David Carabén: "El que és estrany és que Mishima seguim vius"

BarcelonaCinc anys després d'Ara i res (2017), Mishima continuen remenant les complexitats de l'amor i de l'existència contemporània al disc L'aigua clara (The Rest Is Silence, 2022), el disc que es publica aquest divendres i que presentaran en directe en una gira que comença el 6 de maig a Girona. El quintet barceloní ha deixat al calaix la secció de vents de l'àlbum anterior, però manté les constants artístiques que han definit una trajectòria de més de vint anys. En parla David Carabén, líder del grup que comparteix amb Marc Lloret, Dani Vega, Xavi Caparrós i Alfons Serra.

Quina influència ha tingut la història de Mia Khalifa en el nou disc de Mishima?

— Em va impressionar molt una entrevista que vaig llegir. La vaig trobar molt tendra, una noia molt normal. Va patir molta pressió. Sent musulmana arribada amb els pares als Estats Units, li va costar molt integrar-se a la societat. Llavors es va implantar silicona i de sobte tot li va començar a florir: amics, relacions... I es va apuntar a la pornografia a veure què passava, i va triomfar.

Tot i que hi va ser molt poc, al porno.

— Tres mesos. Al-Qaida la va amenaçar de mort. En un sol personatge hi trobes tantes coses que em va captivar molt. A més, encara que vulguem tractar el confinament com una mena d’excepció, ha sigut una caricatura de cap a on anem. Sense adonar-nos-en, les pantalles s’han convertit en un mur que ens rebota imatges de nosaltres mateixos d’una manera molt evident, des de les selfies a les xarxes socials. Ja no perforem els murs de la nostra presó, sinó al revés: creem miralls que són mentida. I la pornografia també té aquest component de pensar que estàs superant els límits de la família tradicional, però en realitat t’estàs quedant a casa. No diria que L'aigua clara és un disc sobre el confinament, però sí sobre algunes de les lògiques que hi ha dintre del confinament que són les pròpies de l’època i de l’evolució del món contemporani, de cap a on ens ha portat l’economia de mercat o la democràcia liberal.

D’Ara i res deies que era un disc de després dels 40 anys. El disc nou seria...

— [Riu] El que és estrany és que seguim vius, que Mishima continuï traient discos. Venim d’una tradició de rock en què a partir dels 40 molt probablement ja no treguis discos, dissolguis la banda i ja no facis res més. Hi ha excepcions com Els Pets, que continuen per la voluntat del Lluís Gavaldà i per haver trobat una complicitat collonuda amb els companys de banda, que és el que m’ha passat a mi. I per això seguim fent música. Tot el que faci ara, en la mesura que sigui més o menys espontani, més o menys honest, serà crisi dels quaranta, perquè ja tinc una edat i ja no canto a les alegries de la vida, que ben bé tampoc ho he fet mai, però ara tinc més raons per cantar als grisos que abans.

Gent que, com tu, va fer discos als 50 anys: Leonard Cohen, Various positions, el disc de la cançó Hallelujah; Serge Gainsbourg, el seu àlbum jamaicà, Aux armes et caetera, i Stephin Merritt, 50 song memoir del grup The Magnetic Fields.

— Vulguis que no, trobar raons per cantar el mateix que cantava en alguns casos m’ha sigut fàcil. Per exemple, la cançó El gran lladre, que és el mateix personatge que a Un tros de fang i Qui més estima. El que passa és que aquí al principi em presento jo com el gran lladre, i al final el gran lladre és el pas del temps. Aquesta ròtula que hi ha dins de la cançó és el que li dona la profunditat o la sorpresa que trobo interessant en les cançons.

Aquesta cançó és la primera del disc i comença amb un acord que és molt característic de Mishima.

— És la cançó que quan componc penso que hi ha disc. A Mishima treballem d’una manera molt determinada, però és segurament la segona o la tercera cançó que em deixo empeltar molt del Hans Zimmer, el compositor de bandes sonores. A la pel·lícula Interstellar fa un ús molt xulo de carillons i d’orgues de pipa, i El gran lladre és una cançó sobre la relativitat del temps, que és del que parla Interstellar. El Dani Vega va trobar aquest so com de carilló que marca la cançó, i això ens condemnava a ser molt Mishima, perquè Mishima moltes vegades fem aquest joc, una mica de Bach, de l’aproximació matemàtica al compàs.

¿Amb el pas del temps es perden les oportunitats que et trenquin el cor i, per tant, les oportunitats de fer cançons sobre l’amor?

— No ho sé. Que et trenquin el cor és una fase per la qual ha de passar tothom, i depèn de com la gestionis en sortirà una cosa interessant o no. Tinc la sensació que el disc de la Rosalía és xulo precisament perquè ja li han trencat el cor, o perquè ella ha trencat un cor. Segurament Motomami és el primer disc de la Rosalía en aquest sentit, perquè ja és una dona, perquè ja li ha passat el que li havia de passar, que ens passa a tots i que fa que tot tingui una certa profunditat.

L'aigua clara és el disc d’un home espantat, resignat o estoic?

— Seria més un estoic en el sentit d’aprendre a conviure amb les precarietats de la situació, no convertint-les en fortaleses perquè no podràs, però sí amb la resiliència. Les quatre o cinc primeres cançons són tot maneres de capgirar la por o les incerteses.

Què has posat en dubte aquests anys, de la carrera de Mishima?

— M’he adonat que la vida havia triat per mi, que les coses que puc fer amb això són unes determinades i que has d’aprendre a gaudir-ne. Sí que tenia una mena d’ambició fàustica, aquesta cosa de dir: "Ho vull fer tot, vull provar-ho tot". I la crisi dels 40 és precisament quan dius: "Bé, ja has provat bastantes coses, a aquesta vessant imperialista i dopaminesca que tenies ja li has trobat pàrquing. I ara què pots fer?" Doncs o cremar-ho tot o més o menys trobar una manera de gaudir-ne. Aquest final del somni fàustic de la dopamina és en un parell de cançons d'aquest disc. Gener sobri en seria una.

I la catedral que menciones a Gener sobri què seria?

— La plenitud de l’ésser humà. Diuen que una catedral és el punt de trobada entre Déu i l’ésser humà, i és allà on es manifesten totes les meves pors i tota la meva capacitat de transcendir. És un home complet el que ha trobat la seva catedral, el seu Déu a venerar, la seva transcendència.

És interessant el joc que fas amb els conceptes de memòria i record. Cantes sobre anar a un lloc que no recordis, com cercant una utopia. Però a Cotó dius que vols tornar a alguns racons de la memòria.

— És la debilitat del disc. Al principi vols anar a un lloc que no recordes perquè vols tornar a sentir que descobreixes alguna cosa. Això fa anys que no em passa, allò que en una borratxera de nit vas canviant de barri i de sobte entres en un lloc que dius: "Però quina penya hi ha aquí!" Aquesta sensació, que era de por, també era excitant perquè la vida encara t'oferia aquestes aventures. Això fa molts anys que no ho tinc. Al confinament ningú no ho tenia. Ens van tallar aquesta vessant exploratòria de la vida.

I a Cotó...

— Cotó és la meva negociació amb la nostàlgia. Tens un record molt realista, però en el sentit surrealista, d'un realisme molt poderós. ¿Recordes la pel·lícula Él de Luis Buñuel? Hi ha un moment que el paio s’enamora de la que després serà la seva dona només perquè en una església li veu el turmell. És un moment molt surrealista, perquè aquest turmell vol dir més coses. És el desig, la cosa inaccessible.

L’aigua clara és un disc prou autobiogràfic com altres de Mishima, però aquesta vegada pràcticament no hi ha cap referència ni geogràfica ni de paisatges concrets.

— En el disc anterior sí que vaig fer aquest esforç de posar-me més narratiu, de baixar a la terra, de fer un disc amb cançons com Posa’m més gin, David, sobre què se n’ha fet d’aquella gent, que vaig descobrir fa poc que és un gènere de la cançó medieval que es deia ubi sunt, on és la gent. I aquí tenim una cançó en què també ho dic: God’s move (Lee Sedol): què se n’ha fet de Lee Sedol.

Desconeixia la història de Lee Sedol, "el Roger Federer del joc del go"

— Jo també fins que vaig veure un documental que em va flipar: AlphaGo. Torna a ser una mena de peó de la història, com la Mia Khalifa, en què totes les estructures, l’avenç del progrés tecnològic, el moment de la història, el lloc on neix, confabulen perquè ell sigui una mena de víctima i, en comptes de fer culpable ves a saber qui, reacciona acceptant-ho però abandonant la seva disciplina, que és el go.

Abandona després d’una derrota.

— Sí. Així com Kaspàrov, el jugador d’escacs, es va enfrontar a Deep Blue, a Lee Sedol és AlphaGo qui el repta a cinc partides. El resultat va ser 4 a 1 a favor de la màquina. Tot i ser aclaparat per la intel·ligència artificial, ell va aconseguir guanyar una partida amb un moviment diví, el god’s move, que és una mica el cant del cigne de la humanitat, una cosa imprevisible però amb un sentit. Això és el que em va atraure, que és una víctima que no s’erigeix com a tal. També mostra una d’aquestes febleses a les quals haurem de plantar cara, que és el fet d’haver d’anar redefinint què és la humanitat.

Per què feu El llibre de l’amor, la versió de The Magnetic Fields?

— Ja l’havia traduït i l’estava tocant en concerts acústics més en solitari, i vaig pensar que era una manera de consolidar el que dic a El gran lladre, que és una cançó d’amor d’algú que no n’ha sabut treure l’aigua clara. I la cançó de l’Stephin Merritt diu que el llibre de l’amor és llarg i avorrit, el van escriure fa molt de temps, està ple de flors i capses amb forma de cor i coses que tothom és massa jove per entendre. És exactament el mateix, ho consolida i fa de marca del disc.

¿Vas dubtar si incloure-hi aquesta versió o alguna altra de les que toques en els concerts acústics?

— Sí, n'hi ha una que m’ha quedat molt bé: Hello in there, de John Prine, que és una cançó preciosa.

¿Ja la tocaves abans que John Prine morís de covid el 7 d’abril del 2020?

— La vaig arranjar just el mes que va morir. El vaig descobrir dos o tres anys abans que morís i em va captivar tant que vaig anar a Irlanda a veure’l en directe, perquè aquí no va venir mai. Hi vaig anar sol. Va ser una cosa de fan total. Hello in there la vaig voler traduir al principi del confinament perquè parla de gent gran. John Prine havia fet de carter de jove: havia d’entregar cartes a moltes cases on vivia gent sola, i és això el que el va motivar a compondre Hello in there, perquè un avi el que necessita és que algú li digui: "Hola, com va tot?" Durant el confinament vaig treballar-ne l’adaptació, i de sobte es va morir de covid.

Com era un concert de John Prine?

— Doncs la formació que portava era molt semblant a la de Mishima. Simplement la diferència és que tenia un solista amb la guitarra elèctrica i un altre amb pedal steel guitar. Els passa molt als del country, que quan toquen sols ja molen molt. Quan els vesteixen tenen més contundència i arriben més, però quan els sents fràgils només amb els recursos que tenen ja són meravellosos.

—