Eina, el "bullidor d'idees" d'Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona

BarcelonaAlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona són recordats com dos dels pintors catalans més destacats de la segona meitat del segle XX, i enguany es commemora el centenari del naixement de tots dos amb nombroses exposicions en espais com la Nau Gaudí. Així i tot, la pintura no ho va ser tot en la trajectòria del matrimoni i la mostra que ha organitzat Eina, el Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona, sobre el seu pas per l'escola com a professors i directius, revela dos creadors molt inquiets que van estar oberts a pràctiques aparentment allunyades de les seves obres com el pop art, la performance i l'art conceptual.

Ràfols definia l'escola com un "bullidor d'idees", com es pot llegir en un dels textos de la mostra. Tots dos van estar implicats en accions com ara transformar el jardí de l'escola en decorats teatrals (1972) per fer una reflexió sobre què és real i què és fictici, i el "supercollage", un collage gegant en el qual s'havia de poder entrar (1973). Una altra activitat transgressora va ser el muntatge d'una audició de música progressiva amb Jaume Sisa (1973). Més endavant, Xavier Olivé i Carlos Pazos, que eren estudiants de l'escola, van fer una performance que consistia a recrear amb actors el quadre prerafaelita El somni de Dante (1975). L'any següent, l'escola, situada al número 25 del passeig de Santa Eulàlia de Barcelona, va rebre l'encàrrec de dissenyar les sales del Museu Picasso dedicades a les Menines i la imatge gràfica del museu. L'exposició a Eina, titulada Ensenyar és aprendre, estarà oberta fins al 9 de juny. Els horaris de visita: de dilluns a divendres entre les 10 i les 19 h, i el dissabte, de 10 a 14 h.

"Tots dos van ser fundadors i també professors, sobretot entre el 1967 i els anys 90", recorda Rubén Alcaraz, responsable de l'arxiu de l'escola i comissari de la mostra, juntament amb els exestudiants de l'escola i professors Xavier Olivé i Josep Aregall. "L'Albert va ser el director de l'escola durant molts anys, després va ser president de l'Associació Eina i, finalment, el president de la Fundació Eina. I la Maria, a banda de ser fundadora i professora, va ser coordinadora dels estudis d'art", explica Alcaraz.

Ràfols, que va ser professor de color, es va implicar en les classes pioneres de semiologia que es van fer a l'escola el 1969, que van incloure la creació d'un mapa amb els colors, les olors i els sons de la Travessera de Gràcia, i una també pionera exposició de poesia visual contemporània catalana (1973). Una de les seves accions més trencadores va ser una conferència sobre el dadaisme: va entrar dins la sala amb un reproductor de casset, va posar una cinta on havia enregistrat la xerrada i, mentre sonava, es va posar a dibuixar un esquema que es pot veure a la mostra.

L'exposició té un caràcter sobretot documental i també reflecteix l'afany holístic de l'ensenyament de l'escola Eina. "Els estudiants tenien molta influència: els professors integraven a les classes les noves tendències que veien els alumnes, així que hi havia una retroalimentació, i més endavant alguns dels estudiants van passar a formar part del claustre de l'escola", diu Alcaraz. "Al cap dels anys, a tots ens unia una amistat. Jo mateix vaig impartir diferents matèries per no convertir la docència en una rutina", subratlla Xavier Olivé.

La mostra també inclou les obres de Ràfols i Girona del fons d'art de l'escola, entre les quals hi ha un mural de Ràfols. Veure-les permet observar com abordaven amb els llenguatges tan diferents uns mateixos escenaris, com els carrers de Nova York o el paisatge de Cadaqués.