Trui Teatre.- Novè concert de la temporada de la Simfònica, que de bell nou la pandèmia ha impossibilitat veure i sentir en directe, de manera que l’ha condemnat a una nova representació en streaming, amb l’esperança que el proper sigui ja presencial. Escoltar Francisco Fullana en directe ben segur que multiplica les seves virtuts, però no és menys cert que en línia tampoc són poques. Fullana és fidel als orígens i a la seva terra, per la qual cosa mai no dubta a aprofitar qualsevol possibilitat de comparèixer davant el públic que l’ha vist créixer, bé sigui des de Nova York, una de les seves residències habituals, o d’allà on tingui el cau en cada moment. Fullana és un fulgurant artista internacional i cada vegada que podem gaudir del seu talent i habilitats musicals també podem comprovar per què ha conquerit i s’ha convertit en ciutadà del món, que deia el cineasta Renoir. Cada nova presència no sembla una passa endavant, sinó una acrobàcia amb tirabuixons. Segurament és més una sensació que una certesa, però això no lleva que aquesta exponencial impressió persisteixi en el temps una vegada i una altra i es converteixi en més que una evidència. Sigui com sigui, Mozart i Fullana són les grans estrelles del concert que es pot veure al canal de YouTube de la Simfònica els dies 4, 5 i 6. El violinista, acompanyat per la Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo, interpreten el Concert núm. 3 K. 216 Estrasburg, que el geni de Salzburg va compondre a dinou anys. Una paleta de colors inabastable i un grapat de moments dedicats al lluïment del solista, que naturalment Fullana no va desaprofitar. Dues memorables cadències al primer i el segon moviment, mentre que el tercer es converteix en un festival, cadència inclosa, fins a arribar al motiu que dona títol a la peça i que el violinista interpreta en dues ocasions. Tot plegat, un daltabaix perfectament estructurat. Simetria pura, com pur és el so que brolla inesgotable de l’instrument del virtuós, qui segurament no valoram amb la justa mesura perquè, afortunadament, el tenim massa a prop.
El concert s’inicia amb un coetani dels protagonistes, Josef Myslivececk, però l’altre gran i exquisit plat va signat per Franz Joseph Haydn i una de les seves millors composicions, la Simfonia núm. 104 en re major. És la darrera de les dotze que configuren la sèrie Simfonies de Londres. Tota una demostració de llibertat compositiva, que no és un tret excepcional dins la trajectòria del músic que diuen que va ser mestre de Mozart, qui va quedar bocabadat quan va escoltar els seus Quartets russos, i comprovat que ho va ser de Beethoven, amb qui, naturalment, no varen acabar bé. Admiració, a tres bandes, i prou. Tornant a la simfonia londinenca, tan sols de sentir les quatre primeres notes amb què s’obre queda clar de qui i d’on va beure el geni de Bonn. Però l’eclosió de talent que el fa mereixedor d’una peanya més alta que la que ocupa la trobam a l’Andante, un segon moviment que va rompre tots els motlles en mil bocins, sense perdre la mesura. La quadratura del cercle per tancar una funció de gran nivell en tots els aspectes, des de la selecció fins a l’execució, que no estaria malament repetir quan tot sigui aproximadament com abans. En qualsevol cas, és un concert que no es pot perdre, ni en línia.
Principal.- Dia 20 de novembre de 1975 a l’Auditòrium de Palma s’havia d’estrenar mundialment el muntatge que Víctor García havia dissenyat de Divinas palabras, de Ramón María del Valle-Inclán, que havia de servir a Núria Espert per pujar els escalons de la merescuda escala de la fama de quatre en quatre. Però aquest dia va morir el Caudillo, que no és un diminutiu, i es va haver d’ajornar. Tan sols varen ser un parell de dies. La sala Magna de gom a gom. Expectació màxima. Un esdeveniment com tants d’altres que reguen i il·luminen la memòria d’un edifici tan emblemàtic. Quaranta-cinc anys després, la colla de miserables no tan sols no ha perdut vigència, sinó que ha guanyat més actualitat que mai. Un cant a la subsistència per damunt qualsevol altre valor i principi, que José Carlos Plaza i el CDN, en una versió una mica reduïda i sense perdre l’esperit pel camí, han fet arribar, en viu i en línia, al Principal. Una versió clàssica amb una posada en escena minimalista. Una gran tela delimita i dibuixa els espais on transcorre l’acció, a més d’una il·luminació que aporta densitat a la narració. Bona interpretació, un ritme una mica sincopat, però tot i això sempre s’ho paga un Valle ben fet.