Les escultures de Chillida de la Fundació Telefónica tornen a casa

HernaniMoltes escultures monumentals de ferro d'Eduardo Chillida (1924-2002) estan impregnades amb la pàtina d'oxidació que els va donar estar a l'aire lliure al paratge que més endavant es convertiria en el Chillida Leku, a prop d'Hernani (Guipúscoa). L'artista i la seva dona, Pilar Belzunce, van començar a somiar aquest museu a principis dels anys 80, i cada vegada va ser més difícil que Chillida volgués vendre algunes de les seves creacions, sobretot a partir dels anys noranta. Amb la Fundació Telefónica no va haver-hi problemes: Chillida, juntament amb altres artistes consagrats com Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Juan Gris i Luis Fernández, va ser un dels elegits quan Jorge Semprún, ministre de Cultura entre el 1988 i el 1991, va demanar ajuda al president de la Fundació Telefónica, Luis Solana, per comprar obres de grans pintors i escultors que aleshores estaven poc representats als museus públics de la incipient democràcia. La singularitat d'aquesta col·lecció, que ja compta amb unes 1.100 obres, és que en comptes de tenir una seu pròpia, Telefónica les va dipositar en museus com el Reina Sofia, el Macba i l'IVAM.

De Chillida, la Fundació Telefónica va comprar setze escultures dels anys 80 i 90 i vint-i-cinc obres damunt paper. Ara algunes d'aquestes escultures tornen a casa, al Chillida Leku, coincidint amb el centenari del naixement de l'escultor basc. "Amb aquesta exposició [oberta fins al 13 d'octubre] posem l'accent en el Chillida escultor arquitecte", afirma Mikel Chillida, net de l'artista i director de desenvolupament del Chillida Leku. "És una història molt bonica, perquè la creació del Chillida Leku i la Fundació Telefónica van anar en paral·lel. El Chillida Leku va permetre que l'obra del meu avi assolís unes dimensions més grans i també que tingués un lloc", explica. "Durant els anys 80 i 90 Chillida canvia. Després de la mort del seu galerista, Aimé Maeght, el 1981, l'Eduardo i la Pilar comencen a caminar sols i engeguen el somni del Chillida Leku", subratlla la directora del museu, Mireia Massagué.

L'exposició porta per títol 100 anys d'Eduardo Chillida amb la Col·lecció Telefónica. Inclou deu obres d'aquesta col·lecció i una dotzena més de la col·lecció del museu que les complementen. La mostra a la planta baixa del caseriu és un festí, amb obres de gran format com Iru burni II, composta per tres esteles imponents. També hi ha la curiosa evocació dels gratacels nord-americans de Downtown, l'onada d'alabastre d'Homenatge a la mar III i la taula gegantina de Taula d'Omar Khayyam III, un homenatge a aquest matemàtic i astrònom del segle XII. Precisament, aquestes dues obres estan dipositades al Macba. "Els homenatges són una manera de buscar un nexe comú amb unes figures que van ser grans fonts d'inspiració en el terreny intel·lectual, filosòfic i poètic. Chillida és un artista que no es nodreix de l'art, sinó de totes les altres disciplines, com la música i l'arquitectura, i també de la natura", diu Mikel Chillida.

Un artista que evolucionava en espiral

La formació d'Eduardo Chillida va començar en el camp de l'arquitectura, però, com diu Massagué, aviat la va abandonar en favor de l'art arran de la "rigidesa" de les escoles d'arquitectura dels anys 40. Així mateix, Massagué recorda com Chillida va proposar unes escultures que el públic pot "habitar". Per a Luis Chillida, fill de l'artista i president de la Fundació Eduardo Chillida i Pilar Belzunce, els anys 80 i 90 van ser dècades de "maduresa creativa" del seu pare. "Les escultures de la Fundació Telefónica són com uns germans que han marxat de casa i tornen a visitar-te", afirma. En contrast amb la ràpida evolució de la tecnologia, Chillida recorda que el seu pare deia de la seva obra que es movia en una espiral, que una vegada i una altra passava pel mateix punt, però que cada vegada ho feia des d'"una altra altura de coneixement".

La segona part de la mostra a la primera planta inclou un reguitzell d'escultures de petit format, com les cases en homenatge a músics i artistes com Bach, Hokusai i Goethe. "Chillida neix com un escultor ferrer. Les primeres escultures que fa són com dibuixos en l'aire, són molt lleugeres i molt naturals, i amb el pas del temps, concretament als anys 80, el ferrer es converteix en escultor arquitecte", diu Estela Solana, la cap d'exposicions del Chillida Leku i comissària de l'exposició juntament amb el seu equip. "Les formes de totes les cases són arrodonides, amb un afany immersiu. L'espai sempre és important per a Chillida, es va transformant: l'espai d'aquestes escultures en què es converteix en arquitecte està preparat perquè hi entrem, fins i tot físicament en el cas de les obres monumentals", afegeix Solana.

Per acabar, es pot veure una selecció d'obres de la sèrie dels topos, on Chillida reprèn "el concepte de construcció del lloc gairebé arquitectònica". Una d'elles és Topos V, que és a la plaça del Rei de Barcelona, i les dues que estan exposades al Chillida Leku, Topos II i Topos III, reflecteixen el constant afany experimental de Chillida per intentar "descobrir què és el mateix espai", conclou Mikel Chillida.