Les escopinades de Patti Smith continuen sent sagrades

BarcelonaLa primera vegada que vaig veure Patti Smith va ser al Doctor Music Festival del 1996. No em va caldre moure'm de casa –tampoc hauria pogut, tenia 12 anys– perquè la retransmissió del concert arribés al fons de la meva petita i protoadolescent ànima. Recordo com Smith obria i tancava els braços, com feia oscil·lar lleument els malucs al ritme de la música i com, mentre cantava Because the night, deixava anar, de tant en tant, un esput dens i poderós. A la meva germana i a mi ens tenia fascinats. Al públic també. Es miraven les escopinades voladores amb el desig de rebre'n l'impacte. Semblaven sagrades.

Vint-i-sis anys després veia sortir Patti Smith i el quintet de músics que l'acompanya als jardins de Pedralbes. A prop hi tenia un grup de noies que esperava la cantant amb una copa de vi rosat glaçat entre les mans. L'ambient tocat i posat va començar a engrunar-se amb la inicial Redondo Beach. Grateful i Dancing barefoot van fer viatjar el públic cap a la dècada dels 70: cap als seus somnis i desenganys, cap a la "bogeria mística" que més tard lloaria la cantant. Entre vers i vers va deixar anar alguna primera escopinada prometedora.

Té mèrit, el que aconsegueix Patti Smith. Setanta-cinc anys, una dècada sense publicar cap disc, fent memòria a través dels llibres –Uns marrecs, L'any del mico, tots dos a Club Editor– i defensant el repertori de sempre amb la mateixa fúria i frescor. Durant el concert d'ahir a la nit va recordar el seu amic Allen Ginsberg –recitant un fragment de Howl– i també Bob Dylan amb una emocionada relectura acústica de One too many mornings. Va entusiasmar amb Nine, Beneath the southern cross i Don't say nothing, cantant amb especial èmfasi "and the children were shot in the streets" ["I disparaven els nens als carrers"], potser en al·lusió a la matança recent de criatures en una escola de primària de Texas.

"Han estat dos anys plens de moments durs, però també de bons –va dir en relació amb la pandèmia–. Però és hora de tornar a pencar! És hora de protestar! D'exigir la pau! De tenir cura dels nostres fills! D'escriure poesia!" Potser va sonar una mica cansada en un dels himnes esperats de la nit, Because the night, però va treure forces d'una petita bossa que l'acompanyava per extasiar l'audiència amb People have the power. I sí: va tornar a escopir a terra. I el públic va sortir de Pedralbes convençut, una vegada més, que les escopinades de Patti Smith són sagrades.