Els escriptors s’aferren a una Palma que desapareix

PalmaCliment Picornell (Palma, 1949) cita James Joyce quan diu que Palma podria ser destruïda i reconstruïda a partir de tot allò que s’ha escrit sobre ella. Picornell sap de què parla. No sols per la seva pertinença a l’observatori Palma XXI, des d’on s’han impulsat algunes de les iniciatives més sòlides per analitzar el passat i present i debatre el futur de Ciutat, sinó també perquè ell mateix hi ha aportat el seu propi grapat de paraules a la literatura que la té com a protagonista. El darrer exemple és Postals de Ciutat: Conversant per Palma (El Gall Editor, 2024), un llibre on el geògraf i professor emèrit de la UIB emula els flâneurs parisencs per, a peu de carrer, reflexionar sobre els contrasts entre la Palma en el record i la Palma a la vista, la ciutat que va ser i la ciutat que és.

La publicació de Postals de Ciutat coincideix amb la d’una sèrie de llibres que venen a sumar-se als que podríem fer servir en una hipotètica reconstrucció de la capital i que tenen en comú que tots ells sorgeixen de certa sensació de despossessió i nostàlgia, un sentiment del qual no és fàcil desprendre’s quan es parla del paisatge urbà.

La ciutat és, per definició, conflicte i canvi, i probablement ha estat així sempre. De fet, un dels títols indefugibles en una possible bibliografia de Palma ja fa referència precisament a aquesta condició crepuscular: La ciutat esvaïda, de Màrius Verdaguer, un recull d’escrits que remeten a una Palma on les aparences ho eren tot, on tothom tenia un paper assignat i qualsevol fet que se sortís de la norma donava per rius de xafarderies.

“Palma era més provinciana en aparença que en la realitat”, apunta l’escriptora i investigadora Rosa Planas (Palma, 1957). Planas acaba de publicar a la col·lecció La Foradada el llibre Palma, entre la calma i el vent, un treball que comparteix punts en comú amb el de Picornell, però l’autora fa una major èmfasi en el costumisme, la història, els racons i, sobretot, els records personals d’una ciutat que ella ha estudiat a fons des del rigor acadèmic. “Palma l’havia investigada des de molts de punts de vista. Tenia un background de tots els meus coneixements literaris damunt del tema, però no n’havia escrit mai des d’un punt de vista més personal, des de la meva pròpia experiència”.

El llibre va sorgir a proposta de l’editor José Juan de Olañeta, i Planas hi fixa en el temps i la memòria una Palma que molts dels habitants tenen la sensació que se’ls escapa de les mans i ja no poden comprendre: “El canvi brutal ha estat recent. Palma s’ha transformat en els darrers deu anys radicalment, a causa de la massificació turística. No és una evolució: l’evolució és un procés lent. Aquesta és una transformació violenta, perquè t’adones que no hi participes. Els mallorquins hem estat espectadors passius d’uns canvis que no hem pogut assimilar”.

Franquícies i no-llocs

El canvi és inexorable i va en un sentit únic. “Molts dels llocs que per a mi són importants, en una crònica sentimental de Palma, ja no existeixen o han estat convertits en no-llocs”, explica Climent Picornell. “Les botigues de Louis Vuitton pertot són iguals, les botigues de Zara pertot són iguals; tots els grans magatzems són iguals arreu del món. La proliferació d’aquests no-llocs fa que es difumini la personalitat d’una ciutat i en el meu llibre el que intent és retenir allò que per mi tenia personalitat”. Aquest ‘allò’ és ample i fins i tot podria qualificar-se d’impur per als llonguets més ortodoxos, però si hi ha una força que dona vida a les postals palmesanes de Picornell és la curiositat, l’afany per deixar-se sorprendre pel que ha esdevingut el lloc on va néixer i on intenta trobar, en alguns dels seus tics més espontanis, rastres d’una naturalesa impertorbable. “Palma encara és Palma”, sentencia. Tot i que també admet que el palmesà actual ha hagut d’aprendre a viure amb el sentiment de desencaix permanent que provoca la turistificació i la gentrificació. També ho pensa Rosa Planas: “Ens sentim desprotegits. Ens hem convertit en material fungible. Del que hem estat i conegut, no sabem si en quedarà gaire cosa”.

Contra aquesta asfixiant sensació de pèrdua, Picornell i Planas hi oposen la força de la memòria. Tampoc estan sols: entre els llibres recents sobre Ciutat s’han de tenir en compte, en castellà, Palmesan@s (Mariona Forteza Editora, 2024), de Carlos Garrido i Gomila 70 (2023), de José Carlos Llop, tots dos autors que han fet servir Palma com a subjecte altres cops, especialment el segon, que en el seu En la ciudad sumergida (Alfaguara, 2017), a més de fer una aclucada d’ull a Verdaguer, escrivia un evocador testament literari de la seva ciutat natal. Uns quants d’anys després apareixia Temporada Alta (Sloper, 2019), de Nadal Suau, on l’autor s’avançava a molts dels mals que ens esperaven, multiplicats per deu, a la postpandèmia.

Tornant al català, en una llista de llibres més recents hi podríem incloure Crònica desordenada de Ciutat Antiga (Pagès Editors, 2019), de Jaume Oliver, i Cròniques de Palma, de Damià Alou, que a la seva manera i des de la ficció han intentat donar sentit a una idea de ciutat. Probablement d’això es tracti: els canvis soferts per Palma els darrers deu anys han estat tan profunds i accelerats que s’ha perdut el fil de la narració que la sostenia. Palma s’ha convertit en un relat fallit.

Palma o la ciutat com a ferida

Hi ha un moment en la història de Ciutat que podria servir com a punt de referència, el moment precís en què potser va tenir lloc el seu pecat original: la nit del 27 de febrer de 1912 era enderrocada la Porta Pintada, potser la més important de l’antiga murada de Palma per ser la que havien travessat les tropes de Jaume I l’any de la Conquesta. Mai no s’ha aclarit qui hi havia darrere la destrucció d’una porta que, malgrat haver estat declarada monument estatal, feia nosa a les imparables forces del progrés. La història, deia aquell, es repeteix primer com a tragèdia i després com a farsa.

“L’Eixample va ser el primer gran procés especulatiu de Palma”, explica Climent Picornell, qui va néixer extra-murs, al barri dels Hostalets. “Els meus pares encara deien allò de “baixar a Palma” quan parlaven d’anar al centre. Ara és al revés: la majoria de palmesans habiten avui dia aquests barris que envolten el centre. I aquesta Palma també té la seva literatura: basta citar la vivor que traspuen els poemes de Rafel Jaume sobre la Soledat i les seves fàbriques”.

El moviment centrífug de la gentrificació, aquella força motriu tan perversa que hi pots participar a la vegada com a element passiu i actiu, ha reconfigurat els barris de Palma de manera dràstica. Una força de la qual no han escapat, ni de bon tros, els seus barris perifèrics. Parla Rosa Planas: “La destrucció de la perifèria és un tema encara més dolorós. Com que l’Eixample no està protegit, assistim a la destrucció del seu patrimoni quasi diàriament. Ho hem vist a barriades com Son Roca, la Vileta, Cas Capiscol, el Camp Redó… Pensa que Palma estava envoltada per camp. Les carreteres i les vies de cintura ho han engolit tot, però jo he vist com s’acabava l’electricitat a la frontera del Secar de la Real. A partir d’aquell punt no hi havia llum”.

L’expansió urbana de Palma ho ha fagocitat tot, fins i tot barris que a principi del segle XX eren d’estiueig i segona residència, com el Terreno, escenari dels anys d’infància i joventut de Biel Mesquida i dels primers compassos del seu llibre Passes per Palma (ViBop, 2023), en què els textos van acompanyats per les fotografies de Jean-Marie del Moral. “Quan em vaig posar a escriure sabia molt bé què no volia fer: no volia fer una elegia ni un cant a la nostàlgia, ni un llibre costumista ni una guia turística”, explica l’autor. “Volia fer un llibre de la meva Palma vista des d’ara, des del present, però on hi hagués tota una poètica de la meva infantesa i adolescència, que és quan la vaig descobrir i me’n vaig enamorar”. Aquest amor, assegura, encara continua viu, tot i que la seva geografia sentimental no ha quedat a resguard dels canvis. “Palma surt al llarg de tota la meva escriptura. Per mi és una ciutat viva, on hi ha éssers humans que hi viuen, sofreixen i moren. Per mi aquest llibre també és un retrat personal, la ciutat també som jo. M’he mostrat més de l’habitual”.

Així doncs, de nou, estam davant d’una auca personal en què l’escriptor retrata aquell territori que va començar a explorar sota el guiatge de la seva padrina i que es va anar ampliant i omplint de significat a mesura que passaven els anys: “A la meva Palma de petit tot era com de jugueta. Vivia al Terreno amb la meva padrina, que era com un lloc de fantasia i, com que no hi havia ni el passeig marítim, podies anar a nadar davall l’hotel Mediterráneo. Tenies Tito’s, la plaça de Gomila i també hi havia el tramvia, que va ser una pèrdua total: un tramvia canvia radicalment una ciutat. També caminaves molt. Jo baixava a la plaça de la Reina, anava a la biblioteca de Cort… Les biblioteques eren com petits temples. No hi havia res massificat”.

En canvi, avui dia, tant la plaça de la Reina com Cort són part de la Zona Zero. “La ciutat ara és una vaca que munyen”, es queixa Rosa Planas. La pregunta és si tota aquesta nova literatura sorgida del desencaixament servirà per revertir o, com a mínim, atenuar els efectes d’un model de ciutat en què el benestar dels ciutadans va per darrere de l’especulació i el profit econòmic o si estam davant d’un grapat d’obres que podrien considerar-se l’epitafi de certa Palma.