L’esperit renaixentista de Leonardo da Vinci revifa al segle XXI

BarcelonaSi hi ha una figura que encarni com cap altra la idea de geni, aquesta és la de Leonardo da Vinci. En el 500 aniversari de la seva mort, que s’escau just aquest dijous, emergeix com un model de la creativitat multidireccional i la transversalitat disciplinària que tant es volen recuperar des de diversos fronts. Les llibreries van plenes de novetats que ens esperonen a fomentar la nostra imaginació, a travessar fronteres mentals i a fusionar ciència i art per eixamplar la nostra visió del món. Qui més exemplifica en la història de la humanitat aquesta capacitat creativa i visionària és aquest savi toscà que va morir el 2 de maig del 1519 als 76 anys a Amboise, a França, on l’aixoplugava el rei lletraferit Francesc I. Home clau del Renaixement italià, Leonardo da Vinci va excel·lir en camps tan variats com la pintura, l’enginyeria, l’anatomia, l’urbanisme, la filosofia, les matemàtiques, la música, el dibuix, l’òptica... I la llista es podria anar allargant un bon paràgraf.

Alumne del cèlebre pintor florentí Andrea del Verrocchio, Da Vinci va desfermar la seva curiositat en totes les direccions possibles gràcies a la potència d’un magí fecund d’idees. “Da Vinci representa el paradigma de l’home del Renaixement al costat de Rafael, Miquel Àngel, Bramante i, més tard, Copèrnic, perquè engloba tots els aspectes i els valors d’aquesta època, que va de la segona meitat del segle XV a la segona del XVI. Però el seu cas és excepcional perquè va jugar totes les cartes: pintor, científic, inventor... i sobretot va fer actuacions pràctiques”, argumenta l’escriptor i traductor valencià Joan Francesc Mira.

Un exemple evident: la tasca que va desenvolupar per a Cèsar Borja, fill temible del controvertit papa Alexandre VI, entre els anys 1501 i 1503. “Va desplegar un programa de renovació política i militar quan Cèsar Borja planejava crear un estat nou i va dissenyar ponts, carreteres, màquines bèl·liques. Volia fer una intervenció directa sobre la vida pràctica de la gent”, remarca Mira, que ha estudiat a fons la família Borja en títols com ara Els Borja: família i mite i la novel·la Borja Papa. A aquest període davincià pertany l’innovador mapa zenital que va elaborar de la ciutat d’Imola, i que va suposar un gran avenç per a la cartografia. El projecte incloïa canals navegables per a la ciutat que havia de ser la capital del ducat borgià. “La seva multidisciplinarietat no té equivalent en la història; després hem tingut genis com Einstein i Freud, molt avançats en un terreny concret, però Da Vinci era un geni total”, rebla Joan Francesc Mira.

Pel que fa al seu llegat, Mira apunta que encara ara es continuen descobrint documents, treballs que reafirmen el gruix del personatge i la globalitat del seu treball ingent: “Volia construir ginys que en la seva època podien semblar fantasies però que no ho eren. En aquest sentit, Leonardo exemplifica la capacitat de crear coses que mai abans s’havien fet i ni tan sols imaginat”.

Una ment com una malla

Un dels aspectes més desconeguts d’aquest home polièdric és la seva faceta com a músic, que realça la seva vena artística. El músic i arquitecte madrileny Eduardo Paniagua és segurament un dels estudiosos que més ha treballat per recuperar el món sonor de l’autor de la Gioconda. “La ment de Leonardo funciona com una malla i per això és totalment contemporani, perquè fa pensar en el funcionament de les xarxes socials; Leonardo aplica a les arts, i concretament a la música, reflexions mecàniques o d’enginyeria i alhora aplica tota reflexió sobre l’estructura de les coses a la creació artística”, diu Paniagua. Aquest diàleg devia planar sobre la música de Da Vinci, que no va deixar cap partitura escrita. “Va guanyar el concurs dels Sforza com a intèrpret i com a cantant, però creia que la música es produeix en l’aire i en el temps; quan s’escriu i es cosifica mor com a esperit i creació, i per això no li interessava deixar cap partitura; en canvi, sí que ho feia amb la pintura i l’escultura per la materialitat d’aquestes arts”, explica el músic, que ha editat dos àlbums d’inspiració davinciana: La viola organista de Leonardo da Vinci i L’amore mi fa sollazar, de música renaixentista amb instruments dissenyats pel geni toscà. “Tocava la viola, el llaüt i la viola organista amb teclat, tot d’instruments presents en els seus dibuixos, i en els seus Còdex [uns textos que va escriure a l’inrevés i que versen sobre la relació entre art i ciència] també hi ha reflexions sobre la música”, diu.

Més que un revolucionari a l’estil d’un Steve Jobs, que va forjar el lema “Pensa diferent”, Paniagua opina que Da Vinci era un home d’avantguarda, molt influït pel moviment renaixentista. “Leonardo va fer escola i va ser molt reconegut per la seva faceta de pintor, sobretot gràcies a la invenció de l’esfumat. Però no ens hem de perdre el Leonardo enginyer que somnia volar i inventa la bicicleta i instruments de tota mena”.

Una excepció o un model?

Aquesta transversalitat, la capacitat de fusionar àmbits tradicionalment separats, és el que reivindica el científic i escriptor Salvador Macip: “És trist que encara avui es vegi Da Vinci com una excepció en comptes d’un model a seguir: tots hauríem de ser científics i artistes”. Macip, XIX Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General el 2013 per Jugar a ser déus, escrit amb Chris Willmott, critica el sistema educatiu secundari perquè obliga a triar entre lletres i ciències. “En educació hauríem de controlar tant temes d’art i literatura com matemàtics i físics, perquè la cultura és global i també inclou la ciència”, afirma Macip.

L’única personalitat que segons Macip es podria aproximar al gran geni renaixentista per la seva multidisciplinarietat és el premi Nobel de medicina i fisiologia Ramón y Cajal, o bé el guitarrista de Queen, Brian May, que a més de músic és astrofísic. D’altra banda, Macip assenyala que el pinyol del problema es troba en realitat en el camp dels científics: “Haurien de baixar del pedestal i fer més divulgació, perquè no és una matèria tan aliena a les disciplines artístiques; la ciència és una activitat totalment creativa i sense creativitat la ciència no pot avançar”.

Macip també alerta d’una tendència perjudicial en la nostra societat globalitzada: “Les noves generacions, els youtubers, per exemple, aprenen que poden aconseguir l’èxit sense esforç, mentre que ja sabem que per dominar qualsevol àrea, tan artística com científica, en cal molt, d’esforç!”