Espinagada ve d’espinacs: la llengua que hem après al caliu de la festa

Caliu, bauxa, festa. En sentit estricte, un caliu és una brasa o un bocí de carbó encès. En sentit metafòric, però, caliu també és escalf, calentor o “ambient d’entesa i afecte entre les persones”. Aquesta definició, que just apareix al Diccionari de la llengua catalana de l’IEC i, en canvi, no surt al DCVB, ens fa pensar en la imatge d’un grup de persones envoltant, en comunió, un foc o fogueró. Aquest és precisament l’ambient de la bauxa de la revetla de Sant Antoni arreu de Mallorca. I és aquest sentiment de pertinença a la comunitat allò que ha fet, en les darreres dècades, expandir el coneixement lingüístic de la festa. Vocabulari i expressions que no són només patrimoni dels pobles més santantoniers, sinó de tot un poble bruixat pel dimoni.

17 mots per entendre les festes de Sant Antoni: quants en saps?

Espinagada, anguila, albufera. Ara en fan a qualsevol banda i a qualsevol poble, però en origen les espinagades són una coca tapada pròpia dels pobles propers a l’Albufera de Mallorca. És a dir, principalment a sa Pobla i a Muro. Antigament, això no vol dir que qui tingués la sogra poblera o murera no n’hi mostràs de fer, però, vaja, era una estranyesa que se’n fessin a altres pobles. Amb l’espinagada ha passat com amb la festa de Sant Antoni, que s’ha popularitzat i ha traspassat els seus límits geogràfics originaris. I de rebot, s’ha escampat un coneixement lingüístic vinculat a aquest patrimoni. Així, som molts els que ara sabem que ‘espinagada’ no ve d’‘espina’, sinó d’‘espinacs’. Perquè el seu ingredient principal no són només les anguiles, que és cert que just tenen una espina enmig del cos, sinó que també ho són els espinacs i altra verdura, i aquest és l’origen del nom.

Baciner i clamater. No és que en sigui exclusiu, però sí que el significat més estès de ‘bacina’ és aquell que atribueix a aquest recipient la funció d’acollir els doblers de l’acapte de l’església. També té la seva versió masculina, és a dir, ‘bací’, però en aquest cas a Mallorca això és (o era) sinònim d’‘orinal’. En una societat de cada vegada més laica, no és d’estranyar que pocs joves sàpiguen que és una bacina. Sí que els sona, però, que és un baciner. Almanco, als joves de Manacor i comarca. Perquè el baciner és a la capital del Llevant una figura referencial en les festes de Sant Antoni. És l’home que aguanta la bacina amb la figura del sant. En aquest recipient tiren les donacions els habitants de les cases a davant on ballen els dimonis. Les funcions del baciner, però, van molt més enllà de passejar la bacina. Ell és els ulls i el guia dels dimonis i de sant Antoni, perquè aquestes figures, amb les caretes i els caparrots posats, tenen una visió limitada de la realitat massificada que els envolta. I és també qui, al crit d’ “amples!”, fa lloc entre la multitud perquè n’hi hagi a bastament per ballar. Un crit és un clam, i a sa Pobla, el clamater és el responsable de pegar el crit fort que, dins l’església, dona inici a la revetla. Just diu, ben fort, “Visca Sant Antoni!” i esclata la festa. Cada any és una persona diferent, i el trien l’Obreria de Sant Antoni, el rector i el batle. D’aquesta manera es reconeix la trajectòria d’un pobler o poblera que ha excel·lit en el seu àmbit personal o professional.

Quan la llengua fa flamada

Completes i goigs. Les completes són les darreres pregàries del dia que fan els membres d’una comunitat de religiosos d’un convent, i també les fan els capellans. Les completes són les darreres oracions que diuen abans d’anar-se’n a descansar, a dormir. Arran de la revetla de Sant Antoni, aquest sentit s’ha pervertit, perquè no hi ha ningú que després de completes, a cap poble santantonier, se’n vagi a jeure. De fet, les completes amb el cant dels goigs suposen l’inici de la festa, i que es desfermin les passions. En singular, ‘goig’ és “l’emoció causada per la contemplació d’una cosa que ens plau granment”. En plural, ‘goigs’ és una composició poètica per lloar la Mare de Déu o un sant. Aquest és el cas dels goigs de Sant Antoni, que es canten durant les completes, i que en el cas de Manacor, entre moltes altres coses, diuen: “...Pagesos y conradors, y vilans de Manacor. Tots plegats fessem elogi perquè guart el bestiar, diguent: -¡Viva Sant Antoni, que l’infern fa tramolar!”. I és ver que estan escrits els goigs d’una manera desbaratada, amb una orografia prefabriana. Això no implica, però, que de tant de dir-los, generacions de joves d’avui dia, ja no necessiten mirar el full, perquè fa anys que el saben de memòria.