Dos esperats debuts mozartians per a una màgica 'Flauta' al Liceu

Ja fa temps que a Barcelona La flauta màgica no tan sols no avorreix sinó que és un dels títols més esperats en les programacions del Liceu, un teatre on el magistral Singspiel de Mozart es va veure el 1925 per primer cop, 134 anys més tard de l’estrena.

Tot i el tractament naïf de moltes escenes i de les relliscades misògines del llibret, és una òpera que diu més del que aparenta, cosa que implica un treball de desxiframent entre les línies dels seus pentagrames. Una obra de mil-i-un matisos, als quals cal dotar d’unitat. Això és el que aconsegueix Gustavo Dudamel, davant d’una feliç plantilla orquestral al fossat del Liceu. I ho fa usant una base espiritual, com si poguéssim llegir la penúltima òpera del catàleg de Mozart en clau de testament salvífic. En un món contaminat per una crisi de valors com la que vivim, mirar i escoltar La flauta màgica amb la mateixa predisposició innocent que trobem als ulls d’un infant ens pot salvar, almenys durant tres hores, de l’estultícia circumdant. Dudamel recorre per a tot plegat a un excel·lent treball d’accents, de dinàmiques i de transparència. Senzillament, magistral.

Ajuda molt a aquest enfocament la posada en escena de David McVicar, procedent del Covent Garden londinenc i ja coneguda per l’edició en DVD. Tot i recórrer a algunes idees extretes de la cèlebre pel·lícula d’Ingmar Bergman sobre l’òpera de Mozart, el director escocès la clava amb una màgica Flauta… que funciona en tot moment i que sintetitza tot el que aplega l’òpera: el conte de fades, l’al·legoria maçònica, la peça còmica…, sempre amb escenes reeixides, amb gags infal·libles i amb bona construcció dels personatges. I amb espectacular escenografia i vestuari de John MacFarlane i il·luminació de Paule Constable.

Encapçala el repartiment un Javier Camarena debutant en el rol de Tamino. El tenor mexicà aborda el personatge des de la noblesa i puresa de caràcter i superant els esculls d’una part que no té la pirotècnia tenoril d’altres rols de Mozart però que no per això és menys difícil. I, tanmateix, Camarena no és ni serà mai un cantant mozartià.

Lucy Crowe canta bé, però el timbre és ingrat per a Pamina i el color no sempre és homogeni. Notable la Reina de la Nit de Kathryn Lewek, amb un lleu problema d’afinació al principi de Der hölle Rache però amb la mala bava i l'expressivitat justes per al personatge i sense problemes als atacs dels temibles fas. Thomas Oliemans és un Papageno que va de menys a més, fred i inconsistent al principi i molt millor en el segon acte, al costat de la deliciosa Papagena de Mercedes Gancedo.

Stephen Milling és un baix de sobrada experiència i és un bon Sarastro, musical i dúctil, però li manquen aquells greus cavernosos essencials en frases com el Doch geb' ich dir die Freiheit nicht del primer acte o a les dues àries del segon.

Monostatos de manual el de Roger Padullés (magistralment caracteritzat) i un luxe les tres dames de Berna Perles, Gemma Coma-Alabert i Marta Infante, que són, més que tres dames, tres veritables reines de l’escena. També podria haver regnat amb llum pròpia l’Sprecher de Matthias Goerne, si no fos pel seu posat desmenjat, com si la cosa no anés amb ell. Fantàstics els tres nens (nenes en aquest cas) i més que complidors els dos sacerdots i homes armats d’Albert Casals i David Legares, amb gags inclosos mentre Papageno canta Ein Mädchen oder Weibchen. Correcte el cor.

Una sensacional Sara Blanch

I atenció a l’altre cast de l’espectacle, amb l’inimitable i molt personal Papageno de Joan Martín Royo, la sinuosa i delicada Pamina de Serena Sáenz i la sensacional Reina de la Nit de Sara Blanch. Un luxe de cantants de casa al servei d’una obra que els va com anell al dit. Creguin-me i no es perdin aquest espectacle amb aquest segon repartiment. Segon per dir alguna cosa, perquè és de primeríssima categoria.