Carme Serna: "Si et dediques només a la cultura és perquè tens qualque tipus de privilegi"

PalmaL’actriu Carme Serna sempre havia escrit textos que, tanmateix, mai havia pensat a publicar. No va ser fins que va arribar la pandèmia que va decidir aferrar-s’hi. “Sempre havia tingut aquesta inquietud i mai no m’havia aturat a valorar-la”, reconeix, “i era bàsicament per una qüestió d’inseguretat”. Quatre anys després ha vist com aquells relats escrits en confinament guanyaven el premi Mercè Rodoreda de contes i sortien publicats amb el títol Perdona’m per desitjar-ho tant. La maternitat, els traumes d’infantesa, la identitat i la petjada de les arrels són alguns dels ingredients d’aquest conjunt que presentarà aquest dimarts dia 27 a la llibreria Drac Màgic de Palma. 

 De no haver publicat mai a guanyar un premi com el Mercè Rodoreda hi ha un bot gran. Què ha significat això per a la vostra vocació d’escriptora?

— La llavor venia de molt enrere, sempre m’havia agradat escriure, però la vida ens arrossega, entre la feina, la família i tantes altres coses. Amb la pandèmia vaig aturar, em vaig quedar sense feina i em vaig dedicar bàsicament a llegir i escriure, i em vaig adonar que passava molt de gust. Així que vaig dir-me que ho havia d’escoltar, li havia de donar importància i valor a això i em vaig apuntar a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, que em va servir per endreçar moltes coses. I, mira, m’agradava el que havia fet, així que vaig decidir presentar-ho al premi i va ser tota una sorpresa guanyar. 

Són relats molt diferents entre ells, però que no deixen de tenir una mateixa sensació de fons, tota una sèrie d’interrogants al voltant dels llocs d’on venim i de quina manera ens condicionen. 

— A mesura que escrivia i rellegia m’adonava que hi apereixien temes que m’interessaven. Quan escrius floreixen coses i això serveix per reordenar-te a tu mateix, veure quines qüestions hi apareixen i es repeteixen inconscientment. I una que hi és molt present és la dels llinatges i els noms, amb aquesta pregunta constant de si és possible desfer-te dels lligams que suposen. 

És una pregunta que travessa el recull. 

— Sí, això es respira a quasi tots els contes i al final té a veure amb la identitat, amb qui som realment. Hi és molt present, per exemple, al conte de Diamants, que té per protagonista una dona més madura que la resta de contes, que quan se separa del marit i s’allunya del fill adolescent s’ha de demanar què passa quan es rompen algunes relacions i cauen certes etiquetes, com ser esposa de o mare de. És aquí quan sorgeix la pregunta de qui soc jo, realment. 

De quina manera influeix el fet de ser actriu en plantejar-vos tot això i traslladar-ho al paper? Al cap i a la fi quan feis una interpretació també us estau demanant qui sou, no? 

— És que jo no ho veig tan diferent. Si interpretes Antígona, per exemple, quan puges damunt l’escenari clar que no ets ella, que no és el teu context ni la teva època, i que no parles com tu parlaries, però en certa manera sí que ets ella. Perquè és el teu cos, la teva veu, la teva respiració, ho ets i no ho ets alhora. I tot i que els relats siguin ficció, no deixen de ser la meva manera de veure el món, i és inevitable que jo hi sigui present. Potser el teatre sigui més cooperatiu, perquè tens un equip, però jo l’escriptura també la compartesc, amb gent que m’ha donat la seva opinió, per exemple. No hi crec, jo, en l’art individual o solitari. 

Aquests relats serien com són si no fossiu actriu?

— No, jo no crec que que hauria escrit com escric si no fos actriu. El dia de la gala de lliurament del premi, de fet, un membre del jurat em va dir que jo escrivia molt des del cos i em va agradar molt que m’ho digués perquè és cert. L’ofici d’actriu jo el connect molt amb el cos, amb la feina corporal, de la presència i els sentits, i de l’escolta activa. La veu és cos, també, i la respiració. I aquesta formació crec que fa que també escrigui des d’aquí, des del cos. 

I ara que ja heu publicat un primer recull, què ocupa més el vostre temps, la interpretació o l’escriptura?

— Ara continuu escrivint, però encara no sé molt bé què escric. Crec que m’interessa parlar sobre la mort, però és tot molt embrionari. També he estat fent d’ajudant de direcció i dramatúrgia amb Pau Bachero, en una proposta lligada a un projecte comunitari que tracta sobre l’adolescència, i estic com a actriu a La Fundació de la companyia La Impaciència i, a més de tot això, soc pallasso d’hospital. 

Ben al contrari que durant la pandèmia, idò, ara no aturau!

— A veure, s’ha de tenir en compte que hi ha molta precarietat al meu sector. Tots els que ens dedicam només al món de la cultura és perquè tenim qualque tipus de privilegi, perquè així com estan les coses si no tens certs privilegis és impossible viure només d’això. L’habitatge és el gran problema que tenim en aquest país i per fer-hi front no basta amb els recursos que et dona fer d’actriu, o de dramaturg, o d’escriptor.