Eudald Carbonell: "Érem els "españolitos" però ens vam situar a l’elit de la investigació en evolució humana"

Hi va haver una època en què el cos de l’arqueòleg Eudald Carbonell estava acostumat a dormir cada dia en un lloc diferent. Si estava més d’una nit al mateix lloc, a partir de la segona nit no podia dormir. Només ho aconseguia si enganyava el cos canviant el llit de lloc. Això passava després que el 1994 a Atapuerca es trobessin restes humanes de fa més de 800.000 anys, les més antigues del continent europeu. Carbonell viatjava per tot el món per explicar a la comunitat científica internacional que havien descobert una nova espècie humana que van batejar com a Homo antecessor. Gràcies a aquest descobriment, els jaciments d’Atapuerca són Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, es van crear tres instituts d’investigació, dos centres d’interpretació i es van fer conferències i exposicions per tot el món. També, milions de persones han visitat el jaciment

Tot i una primera fase d’escepticisme de la comunitat científica, el temps ha donat la raó als directors dels jaciments d’Atapuerca i ha consagrat l’espècie Homo antecessor com una més del llinatge humà. Eudald Carbonell i el paleoantropòleg José María Bermúdez de Castro han reconstruït en un llibre el descobriment i la feinada que van fer per convèncer la comunitat científica de la seva troballa, així com el procés a partir del qual van situar la paleoantropologia local a l’elit de la ciència internacional. Homo antecessor, el nacimiento de una especie (Crítica, 2023) és alhora un diari de camp i una doble reflexió sobre el funcionament de la ciència i els orígens de la humanitat.

La història del jaciment d’Atapuerca és llarga, però el 8 de juliol de 1994 va ser un dia clau.

— Aquell dia vam trobar dues dents i aquí va començar tot. Dues dents que el José Mari [Bermúdez de Castro], antropòleg especialista en dentició, de seguida va dir que eren molt estranyes però que eren humanes. Jo estava excavant en un altre lloc i vaig sentir uns crits. Vaig pujar i em van ensenyar el material. No soc anatomista, però he estudiat eines i fòssils, i de seguida em vaig adonar que aquelles restes no eren d’animals. En aquells moments, s’estava discutint quan van arribar els primers humans a Europa i s’acabava de publicar un article a la revista Nature segons el qual no s’havien trobat mai restes humanes de més de mig milió d’anys a Europa. Però nosaltres n’acabàvem de trobar.

Ja sabíeu de quan eren?

— El jaciment estava datat però no amb una gran precisió. Després de la troballa es va datar bé i es va veure que les dents estaven per sota de la inversió magnètica Matuyama-Brunhes, que té 800.000 anys. El paleomagnetisme ens indicava, per tant, que aquelles restes eren anteriors a aquesta època. Va ser un dia històric i en vam ser conscients de seguida.

Malgrat la importància d’aquest primer descobriment, vau tenir moltes dificultats per mantenir el projecte d’excavació. Al llibre relateu un sopar amb el director general de Patrimoni de la Junta de Castella i Lleó que va acabar a crits. Què va passar?

— Va haver-hi moments de molt mala relació amb l’administració. Hi va haver molts moments crítics. Aquestes circumstàncies, quan passen no ajuden, però després et fan fort. Hi havia una incomprensió que, per descomptat, ara no existeix.

Com és que hi havia tanta incomprensió per part dels polítics?

— És difícil de saber, però moltes vegades hi ha enveges, falta de coneixement i males interpretacions. En aquest cas, quan vam trobar les dents era divendres i ho havíem d’anunciar oficialment perquè, si no, s’hauria escampat la notícia. Vam organitzar una roda de premsa, però no ens vam poder posar d’acord amb els polítics perquè no hi eren.

Quan les vau estudiar vau arribar a la conclusió que aquestes dents eren d’una espècie humana desconeguda fins aleshores, que vau batejar com a Homo antecessor, i que vau presentar a la revista Science. Tot i així, la comunitat científica va reaccionar amb escepticisme. Fins i tot hi havia investigadors que buscaven explicacions per refutar la vostra proposta.

— Sí, i això és molt important. En ciència, la capacitat de contrastació i de crítica és fonamental. La polèmica no, que és diferent. Vam fer l’article per explicar les nostres conclusions i vam organitzar un congrés perquè especialistes de tot el món veiessin els fòssils. I no hi va haver cap article escrit en contra. Molta gent xerrava, però ningú va tenir pebrots d’escriure un article que refutés el nostre. El temps ens va donar la raó.

Això vol dir que dins del món científic costa trencar amb el que està establert.

— I està molt bé que sigui així. En medicina, per exemple, ser conservador és important, perquè les conseqüències d’una imprudència poden ser molt greus. És normal que hi hagi reticències fins que no hi hagi proves sistematitzades. No estic en contra del procés del mètode científic, al contrari. El mètode científic racionalitza les coses encara que canviïn amb el temps, però l’actitud de prudència és important. I cal tenir en compte que l’última espècie que s’havia presentat era l’Homo habilis, el 1964, a partir de fòssils trobats a Olduvai [Tanzània]. Les coses poden trigar quinze o vint anys a establir-se.

Al llibre expliqueu que fins i tot un dels revisors d’un article vostre el va rebutjar després de llegir-lo en diagonal en un aeroport.

— Sí, però després va rectificar. I, compte, això és una cosa que fem tots quan hi ha una troballa sorprenent. D’entrada diem "Això no pot ser!" i després han de venir les proves i, si escau, els articles en contra. Cal analitzar-ho tot a la llum del conveni científic. Aquí també hi havia la qüestió que en aquell moment érem els "españolitos", però ens vam situar a l’elit internacional de la investigació en evolució humana, al nivell d’Anglaterra i els Estats Units. Al principi de tot això l’estudi de l’evolució humana tenia molt poc pes aquí, tot i que ara és al revés.

El 2002 hi va haver una altra fita, que va passar sota La cavalcada de les Valquíries de Wagner.

— A mi m’agrada molt la música clàssica. La meva àvia m’hi va introduir. Estàvem excavant un nivell i no hi havia una música més potent per animar l’excavació, perquè estàvem excavant de nit. Teníem prevista una roda de premsa aviat i volíem trobar algun fòssil, que sabíem que era molt probable que hi fos, perquè estàvem en el nivell adequat. I, efectivament, amb La cavalcada de les Valquíries va sortir una mandíbula. Vam anar ampliant la col·lecció de fòssils i ara ja en tenim més d’un centenar. I aquest any estem arribant a un altre nivell important, i Atapuerca, ara que ens jubilem, tornarà a entrar en una seqüència de grans descobertes.

Quines?

— En un jaciment de fa 1,4 milions d’anys hem trobat una cara d’Homo erectus. A Atapuerca, per tant, hi ha totes les espècies humanes que han viscut a Europa des de fa un milió i mig d’anys. És, de totes totes, el jaciment més important d’Euràsia.

Per què Atapuerca?

— És un punt que connecta l’est i l’oest, el nord i el sud de la Península, i aquestes coves han quedat penjades i s’han conservat. De jaciments com aquests n’hi devia haver a tot el món, però molts se’ls van emportar l’aigua dels rius o els van destruir les glaceres. Atapuerca és un miracle. Però si no s’hi hagués treballat, no ho sabríem. Seria com tenir una mina d’or al pati de casa i no saber-ho.

Com era l’Homo antecessor?

— Té una cosa molt interessant. Si mires la cara de l’exemplar d’Homo antecessor reconstruïda per un anatomista, hi veus la nostra cara, amb la petita diferència que té la barbeta una mica més enrere. Fa un milió d’anys ja hi havia una cara com la nostra.

Això us va fer pensar que l’Homo antecessor era l’espècie originària a partir de la qual van sorgir els sàpiens i els neandertals?

— Exacte. I això no s’ha pogut comprovar. Si no ho és, però, hi és molt a prop.

Però, en canvi, els neandertals, que són més moderns, tenen una cara molt més diferent.

— Es pot ser més modern en el temps i tenir caràcters diferents dels de l’Homo antecessor, com els neandertals, efectivament, que es van adaptar de maneres diferents al seu entorn i van canviar la seva morfologia. La cara d’un neandertal i d’un Homo antecessor no tenen res a veure.

¿Hi ha molts forats dins del coneixement de l’evolució humana?

— Les peces clau les tenim. En tenim més d’un 90 per cent. Si fos un trencaclosques, es podria dir que tenim fet tot el marc, el centre i encara queden alguns forats.

Actualment, doncs, on se situa l’Homo antecessor en la xarxa d’espècies humanes?

— Si considerem que l’espècie que va donar lloc als neandertals i els sàpiens seria alguna cosa així com la nostra àvia, l’Homo antecessor seria la seva germana, però no s’ha comprovat encara. Pot ser que es trobi una altra espècie que sigui la nostra àvia o mare directa, però l’Homo antecessor hi ha d’estar a prop. Això ens ho diu l’anàlisi de les proteïnes que s’han recuperat d’aquests fòssils. O sigui que, tot i que no la vam encertar del tot, vam estar molt a prop de fer-ho.