Estius Simfònics. Especial. Primera singladura

PalmaMarc incomparable, el castell de Bellver, on, com cada any, la seva figura majestuosa es converteix en altaveu de la música simfònica, i de bell nou inicià la singladura amb un programa singular o, com a mínim, poc habitual, que va servir per retre homenatge al finat Serafí Nebot, il·lustre vocalista de Los Javaloyas i concertino de la Simfònica. Va ser un vespre especial, ja que també va servir per desitjar una feliç jubilació al gran timbaler, Armando Lorente. A partir d’ara serà difícil veure i escoltar la Simfònica sense la seva immensa presència, al fons, des d’allà dalt, custodiant la tropa. Hi va haver un altre moment emocionant, quan el director va fer saber de la presència de Galina Eguiazarova, de vuitanta-set anys, entre el públic, que ha estat la mestra musical de Mielgo, Khrikuli i García.

Arribà el concert, amb dos pianistes, un sol piano i la Simfònica, dirigida per Pablo Mielgo. A la primera part, Davit Khrikuli interpretà el Concert per a piano núm. 2 Op. 83, en si bemoll major, de Johannes Brahms. “Una simfonia amb piano obligatto”, que és com el va definir un crític musical quan va sentir el dia de la seva estrena, interpretada pel mateix compositor. Tampoc no és un concert per a piano convencional. Brahms hi va afegir un petit scherzo, per la qual cosa la composició té quatre moviments enlloc dels tres habituals. Khrikuli assolí la cadència del primer amb la monumentalitat que requereix la seva escriptura, deutora del 'beethovenià' Emperador, un dels seus mestres, als quals mai no renuncià i ni tan sols en disfressà les influències, però també l'elegància i preciosisme, que no embafen. Per la seva banda, l’afegit scherzo, tumultuós i impetuós, obligà el solista a exercicis d’acrobàcia amb no menys contundència, que ens van deixar estabornits. I el tercer? El tercer és un meravella com poques, amb un diàleg primorós i subtil entre el violoncel de Bleuse i l’instrument solista, d’una delicadesa extrema. Entren els primers violins. Tot seguit agafà el testimoni el fagot de Tatay, I les trompes apuntalant el poderós edifici. Hi havia química entre el ja veterà a la batuta i l’orquestra, impecable, i el seu jove condeixeble. Vist i escrit sembla insuperable, després de tantes dificultats superades, però la música mai no és una competició, ni una comparació, de res i amb ningú. Mamballetes, moltes, i el bis, l’Intermezzo, també de Brahms. El públic també el necessitava.

Segona part. El Concert per a piano núm. 2, op 18, en do menor, de Serguei Rakhmàninov, a càrrec de l’altre solista, també jove, també condeixeble, Martín García García. Més coneguda la peça, menys volcànica, però no massa. Però igualment exuberant des dels primers acords, amb el badall pianístic anunciant quin serà el tarannà de la història que ens interpretaran a continuació. Riquesa cromàtica i càrrega dramàtica, colpidora malenconia. Al primer moviment hi va haver un petit decalatge de decibels que ofegà el piano. Tot es va posar al seu lloc i l’etèria composició va sorgir amb tota la seva esplendor i el solista i la Simfònica captivaren i embadaliren els espectadors que omplien el circular recinte. El bis de Martín García va ser Octubre, de Txaikovski, que serveix per recordar el que va dir el rus de Brahms: “Sembla irritant que aquesta mediocritat que es creu tan important sigui enaltida com un geni” o que, per una altra banda, no va aturar d’aplaudir el dia que Rakhmàninov va estrenar la seva òpera Aleko al teatre Bolshoi. Passat el temps, tots tres comparteixen peanya. Coses que passen.