Els estralls de l'imperialisme: cinc històries doloroses als carrers de Barcelona

BarcelonaEn l'espai públic barceloní encara hi ha imatges i monuments que testimonien els estralls del colonialisme, i que al mateix temps són el fonament de la realitat neocolonial actual i de formes de racisme institucional. Dins el projecte –liderat per Manuel Borja-Villel– Museu Habitat, el simposi internacional del qual se celebra fins dimecres, l'escriptor, assagista i investigador Helios F. Garcés (Cadis, 1984) planteja una ruta reveladora on surten alguns episodis foscos de la història de Catalunya i Espanya. Garcés veu la ruta com una exploració encara oberta sobre com "la memòria, la ideologia i la subjectivitat imperials persisteixen no només en els museus sinó en la ciutat que acull els museus".

Garcés també es demana on queda "la reflexió sobre els marcs de representació de l'altre, que són marcs d'ocultació i de distorsió de l'altre". "El projecte neocolonial imperial en aquests moments continua causant estralls, provocant genocidis a Palestina, el Congo, Sudan, perpetrant ocupació, despossessió, deshumanització...", explica.

La forta imatge de la batalla de Lepant

El primer punt de la ruta és el Monument a la batalla de Lepant (1971) a l'exterior del Museu Marítim de Barcelona. Consisteix en una galera de bronze i acer, obra de Joaquim Ros Sabaté, damunt una base de pedra. Des d'aquest punt es pot veure la rèplica de la galera reial que hi ha a l'interior del museu. "La rèplica és la gran obra que va llegar al museu José María Martínez-Hidalgo y Terán, el director del 1958 al 1983", diu Garcés, en la línia de l'afany franquista per integrar-se en els "marcs civilitzatoris del projecte imperial de la cristiandat europea".

La victòria en la batalla de Lepant, el 1571, contra l'imperi otomà s'ha convertit en "una de les fites fundacionals de l'imaginari imperial de la cristiandat, en la seva batalla moral i civilitzatòria contra el seu gran altre fins avui, l'altre musulmà", recorda Garcés. La batalla, que va ser considerada com "l'última gran croada", va tenir "un paper propagandístic" per enfortir l'imaginari de l'imperi espanyol i de la resta de la cristiandat. I va servir per "enfortir la narració antimusulmana" de portes endins, tot i que no va suposar la desfeta de l'imperi otomà.

"Es parla molt poc de la gran operació d'higiene racial que es va posar en marxa el 1492, que tenia unes pulsions polítiques i ideològiques de portes endins de les quals es parla molt poc. Una desemboca en la conquesta i la destrucció de la societat andalusina, l'expulsió i genocidi del poble jueu, i la subalternització, persecució i, finalment, l'expulsió de la població morisca decretada el 1609. Una altra és la persecució i els intents d'extermini del poble gitano, actualment invisibilitzats". De portes enfora, aquestes pulsions es reprodueixen "en la conquesta d'Abiayala (el nom que actualment alguns moviments socials i pensadors indígenes fan servir per referir-se a Amèrica), la subalternització i genocidi dels pobles originaris d'aquests territoris i la posada en marxa del tràfic transatlàntic de pobles africans segrestats, esclavitzats i massacrats", un "genocidi", els dels esclaus africans, que no s'ha tipificat com a tal. "Tota l'extrema dreta europea actual, i particularment l'espanyola, ret culte a la memòria de Lepant", adverteix Garcés. Què s'ha de fer amb un monument així, retirar-lo? "S'hauria de resignificar, sens dubte, és un monument que està lligat a la memòria, la imperial i la franquista", diu Garcés.

La imatge de sant Jaume Matamoros i una església damunt les ruïnes d'una sinagoga

Les dues parades següents de la ruta mostren dues imatges d'una mateixa figura: sant Jaume Matamoros. La primera està ubicada al timpà de la porta de l'església de Sant Jaume al número 28 del carrer Ferran, obra de l'escultor Josep Santigosa. S'hi pot veure sant Jaume Matamoros aixafant un musulmà i perseguint-ne uns altres. L'edifici existent va ser traslladat a aquest lloc al segle XIX per ampliar la plaça Sant Jaume. En aquest solar hi havia el convent dels trinitaris, que al seu torn es va construir sobre la sinagoga del Call menor de Barcelona. "El 1391, com a part de l'impuls antijueu que recorria Europa, encoratjat des de l'inici de les croades, l'Església va desfermar des de Sevilla una onada de persecucions i massacres contra la població jueva de tota la Península. Als seguidors de Ferrán Martínez, que va ser l'ardiaca de l'arquebisbe de Sevilla i el gran instigador de les massacres, els deien els matadors de jueus", explica Garcés.

El relleu del timpà de l'església evoca la victòria de la inventada batalla de Clavijo. Segons la llegenda, Ramir I d'Astúries es va oposar a pagar el Tribut de les Cent Donzelles que li exigia el califa Abderraman III, i la batalla va comptar amb la intervenció miraculosa de Sant Jaume. "La batalla i el tribut són una llegenda pensada per estimular l'imaginari antimusulmà de la cristiandat i justificar l'anomenada Reconquesta", diu Garcés. "La intenció d'aquest recorregut no és estimular només la nostra memòria, sinó fer una reflexió sobre tot el que ressona en el nostre present. Enfrontar el passat colonial sense afrontar el present neocolonial és tan il·lusori com la mateixa batalla de Clavijo", adverteix Garcés. L'altra imatge de sant Jaume Matamoros es troba en una fornícula de la cantonada de l'edifici del número 8 de la plaça Sant Jaume amb el carrer Ciutat. "La va encarregar una entitat bancària perquè protegís la plaça", diu Garcés.

La Gran Batuda: l'extermini del poble gitano al segle XVIII

La quarta parada de la ruta està centrada en la repressió del poble gitano: el convent de Sant Agustí va funcionar com a presó de dones gitanes i els seus fills durant la Gran Batuda, és a dir, l'eufemisme per parlar del pla d'extermini de la població gitana del regne d'Espanya endegat pel Marquès de l'Ensenada, el bisbe Vázquez Tablada i el rei Ferran VI. "És un dels primers intents de genocidi comesos a Europa durant l'època moderna", recorda Garcés. El projecte consistia a capturar totes les persones gitanes un mateix dia, el 30 de juliol del 1749; separar homes i dones, perquè no es tornessin a reproduir; enviar els homes a treballar a les drassanes i les dones a les cases de la Misericòrdia i a convents per fer feines tèxtils fins que s'extingissin. Entre el 1749 i el 1765 es van empresonar entre 9.000 i 12.000 persones a tot l'Estat, però el projecte va fracassar per raons sobretot econòmiques. Per a Garcés, la Gran Batuda és la "continuació" de les polítiques d'extermini iniciades el 1492 amb la primera pragmàtica antigitana i que es van prolongar fins al 1978. A l'exterior del convent hi ha una placa col·locada el 2022 que recorda aquests fets, però que per a molts no és suficient. "Qui repara? Per a qui repara? Quin és el marc? En el model multicultural gestionat pel gran capital i la societat neoliberal, els conceptes de reparació i restitució, ben llegits, són en realitat integració i inclusió", lamenta Garcés.

La necròpolis islàmica de Barcelona: explicada sense comptar amb els musulmans

La ruta acaba a la plaça Comercial, al davant d’on ara hi ha El Born Centre de Cultura i Memòria. En aquest punt Garcés recorda que el 1991 s'hi va descobrir l'única necròpolis islàmica de l’Edat Mitjana localitzada a Barcelona, i que al llarg dels anys s'ha pogut comprovar que s’estenia cap al carrer Antic de Sant Joan i el passeig del Born. S'hi van trobar 18 individus, la major part dels quals són homes. Hi ha tres dones joves, una criatura de menys de dos anys i un jove d'entre 15 i 18. Entre ells es va fer la troballa excepcional de l'individu 15, l’únic home amb grillons enterrat després de l’època romana que s’ha trobat mai a la península Ibèrica.

Després del descobriment, les restes humanes van ser retirades per a l'estudi, i la necròpolis es va tornar a sepultar. Garcés lamenta que l'única jornada oficial d'estudi sobre aquesta necròpolis es va celebrar molt temps després, el 2021, i que la lectura que se'n va fer va ser estrictament en clau de passat i evitant fer "equivalències del present en el passat". "Quan els poders cristians van prendre Barcelona, van donar un any als musulmans perquè abandonessin el centre de la ciutat i marxessin als suburbis, on, curiosament, actualment continuen vivint les poblacions musulmanes de la diàspora i els seus descendents, a les perifèries", diu Garcés.

"En la jornada va haver-hi els arquitectes i els historiadors que van fer el descobriment, però no va haver-hi cap presència de comunitats musulmanes", explica. Per a ell, tot això és simptomàtic de la persistència de "la realitat de l'oblit, la distorsió, l'ocultament de l'altre, les memòries vinculades a uns altres pobles que van viure i viuen en aquests territoris". "Això no és més que part d'una tendència estratègica de la institució per mantenir un relat nacional únic, afí a un Estat que troba el seu origen precisament en la supressió de l'altre i que legitima la pretensió d'un present i un futur únics", subratlla Garcés.