Esculpir la memòria

A la menorquina Illa del Rei, Hauser&Wirth participa en diverses iniciatives per a la preservació del mar, el desenvolupament agrícola sostenible i les energies renovables, i què millor per donar fe i ressò d'aquest compromís que organitzar una exposició amb la mar Mediterrània com a escenari inabastable. Una exposició, comissariada per Oriol Fontdevila, amb la qual es vol obrir el ventall de possibles mirades, des d'un objectiu que va més enllà de la distopia amb la qual l'actualitat sembla que no dona treva. "Després de la Mediterrània vol ser un espai d'esperança, un espai d’altres mediterrànies possibles", en paraules de Fontdevila, però sense defugir la denúncia d'alguns esdeveniments històrics, que potser han quedat encoberts per alguns altres, a conveniència de qui ha decidit la lletra i la música de la contarella, tant si és comèdia com si és tragèdia.

Set artistes, joves i emergents, de set procedències, alguns d'ells treballant en residència, amb connivència i convivència amb artistes, artesanes i científics de l'illa, amb els quals han desenvolupat i articulat, des d'un punt de partida individual, un discurs  col·lectiu i universal, que mai no és sermó, extrapolable a tants indrets com siguin possibles i hipotètiques mirades de l'espectador, de cada espectador. Una circumstància que els permet abraçar multitud de vessants, des de la sociologia fins a l'ecologia i sense oblidar història, tradició, geologia, geografia... D'alguna manera es tracta també de rescatar l'oblit i esculpir de bell nou la memòria. Ho fa, per exemple, la menorquina establerta a Londres Erola Arcalís, qui, des de la història del seu avi, constructor de vaixells, empresonat durant la Guerra Civil, rescata la història de la construcció de la darrera barca, que, encara ningú no sap com, es va cremar accidentalment abans d'acabar-la. Com un naufragi en terra ferma, un derelicte lluny de la mar, on l'artista ha rescatat les poques restes enterrades enmig del no-res que és l'oblit absolut. Les peces, trossejades, esdevingudes escultures i fotografiades analògicament, incorporant altres fotografies del mar –quimera, miratge i destí–, que mai no varen veure i que es converteixen en etern mosaic del record.

Adjoa Armah, des de Ghana, compartint experiències i treball amb la geòloga Lorena Rasero, l'arqueòloga Irene Riudavets i la biòloga marina Rita Pabst, ha penjat dotze rellotges d'arena, recollida de diferents platges menorquines, amb els quals es vol reflectir el temps geològic i trenar-lo amb el temps de l'exposició. A terra l'artista ha imaginat una brúixola el centre de la qual és una pedra, aïllada, Menorca, i des d'on s'assenyalen els quatre punts cardinals amb els seus senyals d'identitat, com són el cafè, la paprika, el carbó i la calç, que assenyala el sud i a sobre d’aquesta darrera un llibre de Gustau Nerín, Traficants d'ànimes, en què conta que el port de Maó, tot i haver-hi estat abolida l’esclavitud, encara servia com a punt d'arribada del comerç d'esclaus. Completa la seva intervenció una tela amb fotografies al microscopi dels diferent tipus d'arena, on mostra com conviuen els diferents i calidoscòpics colors de cadascuna d'elles.

Des d'Albània, Abi Shehu ha treballat amb la ceramista Blanca Madruga, assolint una osmosi que podia semblar difícil, però està clar que no impossible, amb el títol de See, once morethe stars, que són les darreres paraules del vers amb el qual Dante va concloure L'infern, a La divina comèdia –"E quindi uscimo a riverder le stelle" . Una fotografia que sembla una abstracció, però són les coves que es formen sota el riu Viosa, el que va des de Grècia fins a Albània, la ruta contrària a la dels immigrants, protagonistes de la diàspora albanesa. Una diàspora que si la policia del dictador Enver Hoxha t'enxampava et colpejava la boca fins a deixar-te sense dents. D'aquí les nou peces de criatures de ceràmica en forma de boca que envolten la cova subterrània i que lliguen amb els nou cercles infernals de Dante...

Sara Duhaddou s'endinsa dins el Museu d'Història de Marsella, ubicat dins un antic enclau àrab. Primer ofereix una sèrie de cilindres de sabó fet amb oli d'oliva, original d'Alep, farcit de petites peces de ceràmica, com les que figuren al museu sota la poc explícita cartela que diu "Ceràmica d'origen oriental i africana". Una manera com una altra d'evitar reconèixer les influències d'al-Andalus al centre de la ciutat.

El col·lectiu Huniti Goldox, format per Areej Huniti des de Jordània i Eliza Goldox des de Leipzig, amb una gran pantalla recorda les possibilitats que, com fa cinc segles, el Mediterrani es converteixi en un gran erm de sal, perquè així va succeir a la "crisi marina del Messinià". O quan Omar Mismar parla de 'l'explosió sense explicació que va derruir bona part de la seva natal Beirut, mentre que Laia Estruch munta a fora de les instal·lacions unes veles amb tants colors com significats... Una exposició on s'obren tantes portes, on es formulen tantes preguntes, que no cal sinó recomanar-la, efusivament.