Dani Flaco, Gertrudis i Estopa formen part de les perifèries, que són diverses i estan connectades. “Estopa són molt de veritat, continuen mantenint l’origen obrer”, diu Dani Flaco, que acaba de publicar el disc Al alimón. “L’any passat vam coincidir en un concert a l’Hospital de Bellvitge, i quan el David em va veure la primera cosa que em va dir va ser: «Company del metall!» Continuen tenint aquella manera de relacionar-se amb la vida. Són gent de carrer, de Sant Ildefons”, diu el cantautor de Bellvitge, un paisatge urbà semblant al del barri on es van criar els germans Muñoz. La clau és la manera de relacionar-se amb la realitat i sobretot com ho reflecteixen a les cançons i els concerts. Estopa és un cas insòlit perquè tracten la realitat sense caure en el fetitxisme. Poden sortir a l’escenari amb la mateixa roba amb què van a recollir els fills a l’escola, però mai han presumit de normalitat. I, a diferència d’artistes que consideren que s’han de mostrar com mai es mostrarà el seu públic, Estopa són tal com raja, però sense fer de la normalitat ni una causa d’orgull ni una exhibició de falsa modèstia.
“Mola que hi hagi grups com Estopa”
Els germans Muñoz presenten el disc ‘Fuego!’ en directe avui i demà al Palau Sant Jordi
BarcelonaN’hi ha que no obliden “la mítica maqueta” d’Estopa que circulava pels instituts a finals dels 90. “Hi havia La raja de tu falda ”, recorda Edu Acedo, el violinista de Gertrudis, el grup de la Garriga que acaba de publicar el disc No em dona la gana i que es va formar a la mateixa època que Estopa. La indústria discogràfica estava a punt de descobrir un diamant que aleshores ja era una celebritat a Cornellà i que vint anys després actua dos dies consecutius al Palau Sant Jordi, avui i demà a les 21.30 h. “Estopa ens va pillar quan acabàvem l’institut i ho vam viure com una explosió; era una cosa que no s’havia fet fins a aquell moment, i a més amb aquella poca vergonya. Jo disfrutava més veient els Estopa entrevistats per Andreu Buenafuente que mirant un Barça-Madrid”, diu Xavi Freire, el guitarrista de Gertrudis, una banda el productor de la qual, Roger Rodés, ha treballat en discos d’Estopa.
Per què va ser tan aclaparadora l’entrada en escena dels germans David i José Muñoz? Per què Estopa era “una cosa que no s’havia fet” abans? La resposta està en els dos primers discos del duo: Estopa (1999) i Destrangis (2001). Els mateixos germans Muñoz entenen aquells dos primers àlbums com a especials, com a pedres fundacionals a les quals recórrer si mai obliden qui són. Dani Flaco, el cantautor de Bellvitge, és categòric: “El primer disc d’Estopa va ser una revolució absoluta de la rumba-rock. Evidentment, la rumba sempre ha existit, no havia desaparegut, però a finals dels 90 a les ràdios i l’imaginari col·lectiu no hi tenia gaire presència. I de sobte arriben Estopa i amb dos discos aconsegueixen fer deu o dotze cançons que han quedat per sempre”. Aquestes cançons són actius de la música popular: Como Camarón, El del medio de los Chichos, Cacho a cacho, Me falta el aliento, La raja de tu falda, Partiendo la pana, Jardín del olvido, la poderosa declaració d’amor de Tu calorro...
“Tenen cançons que la gent s’aprèn i les disfruta”, assegura Martirio, una artista que ha sabut treballar material d’arrel popular amb intuïció pop, una facultat que comparteix amb Kiko Veneno. “És que el que fan Estopa, el seu llenguatge musical, té a veure amb Los Chunguitos i Los Chichos, però també amb Kiko, amb el pop, amb la rumba catalana”, afegeix Martirio, per a qui és fonamental que els germans Muñoz hagin sigut “coherents amb el seu estil”, cosa que els ha ajudat a tenir un públic molt fidel. “Estopa són una veu popular que ha aportat una frescor, una manera de fer molt sincera, molt a peu de carrer i amb unes lletres directes. Transmeten alegria, i això és un valor altíssim”, diu Manolo García, un altre artista amb un públic molt fidel.
Com Chiquito de la Calzada
L’estil d’Estopa és transparent i segurament per això mateix va ser tan impactant quan joves com els tres components de Gertrudis escoltaven la maqueta i entenien que David Muñoz cantava sobre realitats que coneixia de primera mà, del barri de Sant Ildefons a Cornellà. “La seva filosofia de vida és molt real. Mola que hi hagi grups com Estopa, sense gaires pèls a la llengua. Són molt autèntics”, diu Xavi Freire, que recorda un concert en què ell i el seu company de grup Xavi Ciurans tocaven sols. “Era un concert en un local il·legal de la Garriga i vam haver de sortir per potes perquè hi va haver un incendi. En aquell concert fèiem servir la mateixa formació que ells. Semblàvem una imitació d’Estopa”.
“Entenc que els seus referents principals són Los Chichos, Los Chunguitos i Extremoduro. Són grups dels quals coneixes moltes cançons independentment que te n’agradi més o menys l’estil -explica Dani Flaco-. I amb Estopa passa el mateix: han aconseguit una cosa que només fa la gent que és molt bona en el seu ofici, com Chiquito de la Calzada, que es va inventar deu o dotze expressions que molts diem en algun moment. Estopa també tenen això”.
Estopa són fidels als orígens que van sintetitzar en el primer disc, perquè no entendrien la música renunciant-hi. Això pot ser un maldecap quan toca preparar un disc nou, perquè obliga a mirar de no repetir-se, però també els preserva de fer cops de volant que probablement serien poc creïbles. De la mateixa manera que fa quatre anys explicaven que no buscaven actualitzar el lèxic de les cançons per reflectir la parla dels que són més joves, perquè seria una impostura, quan van enregistrar l’àlbum Fuego! (Sony, 2019) van decidir no fer cas de la discogràfica, que els suggeria una actualització per mitjà del reggaeton.