Ester Expósito: “M’ofereixen molts papers buits i superflus, per fer bonic”

BarcelonaQuan encara no havia fet els vint anys, el seu paper d'estudiant de casa bona en un institut elitista a la sèrie Élite va llançar a la fama Ester Expósito (Madrid, 2000) i la va convertir en la dona espanyola amb més seguidors a Instagram –ara ho és Georgina Rodríguez amb 64, 2 milions–. Superada la commoció, Expósito sembla decidida a marcar el rumb de la seva carrera, primer amb el thriller de terror Venus, de Jaume Balagueró, i ara amb El llanto, la inquietant intriga sobrenatural del debutant Pedro Martín-Calero. L'ARA va parlar amb l'actriu sobre la seva curta però intensa carrera durant la recent visita al Festival de Sitges.

Arreu del món tothom et coneix com l’actriu d’Élite, però al Festival de Sitges, on vas presentar Venus i ara El llanto, el públic et pot veure més com a actriu de terror, quasi una scream queen. Són dues Ester Expósito molt diferents.

— Doncs m’agrada el que dius, perquè aquesta era la intenció. Volia separar-me de l’Ester d’Élite que està en l’imaginari col·lectiu de tothom perquè no vull que m’encasellin. Però no m’importaria ser encasellada en el terror perquè és el meu gènere preferit com a espectadora des de molt petita, el que més gaudeixo i el que em connecta més amb la història. El meu objectiu com a actriu sempre va ser fer terror, i he tingut la sort d’aconseguir-ho amb dos projectes molt diferents, Venus i El llanto, que són terror del bo, cadascun a la seva manera. I amb personatges poderosos, a més.

Sí que era poderós, el teu personatge a Venus. La colpejaven i la ferien, però ella es refeia. L’Andrea d’El llanto també té cicatrius, però són internes.

— És una història de terror molt més psicològica, més per sota de la pell. L’Andrea parteix d’un moment personal complicat, perquè acaba de saber que és adoptada, i no se n’ha assabentat pels seus pares, així que la situació familiar és delicada. Des del principi està en un lloc molt vulnerable. Però el més difícil d’aquest paper és que la tensió i el terror es transmet sempre a través de càmeres i pantalles. Fins i tot la relació amb la seva parella, que interpreta Àlex Monner, és una relació a distància a través de xats i videotrucades.

Potser és per això que expresseu el vostre amor d’una manera tan tendra i intensa, per superar la barrera de la distància. Com ho vas treballar amb l’Àlex?

— Vam assajar una mica en persona i després, quan havia de gravar les seves parts, ell ho feia en una altra sala, però m’hauria encantat actuar amb ell en persona, davant la càmera. És una relació amorosa que dura poc i, per tant, volíem que el públic veiés una parella real que s’estima de veritat, perquè el dolor que ella sent en un moment determinat arribi amb més força a l’espectador.

L’Andrea experimenta una situació sobrenatural, però ningú la creu i això fa que s'aïlli del seu entorn. Se m’acut que convertir-se en figura pública amb milions de fans d’un dia per l’altre pot arribar a ser una experiència similar.

— Sí, totalment. El món de les xarxes i tot el que s'hi diu sobre tu és tan irreal que t’hi acabes allunyant i desconnectes de tot. És esgotador, perquè tu et coneixes a tu mateixa, però la gent treu coses de context i sempre s’està intentant capgirar-ho tot. Hi ha molta merda a les xarxes, molta gent que parla sense saber i tot això crea una mena de soroll constant al teu voltant.

I com és que, amb tot aquest soroll molest, segueixes utilitzant xarxes socials?

— Perquè tot i que les tanqui no servirà, tot això ho treuen de qualsevol cosa que faci. El que hauria de fer per evitar aquest soroll és, literalment, desaparèixer i no anar a cap lloc, no fer mai res. Jo intento donar-li cada vegada menys importància i entendre que les xarxes són el que són: tenen coses positives, però també són un niu de merda.

A Élite interpretaves una noia de casa bona. Que interpretis tant a Venus com a El llanto personatges de classes més humils té a veure amb aquesta necessitat de reinventar-te de la qual parlaves abans? Vols personatges que toquin més de peus a terra?

— Sí, és el que m’interessa ara mateix. Com més diferència i variació en els personatges, millor, perquè és el que em farà créixer com a actriu. Després d’Élite hi ha una certa tendència a oferir-me personatges de classe alta, perquè el perfil de pija de casa bona el puc fer. Però no em vull limitar a fer de pija tota la vida, em ve molt de gust explorar la realitat de personatges més connectats amb el que és quotidià i amb la realitat. A Venus em va encantar fer de noia de barri que fa de gogó en una discoteca. I l'Andrea és molt diferent, però també és una noia normal que va a la universitat, que estudia... Són dones amb caràcter i amb certa profunditat.

Léa Seydoux deia el 2022 que el seu paper a Un bon matí era el primer que feia “de persona normal”. Imagino que a les actrius com tu i com ella que sou objectivament molt guapes us deu costar que pensin en vosaltres per a aquests papers.

— Sí, així és. I també costa trobar personatges interessants, perquè sovint es queden només en això, en la superfície; m’ofereixen molts papers buits i superflus, per fer bonic. Jo sempre en fujo i busco personatges que, en llegir-los, em remoguin per dins i m’encenguin una espurna, alguna cosa que després alimenti la interpretació.

Has començat a fer servir el poder que et dona la teva popularitat perquè un determinat projecte independent s’acabi fent realitat?

— Sí, ho intento. He pogut col·laborar amb projectes com El llanto, i també El talento, que hem fet aquest estiu a Bilbao. Hem estat molts anys pedalant perquè s’acabin rodant, no ha sigut d’un dia per l’altre. Però és el que fas quan arriben guions que no pots deixar escapar, que n’hi ha pocs, com passa amb tot el que és bo a la vida.

Abans t’he vist xerrant amb Javier Ruiz Caldera, un dels millors directors de comèdia del cinema espanyol. Tu gairebé no has fet comèdia.

— Doncs en tinc moltíssimes ganes, de fer comèdia. És difícil, la comèdia, però em ve molt de gust. És un àmbit que encara no he tocat i m’encantaria fer-ho aviat.

Amb quins directors t’agradaria treballar?

— N’hi ha tants... Tinc moltes ganes de treballar amb Carlota Pereda, i ho farem aviat, estem preparant un projecte. I també amb Rodrigo Sorogoyen, Pedro Almodóvar, Guillermo del Toro...

Si haguessis d’explicar la història de com una noia de Madrid s’acaba convertint en una actriu famosa arreu del món, quina seria la primera escena?

— Crec que seria jo, de nena, veient una pel·lícula i dient als meus pares que volia fer el que feien aquelles persones, que volia explicar històries. I els meus pares mirant-me com si... En fi, ja li passarà. Però jo fins i tot plorava quan els deia que volia treballar d’això. “Però Ester, com has de treballar, si tens vuit anys, no és el moment”. M’oferien portar-me a classe de teatre i jo que no, que no volia esperar. Estava desesperada per actuar. Sí, aquest seria un bon començament, perquè es veu la determinació que ja tenia aleshores.

I qui t’ha ajudat més en aquest camí?

— Els meus pares, que van saber posar el peu al fre, cosa que els hi agraeixo molt, però també van ser els que més em van recolzar quan amb catorze anys seguia tenint clar que volia ser actriu. Ells em van apuntar a una escola seriosa d’interpretació i em van ajudar a buscar un representant, i la mare em va acompanyar als càstings. Sempre han estat amb mi, en cada petit pas, incondicionals.

Si t’ho has hagut de treballar molt, imagino que et deu fer encara més ràbia que t’encasellin en el paper de pija que li ha vingut tot regalat.

— Sí, sobretot perquè després d’Élite tothom es pensa que això és tot el que ets, com si no haguessis fet res abans. Élite m’ha portat moltes coses bones, però brilla tant, que eclipsa tot el d’abans i potser també el de després. El meu repte és ara construir una carrera que no es quedi flotant al voltant d’Élite, sinó que floti per si mateixa.

Quan vens a Sitges a treballar tens temps de veure alguna pel·lícula?

— No, però em moro de ganes de veure La sustancia. I no la posen a Sitges, però fa temps que tinc moltes ganes de veure Longlegs, amb Nicolas Cage.

Quines són les teves pel·lícules de terror favorites?

— [Rec], per descomptat. Al final de l’escala, The ring, La resplendor, Malson a Elm Street... I de més modernes, Midsommar, Men...

No has tingut cap dubte a l’hora de començar per [Rec]. Fa uns anys, en aquest mateix festival, Paco Plaza deia que si Jaume Balagueró volia, ell s’apuntava a rodar un altre [Rec]. Podrien comptar amb tu?

— M’hi llançaria de cap a rodar un nou [Rec], no m’ho pensaria dues vegades. A més, tinc moltes ganes de treballar amb Paco Plaza.