eivissa, on s’instal·laren el 1951, la lectura de les cartes eròtiques que Erwin Broner escrivia i dibuixava per a Gisela, els testaments d’un i de l’altra, els plànols i croquis de moltes de les cases que projectà a l’illa, els quadres d’ell, els d’ella, les ceràmiques, els llibres dedicats, les seves notes i la presència dels seus amics més admirats aconsegueix fer un retrat real d’Erwin i Gisela Broner, especialment pel que fa a la seva consciència i el compromís amb l’illa.

Segons la directora del MACE, Elena Ruiz, “els llegats i la seva exposició demostren que allò que més defineix Erwin Broner és la mesura, d’altra banda una idea molt jueva de la vida, ja que no podem oblidar que ell va néixer a Alemanya en una família jueva molt rica que va haver de fugir i a la qual requisaren tot el que tenien al país. Broner tenia un gran sentit de la mesura. No volia canviar Eivissa, sinó que treballava perquè fos un lloc millor, amb més cultura i més oportunitats, però sempre des d’una absoluta austeritat i respecte per la tradició local”.

L’arquitecte amb la seva primera dona i la filla arribaren a Eivissa el 1933, fugint del nazis i cercant un lloc petit i desconegut on sentir-se segurs. S’interessa per l’arquitectura rural de l’illa i realitza una sèrie de plànols, dibuixos i fotografies de cases pageses. D’aquest treball escriurà, juntament amb Richard v. Waldkirch, l’article Les vivendes rurals, publicat a la revista AC el 1936. També es publicaren els dos projectes que va realitzar a l’illa durant aqueixa època, les casetes de banys a Talamanca (ja desaparegudes) i un projecte d’habitatges en sèrie a una platja d’Eivissa.

Abandonà l’illa a l’inici de la Guerra Civil cap a Estats Units i no hi tornaria fins al 1951, amb la tercera esposa, Gisela, amb qui s’instal·là a sa Penya on anys després construiria la que avui tothom coneix per la Casa Broner, un exemple d’integració de la contemporaneïtat amb la tradició que algú va definir com un “art popular culturitzat”.

“El compromís –hi insisteix Elena Ruiz– es troba en totes i cadascuna de les cases d’amics seus que va fer a Eivissa des de començaments dels anys 60. El compromís el va dur a ser un dels fundadors del grup Ibiza 59 com a intent d’introduir hàbits culturals a la ciutat, a ser soci fundador del Cine Club, a protestar pel nou projecte del port, a proposar que es desratitzàs Dalt Vila, entre moltes altres iniciatives que deixen testimoni que comprenia Eivissa, que l’estimava i que s’hi va implicar fins a la seva mort”.