Música
Cultura23/09/2024

L'esperit de les nits de Zeleste reviu a la catedral de Barcelona

Músics com Carme Canela, Carles Benavent, Yumitus, Joan Colomo i la Ludwig Band participen en l'homenatge a la llegendària sala del carrer Argenteria

BarcelonaUn tram final apoteòsic ha fet memorable l'homenatge a la sala Zeleste programat a l'avinguda de la Catedral de Barcelona dins de les Festes de la Mercè. En el record, Víctor Jou (1939-2023), impulsor d'aquell oasi contracultural a tocar de Santa Maria del Mar que als anys setanta va ser epicentre de la música laietana i terra de promissió per a Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, l'Orquestra Plateria, l'Orquestra Mirasol, Toti Soler, Música Urbana i la Companyia Elèctrica Dharma. Tots han tingut espai en aquest homenatge, menys la Dharma, un lapsus incomprensible per part de l'organització, atès que és l'únic grup que s'ha mantingut en actiu des de la fundació de Zeleste el 1973.

Cargando
No hay anuncios

El format del concert era poc contracultural però sí molt atractiu, amb el Gran Ensemble del Conservatori del Liceu, una formació amb àmplies seccions de corda i vent, dirigit per Toni Vaquer i Sergi Vergés, en el qual hi ha implicats músics de clàssica i de moderna. Una formació, per cert, que no hauria cabut a l'escenari del Zeleste original. A més a més, en cada cançó hi han participat convidats de diferents generacions: alguns de protagonistes d'aquelles nits de glòria al carrer Argenteria, com Carles Benavent i Joan Albert Amargós (Música Urbana), Xavier Batllés i Dave Pybus (Orquestra Mirasol), Manel Joseph i Pep Torres (Orquestra Plateria), Carme Canela i Rafalito Salazar, i altres de més joves però d'alguna manera hereus d'aquell esperit, com La Ludwig Band i Joan Colomo.

Cargando
No hay anuncios

Vaquer, que ha dedicat el concert al "poble palestí", s'ha encarregat dels arranjaments de la primera part, que ha començat amb Joan Colomo menjant-se el primer vers de Qualsevol nit pot sortir el sol. "No l'havia apuntat pensant que me'l sabia", ha dit el músic del Montseny, que de seguida ha reconduït la situació. Tanmateix, cordes i metalls no han acabat de lligar en l'adaptació de la cançó de Sisa. Millor ha caminat To de re, de l'Orquestra Mirasol, amb Batllés i Pybus a l'escenari, tot i que l'arranjament de Vaquer, que és un músic excel·lent, potser ha forçat massa la màquina del jazz-fusió i ha arraconat el so de la mandolina de Batllés. Finalment, la cosa ha fluït perfectament a partir de Font, de Música Urbana, i sobretot quan han arribat els arranjaments de Vergés, que han jugat més a favor de les cançons, potser perquè no ha perseguit grans parafernàlies i segurament perquè eren cançons en el sentit més estricte. Aquí és quan ha brillat la veu meravellosa de Carme Canela, la mestra de tantes vocalistes del país: primer, amb Mario Mas a la guitarra, ha enlairat l'Epigrama de Salvat-Papasseit que va musicar Toti Soler, i després ha cantat el bolero Granito de sal que li va dedicar Gato Pérez, de qui també s'ha revisitat La curva del morrot i Gitanitos y morenos, una amb Rafalito Salazar com a veu solista i l'altra amb Yumitus.

Vergés, salser i rumber de mena (va formar part de la Plateria), ha fet que l'orquestra desplegués tota la seva capacitat ballable amb els temes del Gato Pérez, i també amb Ligia Elena, la cançó de Rubén Blades que la Plateria va popularitzar als envelats catalans. Malgrat que Manel Joseph ja no té la veu que demana una peça com aquesta, el públic s'ha animat a ballar i la versió ha aconseguit l'objectiu perseguit. A més de les dues meravelles de Carme Canela, l'altre gran moment de la nit ha arribat amb l'homenatge a Pau Riba, "un cinturó negre de hippie", tal com l'ha recordat Vergés. El repte l'ha entomat La Ludwig Band, hereus declarats del geni de Jo la donya i el gripau, i "uns tios que tenen molta trempera", segons Vergés. El cantant del grup, Quim Carandell, hi ha posat tot el cor a Rosa d'abril (l'amor s'hi posa) i Quan la Mercè està contenta, que han sonat amb el toc de rock que calia. Amb l'avinguda de la Catedral rendida, el concert ha acabat amb tots els convidats a l'escenari per interpretar una adaptació de Se fuerza la máquina, de Gato Pérez, que Vaquer ha sabut portar per diferents colors, de la rumba al jazz, mantenint l'esperit ballable i donant espai a les coristes de l'ensemble.

Cargando
No hay anuncios