Un espectacle de nassos: Xostakóvitx segons Barrie Kosky

Quan El nas es va estrenar a Leningrad el 1930, dos anys més tard d'haver-se enllestit la partitura, Dmitri Xostakóvitx ja estava en el punt de mira (per bé i per mal) dels comissaris artístics de la Unió Soviètica que ja aleshores governava amb mà de ferro el dictador Stalin. Hàbil amb el seu sarcasme i savi en la seva capacitat de bastir estructures musicals de gran volada, el compositor de la futura Lady Macbeth de Mtsensk va saber plasmar en la seva primera òpera l’absurditat d’un sistema burocratitzat, seguint fil per randa el breu relat homònim de Nikolai Gogol. I és que el context que denunciava l'escriptor (la inoperància de la burocràcia en temps del tsar Nicolau I) no havia canviat noranta anys després, quan Xostakóvitx va viure sotmès als capricis dels citats comissaris de la dictadura estalinista.

Vuitanta-nou personatges, repartits en una trentena d'intèrprets, poblen l’imaginari d’El nas, que el Teatro Real de Madrid ha programat en el que és un dels esdeveniments artístics més rellevants de l’activitat operística de l’estat espanyol. Tot això en una setmana coincident amb l’estrena absoluta a Barcelona d’Alexina B., de Raquel García-Tomás. Els contrastos són evidents: mentre l'òpera catalana traspua un conciliador romanticisme, tot i la crítica al menysteniment que reben les persones intersexe, la de Xostakóvitx és una explícita i desacomplexada bufetada al que és políticament correcte.

Mack Sennett als Monty Python

El Teatro Real de Madrid ha comptat amb l’expertesa musical del director Mark Wigglesworth, especialista en el compositor rus, i amb la precisió teatral de Barrie Kosky, el prolífic director australià que ha focalitzat la seva lectura en l’esperpent i l’slapstick, amb una riquesa visual que remet tant al realisme brut de Dickens com al món oníric de Lewis Carroll. Tot això, sense oblidar l’humor políticament incorrecte i satíric de Mack Sennett (les referències als policies, Cops, dels seus curtmetratges és més que evident) o dels Monty Python. Delirant espectacle, segellat amb el fermall d'or de la coreografia d'Otto Pichler.

Wigglesworth demostra l'ampli coneixement del compositor i de la partitura accentuant-ne el vessant satíric, amb un remarcable treball d'accents en el metall i la percussió i amb gran saviesa a l'hora d'equilibrar els plans sonors perquè les veus no quedessin tapades pel fossat orquestral. Un treball memorable al qual s'uneix el del cor titular del teatre madrileny, amb direcció d'Andrés Máspero.

Sobre l'escenari, el treball de Martin Winkler pot considerar-se de referència. El seu Kovaliov té tots els matisos que Kosky confereix al muntatge, mentre que musicalment la seva prestació és impecable. Personatge i cantant porten el pes de la funció, i al final les ovacions són del tot merescudes.

La resta de solistes, 28, van abordar diversos personatges, i la falta d'espai ens impedeix anomenar-los tots. Però seria injust no fer esment de la qualitat i rotunditat vocal d'Alexander Teliga (barber, encarregat al diari i metge), dels encerts en els matisos de Vassili Efimov (Ivan, cap adjunt de la policia, estudiant i eunuc) o de la contundència i carisma interpretatius d'Ania Jeruc (Praskovia Osipovn i venedora).

L'espectacle inclou alguns solistes de casa nostra, que també destaquen entremig de les masses de personatges de l'obra: és el cas dels tenors Roger Padullés, David Alegret i Josep Fadó, perfectament integrats en aquest foll engranatge que de tan delirant resulta senzillament fascinant. I molt necessari en els temps que corren.