'L'escanyapobres': de lectura obligatòria a 'western' anticapitalista

BarcelonaLa novel·la de Narcís Oller L’escanyapobres (1884) va ser una de les lectures obligatòries amb què el director Ibai Abad (Barcelona, 1985) va estudiar la Renaixença a l’escola. "La vaig trobar un pèl farragosa —reconeix, divertit—. Aquell naturalisme literari d’explicar durant vint pàgines com se sega el blat..." Uns anys després, arran de la crisi financera del 2008, Abad es va recordar d’aquella novel·la sobre l’arribada de la Revolució Industrial i els primers banquers a la Catalunya rural, una història de cobdícia i progrés que en el seu cap de cineasta forjat a l’Escac prenia forma de western amb forta càrrega social.

Escanyapobres, que arriba als cinemes aquest divendres, recull tots els elements essencials de la novel·la, començant per la figura fosca i tràgica de l’Oleguer, l’usurer dominat per l’avarícia a qui aporta matisos i complexitat un més que convincent Àlex Brendemühl. Però en comptes del registre històric habitual de les adaptacions literàries, Abad treu la pols al text descobrint el seu potencial com a western. “Moltes coses de la novel·la em remeten a l’imaginari del western –diu Abad–. La Catalunya interior de l’època com a territori sense civilitzar, la figura amb un passat fosc que arriba a un poble sense civilitzar i l’arribada al poble del tren, que en lloc de progrés hi porta penúries”.

Més atrevida és la decisió d’ascendir gairebé a protagonista de la història la filla del pagès que perd la masia a mans de l’Oleguer, la Cileta, que a la novel·la apareix en un parell de pàgines. “Faig una mica de trampa, perquè fusiono el personatge amb la criada de l’Oleguer i la Tuies, que els vol robar els diners”, explica Abad, que va optar per donar més espai als personatges femenins d’Oller. “La Cileta em fascinava –explica el director–. En comptes de veure com un enemic l’Oleguer, que ha desnonat la seva família, decideix que vol ser com ell i tenir molts diners. I és normal, perquè a finals del segle XIX una dona no pot tenir cap llibertat si no té diners”.

Interpretada per Mireia Vilapuig (Selftape), la Cileta estableix amb l’Oleguer una relació fosca de submissió en què es barregen l’interès, la rancúnia i una tensió sexual que cristal·litza finalment amb ells dos despullats en una banyera. “L’escena també hi és, al llibre, però amb la Tuies, i encara és més estranya, amb la banyera plena de monedes”, es justifica Abad, que assenyala que la història d’amor entre l’Oleguer i la Cileta és “molt estranya” perquè només s’acosten l’un a l’altra quan hi ha diners pel mig. “La barreja entre sexe i diners ja apareixia la novel·la, però d’una manera més soterrada i perversa”, diu Abad.

Sigui com sigui, el director reivindica el dret a jugar amb el material literari i portar-lo al seu terreny. “Jo no faig una còpia de la novel·la sinó una adaptació –defensa–. I, en realitat, tots els punts cardinals de la trama del llibre són a la pel·lícula. La qüestió és quedar-te amb el que et fa vibrar i donar-li una mirada pròpia”. I remata, convençut, que “tots els grans autors” veurien de bon grat que les seves obres fossin revisades “perquè així estan vives, i no tancades en un magatzem de llibres o una enciclopèdia”. Tot i tenir una comèdia ambientada a l’Antàrtida en l’horitzó, el projecte somiat d’Abad seria adaptar La mort i la primavera de Mercè Rodoreda. “Però és una pel·lícula que has de fer en clau fantàstica, i per això necessites cinc milions d’euros –diu–. I si Agustí Villaronga no els va aconseguir, què he d’aconseguir jo...”

En record de Juli Mira

Per portar L’escanyapobres al cinema, el director s’ha envoltat de companys de l’Escac, com la directora de fotografia Maria Codina o la directora d’art Júlia Camarasa, amb qui ha creat l’aire de western del film (els camps de blat, les masies aïllades, les tavernes ronyoses plenes d’homes bevent i jugant a cartes...) sense perdre de vista la reconstrucció històrica de l’època. Veient el resultat, costa de creure que el pressupost sigui només d’1,4 milions d'euros. “No l’hauríem pogut fer sense la gent de l’Associació del Ferrocarril, que es van entregar absolutament i ens van ajudar a recrear l’arribada del tren sense haver de pagar a Renfe 50.000 euros que no teníem ni rebaixar l’estàndard visual –diu Abad–. Quan fas un western no pots cutrejar”. També es va entregar en cos i ànima a la pel·lícula Juli Mira, que interpreta el Magí, el notari amic de l’Oleguer, i que no ha pogut veure Escanyapobres als cinemes perquè va morir a principis d’any. “És molt estrany, i emocionant –Abad–. El Magí no va poder veure el tren, i el Juli no ha vist la pel·lícula. Ell ja estava malalt, però no li importava fer un personatge que moria, al contrari, s’ho prenia amb un humor increïble. Era fascinant: volia fer la feina que li encantava fins a l’últim alè”.