Suu: "Escolto les cançons amb el meu terapeuta per veure què m’està passant"

Barcelona"Que bonic pot ser trobar a faltar", canta la Susana Ventura (Barcelona, 2000), Suu per a la música, al disc Karaoke (Halley Records, 2022). La cantant se submergeix de ple al pop-rock amb vuit cançons ballables sobre el desamor, l'amor no correspost i els cors trencats. Després de Natural (2018) i Ventura (2020), Karaoke converteix les ruptures i la nostàlgia en una festa amb ressons d'El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. La gira de Suu començarà el 28 d'abril al Festival Viñarock de Villarrobledo (Albacete) i passarà per l'Strenes de Girona (1 de maig), el Palau de la Música de Barcelona (14 de maig, dins del Festival del Mil·lenni) i diversos festivals d'estiu.

D'on surt la necessitat de fer aquest disc?

— Componc tota l’estona. Tinc un munt de cançons i quan decideixo fer un disc, en faig una tria. Ha arribat un punt de sobreproducció que tenia la necessitat de treure música nova. Sento que he trigat a treure música, en dos anys només he llançat el singleBarcelona tropical. Ara obro una nova etapa i tenia moltes ganes que passés.

És un disc fruit del confinament?

— Hi ha un parell de cançons que van ser compostes durant el confinament: Pur, que parla dels meus amics, perquè quan estàvem tots tancats els trobava molt a faltar, i Nota de voz, perquè m’havien trencat el cor i necessitava escriure una cançó. Però la gravació l’he feta a posteriori.

El disc parla d’amors no correspostos, d'amors infeliços, de desamor. Però la música convida a celebrar. És una contradicció?

— La idea de karaoke engloba molt bé l’esperit de les cançons. És un lloc on anem a cantar cançons tristes borratxos però feliços i en to de celebració. Si em poso a compondre cançons tristes amb una guitarra acústica i un piano tristot, ens n’anem tots a la fossa. Prefereixo celebrar-ho i treure-ho amb cançons alegres que no pas fer-ne un gran drama. En canvi, les cançons més alegres són un drama en realitat. Ho he capgirat tot.

A la vida també t’ho prens així?

— M’agradaria dir que sí, però la veritat és que no. Generalment, les cançons que escric quan estic trista són tristes. La feina de producció ve després per aconseguir que això canviï. La melodia de la veu sempre és el que s’aguanta, però la vestimenta li posa color, les fa menys tètriques.

Per què al disc no hi ha cançons sobre l’amor romàntic o sa?

— Fer una cançó de l’amor sa és molt perillós, perquè l’amor sa és molt diferent per a cada persona. El que jo necessiti en una parella potser no és el que necessita la meva parella. Es tracta d’anar-se mullant i respectant moltíssim l’altra persona, tenir-hi moltes converses, la majoria doloroses i que fan molta mandra. Per a mi és molt més senzill fer cançons sobre el que sé que no vull, perquè em resulta més fàcil de dir.

Escrius sobre el que et passa. Fins a quin punt t’hi exposes?

— Per a mi compondre és una teràpia extrema. Amb el meu terapeuta escoltem les cançons per veure què m’està passant, perquè és la manera més senzilla que tinc d'expressar-me. Em fa por que les persones a qui van dirigides les cançons esbrinin que són per elles. Em refugio bastant en la llengua. Com que utilitzo el català com a llengua habitual, quan canto en castellà sento que la persona a qui va dirigida no se sentirà al·ludida. El català em fa sentir vulnerable, més despullada. Per això les cançons més intenses i explícites són en castellà i, en canvi, les que són d’amor, com els meus amics i la meva parella actual, són en català. 

La qüestió de la llengua et va portar crítiques. Molta gent ho atribueix a una estratègia lligada a la indústria, al fet que en castellà arribes a més gent.

— Des del principi he compost més en castellà que en català. Em sembla una crítica absurda i una manera d’atacar-me. Estic molt conscienciada amb la llengua, consumeixo moltíssima cultura en català i n’entenc la importància. Però soc artista i si el meu cervell em demana escriure en castellà, no em vull limitar ni posar-me a traduir cançons. Entenc i respecto les opinions, però si hagués de fer el que la gent s’espera, no seria igual de sincera.

¿Has escrit sobre coses que no tinguin res a veure amb tu?

— Ho he intentat molt, sobretot quan faig col·laboracions amb altres artistes, però em costa cantar sobre coses que no em passen. No me les crec tant. En aquest aspecte soc una artista turmentada que necessita explicar el que em passa. És molt egocèntric tot plegat, però em funciona. 

Venies de l'indie de Ventura i ara has fet un disc completament de pop-rock. Per què?

— Sempre em ve de gust fer música que després tingui ganes d'escoltar. He volgut apropar-me als meus referents d’adolescència, que per a mi són casa, com El Canto del Loco i La Oreja de Van Gogh. Vaig començar a fer cançons perquè volia ser l’Amaia Montero. És inevitable que al disc hi hagi melodies similars a les seves. No són fruit del plagi sinó que són les que tinc a dins, m’han ensenyat a cantar, i sense voler m’hi apropo. Que la gent em digui que les cançons del nou disc els recorden La Oreja de Van Gogh és un afalac espectacular. M’hi caso.