Un esdeveniment cultural dels que deixen empremta: Mahler i l'inefable, via Currentzis

El 1961 el filòsof Vladimir Jankélévitch va publicar a França La música i l’inefable, un assaig profusament reeditat i traduït a diverses llengües. Un llibre d’obligada consulta i relectura en què l'autor es pregunta, entre altres coses, fins a quin punt la música és un llenguatge xifrat, un jeroglífic amarat de misteri. Aquest plantejament es pot encarar amb obres com la Novena simfonia de Gustav Mahler, que MusicAeterna va interpretar a L’Auditori en el marc de la temporada d’Ibercamera. I és que en el que va acabar sent la seva darrera simfonia, l’autor d’El cant de la Terra s’obre al misteri de la mort, que Mahler ja sentia propera. Però xifra el missatge, amaga crípticament les seves intencions, refugiant-se en una música mai explícita, mai descriptiva però sempre transfiguradora, en un viatge a través de les emocions de l’ànima humana, oberta a la pregunta sobre el més enllà.

És clar que desxifrar el jeroglífic no és fàcil, perquè Mahler presenta no poques ambivalències en les seves obres. Així doncs, calen dots de geni per transmetre la inefabilitat i la metafísica de la natura que poblen els compassos d’aquesta pàgina monumental. I Teodor Currentzis té aquesta genialitat per la manera de disposar els instruments a l’escenari i teixir textures tímbriques variades; per la manera de dirigir amb un gest aparentment histriònic però que respon a com el mestre grec sent la música des de les entranyes; en definitiva –i això és el més important– per transmetre un missatge que va molt més enllà de la música per endinsar-nos en el misteri i en les mil preguntes que suscita el silenci, com el que s’imposa al final del quart moviment.

Per tot plegat, cal comptar també amb una orquestra fabulosa. I el centenar de components de MusicAeterna van oferir una lectura sense fissures de la simfonia. N’hi havia prou amb l’inici del citat quart moviment, amb la corda a l’uníson, per entendre que la seixantena de músics de l’esmentada secció funcionava com un sol i compacte instrument.

Reguladors, dinàmiques i plans van funcionar a la perfecció. Però el cert és que fer una crítica des del vessant tècnic seria reduir l’actuació de l’orquestra russa a l’anècdota. I el concert de dilluns va ser molt més que això: va ser un esdeveniment cultural dels que deixen empremta, penetrant fins al més pregon del Jo.