Josep Alorda: “Espanta un poc haver d'estar a l'altura de Damià Huguet"

PalmaDesprés d’haver debutat amb una ficció que tenia entre els seus referents Yasujiru Ozu, el cineasta Josep Alorda (Santa Eugènia, 1997) va veure clar que el seu segon projecte havia de ser un documental tan bon punt va presenciar una representació de l’obra de teatre Guaret. Va ser a través d’aquesta peça que va descobrir en profunditat la figura de Damià Huguet, qui connecta directament amb les seves inquietuds artístiques: vinculat amb la terra i de vocació universal, intimista i alhora trascendental. La frase que obre el curtmetratge que ha dirigit i que es projectarà aquest diumenge a Barcelona en el marc del festival D’A, signada per Jean Vigo, parla per si mateixa: “No oblidem que el cinema existeix perquè la poesia és viva”. 

Com va ser que vàreu decidir fer un documental sobre Guaret?

— Jo som de Santa Eugènia i allà hi ha una mostra de teatre molt important, que a mi m’ha marcat molt. Potser no seria cineasta, si no fos perquè des de petit hi he anat. A més, jo en faig el vídeo de resum i l’estiu de 2021 hi van fer Guaret. Jo coneixia Damià Huguet, sabia qui era, però no n’havia llegit res i, després de veure l’obra, aquell mateix vespre, ja vaig començar a cercar coses d’ell. 

I com més en vàreu trobar més us va agradar.

— Exacte. Em va enamorar la seva figura, els seus poemes… I no només això, sinó la seva presència des del punt de vista cultural, que m’interessava molt. Parlam d’un home que tenia una empresa i dedicava part dels seus doblers a dur una editorial per ajudar els joves a publicar, sense que això li retornàs gaire econòmicament… Tant de bo encara fos viu! Vaig pensar molt què hauria fet avui dia, amb la situació que tenim, i que tant de bo hi hagués més gent com ell. I si vas més enllà, has de pensar que parlam d’un home que tenia una fàbrica de material de construcció però que era tot un activista. Va defensar molt es Trenc, per exemple, i aquest compromís em va sorprendre molt gratament. 

Tot això a l’obra de teatre es passava pel filtre de Pedro Mas, el seu protagonista, que trobava en Damià Huguet un referent vital, familiar, humà i cultural. I, pel que deis, us ha passat una cosa semblant. 

— Sí, la història d’en Pedro també em va captivar. I per això l’endemà de veure l’obra, quan encara eren festes, vaig parlar amb ell i na Joana Castells, que també va escriure l’obra, i els vaig dir que jo volia fer qualque cosa amb la peça, que era una llàstima que es perdés. I tot d’una em van dir que sí, de fer una cosa conjunta i, de fet, em van animar a fer-me el projecte meu, cosa que també és engrescadora perquè et duu a demanar-te per què adaptes una història i no una altra… Ara bé, també espanta un poc. 

Per què?

— Perquè jo no estic a l’altura d’aquestes històries i d’aquestes figures, clar que espanta haver d’estar a l’altura de Damià Huguet! I, a més, tot era un deu a la peça teatral. Per això la meva intenció era no posar-hi tant de la meva part, perquè estava molt bé així com estava, però… És cert que l’obra durava 90 minuts i el curtmetratge són 17 i només de seleccionar ja t’ho feies una mica teu. Més que ficar res de la meva història era tenir molt clar com havia de ser el projecte, quina era la millor manera d’explicar-ho, des del punt de vista creatiu. 

El resultat és un curtmetratge que en té molt, de l’obra de teatre, però que conjuga imatges d’arxiu, imatges reals i una veu en off que ho lliga tot. A més de la projecció a Barcelona, n’hi ha més de previstes?

— Encara no hi ha res tancat, però la intenció és que es pugui veure ben aviat, aquest estiu, a Mallorca, i potser també a qualque plataforma. 

I ja teniu un tercer projecte en marxa, no?

— Sí, un curtmetratge de ficció que rodarem a final de mes, si tot va bé… És sobre un pare que s’enfronta a la mort del seu fill, després que l’infant caigui dins un pou. I com aquest personatge s’enfronta a aquests fets, sense cap intenció morbosa ni molt menys… No fa tant que mon pare, que és pagès, em va contar que quan jo era petit va tenir un bon ensurt, un dia que no em trobava i se’n va anar al pou a veure si hi havia caigut… I, mira, al final serà mon pare qui farà de protagonista del curt! 

O és actor?

— No, no, però hem trobat que encaixa en el paper, no té cap línia de diàleg… Ja veurem com va!

En tot cas, el que sí que teniu en comú amb Damià Huguet és aquesta connexió amb la terra a tots els vostres projectes.

— Sí, sí, som “homes de call vermell”. I, al final, tots aquests temes en realitat són universals. La meva idea és poder fer feina sempre a Mallorca, no pens en Hollywood però és que tampoc pens en Madrid. M’interessen els valors patrimonials i culturals d’aquí, i és cert que els projectes que faig són una mica difícils de moure, però jo tenc molt clar que la recerca d’una persona, d’una identitat, és universal. O no és això el que hi ha en aquests melodrames turcs que estan tan de moda? Són culebrots estàndar però amb gent d’un lloc concret, i per a mi això és la base de la feina que faig: trobar aquests temes que ens afecten a tots però des d’un sentiment, o una emoció, o un punt de vista mallorquí.