De les escriptores: “Segur que tenen la casa abandonada”

PalmaLes dones que, al segle XIX i bona part del XX, gosaren afegir-se a una activitat copada pels homes, la d’escriure i publicar, sovint foren objecte de prejudicis i desqualificacions. És el cas de Manuela de los Herreros, de qui, segons cita la professora Carme Vidal, el 1869 el misogin Joaquín Asensio afirmava que “encara que fos una dona sàvia, segurament tindria la llar abandonada”. Ho recordam perquè aquest dilluns, dia 16 d’octubre, és el Dia de la dona escriptora.

“Existeix menys literatura de dona”, ha assenyalat Carme Riera al periodista i editor Antoni Planas, “per la mateixa raó que n’hi ha menys de negres. El motiu és que al llarg de la història les dones hem estat marginades de la cultura i una persona que no sap escriure no podrà fer mai literatura”. De fet, com veurem, la pràctica totalitat de les dones que ens aniran sortint al camí varen poder dedicar-se a l’escriptura perquè eren de bona posició econòmica, i preferentment amb família d’inquietuds literàries.

Un cas molt singular és el de la valldemossina Margalida Mas, sor Anna Maria del Santíssim Sagrament (1649-1700), la primera escriptora en català del Barroc. Segons la seva biògrafa Rosa Planas, “si hagués nascut en un altre lloc, avui es trobaria situada a la categoria de figures de rellevància universal”, com Teresa de Jesús. Mística, visionària, profetessa i faedora de cures miraculoses, fou autora d’un comentari al Llibre d’Amic i Amat de Ramon Llull, “oferint-ne una mirada nova i una lliçó espiritual de gran tonatge”, afegeix Planas. La biògrafa relata que l’escriptura va ser una decisió del seu confessor, “davant la potència mística que revelava”. Ella s’hi resistia, “ja que no es trobava capacitada”, fins que va ser “el mateix Jesucrist qui li ordenà que escrigués”, en una visió. Llull també se li va aparèixer. No li varen mancar altres visions menys beatífiques: segons Planas, el diable li va assegurar que “a causa dels seus escrits, on no hi havia més que disbarats i errors, s’haurien de condemnar ella mateixa, el seu confessor i tots aquells que hi parassin atenció”.

La potent Il·lustració menorquina va propiciar l’aparició de l’aristòcrata de Ciutadella Joana de Vigo (1779-1855). Segons les filòlogues Maria Paredes i Josefina Salord, a poc més de vint anys va traduir al català Ifigenia en Tàurida, de Guimond de la Touche, seguida de dues traduccions més “extretes de la Histoire universelle depuis le comencement du monde jusqu’à Present” i “una altra dels viatges de Jean-François de La Harpe”, a més de versions d’obres de Fénelon, Buffon i Fleury, totes del francès. També les seves cartes als fills, “totes en català”, afegeixen Salord i Paredes, “són una valuosa mostra de reflexió ètica plasmada en un bon estil literari”.

Primera escriptora eivissenca

La primera escriptora eivissenca coneguda va ser Victorina Ferrer, nascuda el 1847, filla del fundador del setmanari El Ebusitano i formada a l’estranger. Segons l’estudiosa del passat de les Pitiüses Margalida Torres, a només catorze anys ja va publicar el seu primer text, Un sueño, a La Época de Madrid. Va col·laborar a mitjans com La Ilustración Española y Americana, Las Provincias de València i El Isleño de Palma. Des que es va casar, va residir a València.

De la seva producció, segons Torres, destaca la llegenda La Creu d’en Ribes, que publicaren La Moda Elegante Ilustrada i el Diario de Palma: “La nostàlgia d’Eivissa i les seves tradicions inspiraren una part important” dels seus relats. Les poesies, algunes de les quals foren publicades a l’Almanaque Balear, són inspirades per l’amor i la melangia dels enamorats”. Manuel Fernández González, novel·lista molt famós de l’època, “s’interessà en la recopilació de la seva obra en diversos volums, projecte que no arribà a veure la llum, així com la publicació del llibre inèdit Tradiciones y leyendas de Ibiza, l’existència del qual es coneix a través de referències”, afegeix Torres.

A la segona meitat del XIX, assenyala la professora de la Universitat de les Illes Balears Margalida Pons, “Mallorca veié néixer l’obra d’una sèrie de poetesses que aconseguiren trencar el monopoli masculí en el terreny literari”. Això sembla que va ser propiciat per “algunes de les característiques del romanticisme català (gust per les composicions de to planyívol, tractament de la temàtica religiosa...), que, segons els cànons de l’època, s’adeien perfectament amb el temperament femení”. Eren, essencialment, Margalida Caimari, Manuela de los Herreros i Victòria Penya.

De Margalida Caimari, nascuda a Cuba el 1839, filla de mallorquí i cubana, de família de la burgesia comerciant, la professora Llucia Serra destaca que “aviat es distingeix com a poeta”, llegint “algunes composicions a l’Ateneu Balear, un fet encara poc habitual entre les dones de l’època”. I després ho va fer a les tertúlies de Pons i Gallarza, “amb altres escriptores” com Angelina Martínez, Manuela de los Herreros i Victòria Penya. La seva temàtica, segons afegeix l’estudiosa de la literatura de dones Catalina Bonnín, “és més bé reduïda: el fervor religiós, el sentiment de la maternitat relacionat amb la idealització de la infància i el tema diguem-ne patriòtic. El tema amorós és tocat molt poc, i sempre relacionat amb la família i l’enyorança del marit absent”.

A Victòria Penya (1827-1898) se la despatxa habitualment com la germana del molt més conegut Pere d’Alcàntara Penya. Si bé, com recull el biògraf d’aquest Miquel S. Font, ja cap al 1844, a només 17 anys, participava amb el seu germà, quatre anys més gran, en el grup de la revista El Plantel. Des del seu matrimoni, s’instal·là a Barcelona. Llucia Serra assenyala que no es va recloure “a la llar, sinó que continua col·laborant amb la premsa mallorquina i comença a participar de la vida literària de la ciutat. (...) La seva poesia encaixa plenament en la transmissió dels valors tradicionals del cristianisme, que posen el focus en la família, la tendresa, la nostàlgia i la pietat”. De la mentalitat de l’època donen fe aquests elogis (?) que li dedicà l’escriptor Francesc Matheu: “La Penya té per a nosaltres el gran encís de ser sempre un poeta femení. En sos versos s’hi transparenta sempre l’ànima de la dona suau i amorosida. No agafa mai entonacions varonils, ni es fica en temes que no sien del seu ambient, ni es cuida gaire de correccions acadèmiques”.

L’administradora de l’Arxiduc

Manuela de los Herreros (1845-1911), que parlava sis idiomes, era filla de Francisco Manuel de los Herreros, de qui heretà l’administració dels béns de l’Arxiduc. A ella es referia Joaquín Asensio sobre el suposat descuit de la casa, encara que va ser mare de catorze fills. L’estudiós del teatre Antoni Nadal recull que a 17 o 18 anys va escriure la comèdia Un dia de matances, estrenada quan en tenia 21. Si bé, puntualitza el filòleg Joan Mas, en aquesta peça “fa una defensa aferrissada de l’educació tradicional de la dona”.

Unes poques autores més destacarien als nostres escenaris. Angelina Martínez, afegeix Mas, va presentar al teatre Principal de Palma La corona del martirio (1867) i El cura de Son Rapiña (1868). Aina Villalonga (1883-1961), de qui comenta Nadal que “escrivia literatura des de dotze anys”, va estrenar peces com Mossoneries –“interpretada només per dones”–, Cigala juliolera i La corona comtal. Va ser una de les tres úniques dramaturgues de la companyia Artis (1948-1969), juntament amb Concepció Pou (Un enamorat d’importància) i Catalina Valls Aguiló de Son Servera, autora “quan només tenia tretze anys” d’Amor que renace (1933), segons el professor Josep A. Grimalt, i d’altres títols com La forastera de Can Parera, Dubte i Desig.

A la poeta Emília Sureda, germana del mecenes i col·leccionista Joan Sureda i cunyada de la pintora Pilar Montaner, Miquel dels Sants Oliver la posa entre aquelles autores –només ella i Maria Antònia Salvà– que “no tenen regusts del [seu] sexe (..) ni solen rimar ‘floreta’ i ‘nineta’ o ‘coret’ i ‘niuet’, ni d’altres diminutius i boniqueses del rococó femení, en la qual cosa les aplaudeix no poc”. “La seva mort sobtada, a trenta-nou anys”, indica Margalida Pons, “impedí l’evolució d’una obra que deixà la incògnita de l’abast real de les seves possibilitats”. Hi hagué unes quantes escriptores més, entre final del XIX i el primer franquisme, sobretot poetes, entre les quals es troben Maria Ignàsia Cortès, Marcel·lina Moragues, Maria Mayol, Maria Verger, Mercè Massot i Cèlia Viñas.

Per fi, Maria Antònia Salvà (1869-1958) és probablement la primera escriptora de les Illes d’impacte equiparable al dels col·legues homes, com Costa o Alcover. De Salvà, segons diu Isabel Granya, de l’Autònoma de Barcelona, no podem deixar de banda “la seva condició de senyora burgesa, ciutadana i cultivada. I com a tal, obligada pels rígids convencionalismes socials i de relació que predominaven a l’època en què li correspongué viure, i que ella procurà saltar-se sempre que li fou possible”. Ni les seves contradiccions: “Partidària i addicta al règim del general Franco”, com reconeix la seva biògrafa Lluïsa Julià, però també qui va pronunciar el primer discurs en català a Palma després de la Guerra Civil.

Cap als anys setanta, començarien a sonar noms com els de Carme Riera, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver o Xesca Ensenyat, darrere dels quals les prestatgeries de les llibreries s’han anat omplint de noms de dones. Tants, com els seus companys de professió mascles... O potser no tant?.