Un espectacle pop anomenat Jamie Cullum

Sant Feliu de GuíxolsUna festa. Així, ras i curt, es podria definir el concert que el pianista i cantant Jamie Cullum va oferir aquest divendres a Sant Feliu de Guíxols. El Festival de Porta Ferrada, coneixedor del poder de convocatòria de Cullum, va condicionar amb encert l'Espai Port per a l'ocasió: platea sense cadires i barres de begudes a l'interior. La situació era la idònia perquè Cullum, espontani i hiperactiu, desplegués un concepte de xou que ja té molt coll avall: un espectacle de pop integral per a tots els públics en el qual no falten jazz, swing, hip-hop, R&B, rock alternatiu i els seus tradicionals salts des del piano. La concurrència va respondre –2.600 persones, segons dades de l'organització– i no va deixar de cantar, saltar i ballar durant les dues hores en què el britànic i el quartet de multiinstrumentistes que l'acompanyava van estar a l'escenari.

El músic d'Essex va escollir 'Work of art', senzill publicat aquest 2017, per començar el concert. La peça conté tots els elements marca de la casa que la fan irresistible: tornada corejable amb molts 'oh-oh-oh-oh', una part rítmica implacable i simple per picar de mans i una línia de baix contagiosa que semblava prestada de la del 'Lust for life' d'Iggy Pop. O potser era copiada d'un tema clàssic de la Motown. O potser… Cullum, com a artista pop, és un gran aglutinador de referències i ha fet de la mescla i remescla de gèneres una de les seves cartes de presentació.

En més d'una ocasió ha dit que va descobrir el jazz a través del hip-hop, la qual cosa li proporciona una visió transversal que impregna la majoria dels seus 'hits' i el repertori que escull per a grans audiències, com les versions en clau jazz-pop, i que no van faltar a Porta Ferrada, de 'Please don't stop the music', de Rihanna –amb pinzellades de 'beatboxing'–; de 'The wind cries Mary', de Jimi Hendrix –amb solo vocal de 'scat' inclòs–, i de 'Sinnerman', de Nina Simone, que va desembocar en una minibatucada de tots els músics. Els registres més canònics, com els que va explorar en el disc 'Interlude' (2014), una antologia d'estàndards de jazz amb regust a anys 50 en què exerceix de 'crooner', se'ls reserva per a aforaments més petits.

També van sonar peces de tornades encomanadisses com 'When I get famous', 'Save your soul', 'Everything you didn't do' i 'I'm all over it now' que van fer vibrar de valent el públic. De la vintena de peces que va interpretar, Cullum es va reservar, però, alguns moments per a la intimitat, com quan a l'equador del concert va demostrar les seves habilitats com a cantant amb la balada 'What a difference a day makes', un clàssic del jazz que va reblar amb actitud amb un acompanyament minimalista a força de contrabaix i bateria tocada amb escombretes. Amb actitud també va sortint-se'n quan afrontava temes en què el piano era el gran protagonista, com 'Don't you know', original de Ray Charles, i 'High and dry', de Radiohead, que va deixar el concert ben amunt abans d'afrontar dues tandes de bisos. Cullum no és un gran solista, però ningú no li pot negar un talent incontestable per esprémer al màxim els seus recursos musicals per comunicar i connectar amb el públic.