"És un escàndol com el teatre públic del nostre país ha abandonat la dramatúrgia catalana"

BarcelonaLa publicació del volum de teatre breu reunit a Entreacte(s) (Comanegra) va reunir també, aquest dilluns al vespre a la llibreria Ona, un dream team de la dramatúrgia catalana contemporània. Potser perquè l’espai era distès, potser perquè els autors ja tenen el pap ple, la trobada va servir per disparar amb bala contra els principals problemes d’un sector d’artistes poc visibilitzat però, en canvi, molt important culturalment, i fins i tot econòmicament.

La precarietat va ser l’espurna que va encendre el foc, el fet que el 80% d’associats al gremi de dramaturgs no tingui el teatre com a font per guanyar-se la vida. "Viure del teatre és impossible, és evident. Ho has de petar molt, has d’estrenar a Madrid, potser hi ha quatre o cinc persones a Espanya que viuen d'això", diu Marta Buchaca. "Costa dir que això que m’ofereixes és molt poc, demanar un contracte, demanar condicions", apunta Helena Tornero. "Hem de reivindicar el caràcter professional de l’escriptura –confirma Josep Maria Miró–. Fa molt poc que et paguen un encàrrec i són molt baixos si comptem les hores que hi hem dedicat". I això que els dramaturgs que compartien espai dilluns són noms habituals de la cartellera catalana i solen omplir sales. El problema és que ho fan a costa de produir-se els seus espectacles, no cobrar els períodes d’escriptura, acceptar fer adaptacions i no textos propis, condicionar les obres a les possibilitats d'estrena (pocs personatges, poca escenografia), etcètera. “Si fes vaga la gent que treballa per amor a l’art, s’aturaria el teatre a Barcelona”, afirma Anna Maria Ricart.

"I la gent que comença on estrena? –es planteja Buchaca–. Quan el meu pare va saber què havia guanyat per la meva primera obra, que van ser 900 euros, em va dir: «Això és un hobby»". Per a ella, a Barcelona hi falten sales de mitjà format i, sobretot, falta interès del teatre públic i dels directors del país pels autors que escriuen en català. En aquest punt, hi ha unanimitat, i comencen els dards. "Si som aquí tots nosaltres és gràcies al T6 [el projecte d'autoria textual catalana que Sergi Belbel va implantar durant una dècada al Teatre Nacional]. Aquella va ser una estratègia que hauria hagut de durar dècades", opina Guillem Clua. Per a ell, tot el que ha vingut després als teatres públics, que són estrenes esporàdiques d’autors catalans, "són engrunes i anècdotes que no formen part d’una estratègia global de país; els passos cap a la normalització venen d’esforços personals". David Plana ho veu igual: "És un escàndol com el teatre públic del nostre país ha abandonat absolutament la dramatúrgia catalana", lamenta. “Hi ha més preocupació per adaptar novel·les al teatre que per estrenar els nostres textos”, engalta Cristina Clemente. El fet que els directors puguin adaptar clàssics i autoassignar-se els drets d’autor creuen que pot ser un motiu sucós per prescindir dels dramaturgs.

Per a Josep Maria Miró, el problema és que els directors i actors del país no tinguin "inquietud" sobre què estan escrivint els autors catalans: “Descobrir un text que ha rebut sis premis a la Xina no és ser molt brillant, no és ser un gran descobridor de textos. En canvi, hi ha textos de casa nostra que es passen quatre anys al calaix perquè no se’ls llegeix ningú. Els envies i ningú et respon", assegura. "A mi m’han arribat a dir, d’un teatre públic: «Tracto la dramatúrgia catalana com l’anglesa». Ostres, tant de bo al National facin el mateix!”, exclama Buchaca. Llàtzer Garcia creu que hi ha “desconfiança cap a la nostra literatura”, no només la contemporània i teatral, sinó en general. Per a Queralt Riera, el problema és polític i econòmic. “No som conscients de la importància i la transcendència de la literatura. La cultura és l’empremta que deixem com a societat de qui som”, afirma.

La majoria dels dramaturgs catalans viuen de combinar el teatre amb la televisió, el cinema i les classes. I malgrat tot, continuen escrivint i exportant al món el seu teatre tan interessant, atractiu i divers, com es pot comprovar a les 25 peces breus d'Entreacte(s), una antologia del teatre actual sorgida de la revista Entreacte, que edita l’Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya i on apareixen el Procés, la pandèmia, l’educació, els migrants, la parella i les distopies que semblen tan reals que potser són de veritat.