“Estima i fes el que vulguis”

PalmaEn una societat com la nostra, narcisista i arrossegada per un capitalisme sense baranes, en Marc Mercadé ha escrit un llibre que ens convida a estimar-nos i a tenir-nos cura. És un llibre que escampa bonhomia i tendresa, com la persona que l’ha escrit. Cada vegada que ens topam pels passadissos de l’institut que compartim, em fa els dies més amables, amb la mirada atenta i el gest de qui sap ser-hi.

Mercadé defensa que el nostre desig de plenitud està ferit per una profunda insatisfacció i la societat neoliberal explota aquest desgrat a través d’un consumisme emocional. Les emocions efímeres ens empenyen a un consum sense mesura i ens tanquen en nosaltres mateixos. Així, el narcisisme ha colonitzat el món occidental i la conseqüència és “un cansament de l’ànima”, una fatiga que ens aïlla de la comunitat. La digitalització, que es va enfortir amb la pandèmia, ha accelerat l’entotsolament que vivim. A més, aquesta devoció hiperbòlica per un mateix és l’arrel del mal que som capaços de fer als altres. Un ‘jo’ desmesurat no sap veure ni sentir el patiment dels altres.

L’antídot que proposa en Marc és l’amor. La paraula ‘amor’ és immensa, pot voler dir moltes coses, però aquí té el sentit d’una obertura als altres. No es tracta de l’amor a la manera narcisista, que demana i demana, i quan topa amb una realitat imperfecta ens deixa sols amb la pròpia frustració. L’amor que proposa en Marc és el de donar-se als altres, el de teixir una relació fonda i sincera. Estimar és descentrar-se, “iniciar una narrativa compartida atenta als detalls que expressen les persones que ens envolten”.

Estimar és acollir

L’amor romp la distància que ens separa dels altres i ens permet acollir-los així com són. És un lligam que ens salva de l’abisme, perquè sentir-se acollit ens cura de les nostres ferides. Estimar és acollir i l’hospitalitat és un imperatiu categòric, però per fer de l’hospitalitat una manera de viure ens cal educar el cor i la mirada, ens cal ‘convertir-nos’. Educar el cor és sortir de la closca dura de l’egoisme. Educar la mirada implica abaixar la guàrdia, deixar de veure els altres com una amenaça en la nostra cursa infinita cap a l’èxit. I l’acollida només és possible si som capaços de compassió, és a dir, de patir amb el patiment dels altres. La compassió ens empeny a alleugerir el sofriment dels que tenim al costat, ens permet ordir una comunitat. Així doncs, podem entendre la proposta del llibre com una pedagogia de l’hospitalitat.

A les darreres pàgines, Marc Mercadé invoca la resistència, diu que resistir els embats del present requereix una ‘ascesi’. Resistir és concentrar-se en allò que encara ens pot omplir d’esperança: els altres. Resistir vol dir estimar-nos, tenir-nos cura, obrir espais de gratuïtat enmig d’aquesta tirania del capital. Un poc com la ‘resistència íntima’ que proposa Josep Maria Esquirol, “la més bella de les belles arts”, cuidar la pròpia intempèrie i acollir la vulnerabilitat dels altres. Resistència, íntima perquè és un mestratge de la proximitat, que no és el contrari de la llunyania, sinó de la gelor del narcisme i del món tecnificat. Estam davant una vindicació de la vida quotidiana, del gest discret, de la llar de cada dia.

Per això la resistència, potser estarien d’acord Mercadé i Esquirol, es teixeix amb els noms propis que componen cada vida. A les pàgines del llibre de Marc Mercadé hi he trobat un fragment que he llegit moltes vegades i encara em posa la pell de gallina, és de Pere Casaldàliga, i diu: “Al final del camí em preguntaran: has viscut? has estimat? I jo, sense dir res, obriré el cor vessant de noms”. ‘Estimar’ i ‘cuidar’ són la clariana en aquest bosc nostre.