Isidoro Valcárcel Medina: "Si et diuen que una cosa és intocable el que has de fer és demanar per què"

PalmaLa mirada juganera d’Isidoro Valcárcel Medina, artista nascut l’any 1937 que ha rebut, entre d’altres, el premi Nacional d’Arts Plàstiques, el delata: per a ell l’art és, per damunt de tot, una manera de passar-s’ho bé. “Em produeix un plaer immens dir qualsevol cosa de les que dic”, afirma en un moment donat, i la seva actitud ho corrobora. És a Mallorca com a convidat del festival Cool Days, que enguany surt d’Artà i arriba també a Palma. Entre divendres i dissabte farà una performança als carrers d’Artà amb el títol Reunió d’artistes i avui mantindrà una conversa amb Soledad Liaño, del museu Reina Sofia, que han batiat com No necesita título, en referència a una instal·lació feta fa més de 30 anys en què l’artista havia recollit els menús oferits a diferents institucions benèfiques de Madrid. 

No posar títol a les coses avui dia, quan estam tan acostumats a no anar més enllà dels títols de moltes coses, és un acte que va més enllà del fet revolucionari. 

— Home, és que si titules que no necessita títol és perquè l’obvietat de l’obra parla per si mateixa. En el cas de l’obra original, eren els menjadors de gent necessitada, que són uns espais que si existeixen és perquè hi ha gent que no té on anar a menjar. No titular-ho forma part de la ironia, del sarcasme d’aquest embolic social en el qual ens movem. N’hi ha que s’aferren a qualsevol circumstància, fins i tot algunes de dramàtiques, per simplificar-la i ficar-la dins allò que pot ser considerat comú.

Aquest embolic social de què parlau ha canviat molt en els anys que fa que us dedicau al món de l’art?

— Bé, és una cosa que de vegades va a més, o a menys, i puja i baixa, però que té un territori delimitat. Hi ha àmbits on mai hi arriba a entrar, la tasca creativa o innovadora, i d’altres on sempre hi és present, mal sigui amb major o menor compromís… I sovint amb un miserable esperit revolucionari (riu). Tot i que amb revolucionari em referesc a la mateixa circumstància de la creativitat, que és humana i normal. Vull dir que els autors no inventen coses insòlites: poden voler fer una porta d’una determinada manera, sí, però la porta ja hi era. 

De fet, deis que hi ha portes que encara no ha travessat l’art… Per exemple?

— Els que ens movem a gambades per aquest món sempre ens trobam amb obstacles i gent que et diu que se suposa que hi ha coses que no s’han de tocar… Això sempre hi és, però és una qüestió social o política, pensar que hi ha llocs on no pots entrar. Per dir-ne un exemple qualsevol, a l’àmbit de la policia, per què no puc intentar fer-hi qualque cosa? Per què no puc demanar per què duen l’uniforme d’un color o d’un altre? Però tot això no s’admet, per tota una sèrie de circumstàncies socials, econòmiques, ambientals, professionals i polítiques, és clar. Tot segueix el seu rumb i la funció del creador és sortir d’aquests camins, anar cap a altres bandes. Ara bé, això passa poc. 

I tanmateix és el que heu fet sempre.

— Evidentment! En primer lloc perquè és més divertit, sempre provoca qualque disgust o qualque enuig… Però, a més, jo crec que finalment aquest és el territori on ens hem de moure. Allà on ens diguin que no es pot entrar: és allà on hem d’anar. Si et diuen que una cosa és intocable el que has de fer és demanar per què.

Un dels llocs que us heu proposat recuperar és el carrer, que és on tindrà lloc la performança que fareu a Artà. 

— Sí, però és un territori mixt, complex. Jo record que poc després de la mort de Franco vaig sortir al carrer amb un cartell sobre les espatlles, un cartell que no deia res, en realitat. Crec que s’hi llegia que l’art és una cosa distinta, o qualque cosa així, que no tenia cap referència política ni molt menys, però va ser interpretat com si tingués qualque lectura… Em van dir que ho hauria d’haver consultat abans, imagina’t! Hi ha reaccions a les coses que feim, sobretot si les feim de manera decidida i concreta.

Una de les coses que vàreu fer va ser pintar, literalment, una paret del Macba de Barcelona. La vàreu pintar de color blanc amb un pinzell. I just ara fa uns mesos va ser notícia que a un artista danès a qui li havien encarregat uns quadres per a un museu li van fer tornar els doblers perquè va enviar un parell de quadres en blanc…

— Ah, sí? No ho sabia! (esclata a riure) És molt divertit que passàs això! A veure, jo amb el Macba el que vaig fer va ser un encàrrec. Em van demanar si podia fer qualque intervenció i vaig pensar a pintar una paret del museu, que és el que no és habitual que ningú pinti, i ho vaig fer amb la mateixa pintura amb què s’estava pintant la resta del museu, amb un pinzellet… Em va dur un bon grapat de dies, fer-ho, no avançava gens. I volia que posassin allà un cartell amb el meu nom i el pinzell amb què ho havia pintat però... Clar, quan ho van veure em van dir que allò no era una obra, i jo vaig haver de defensar que sí. No és una obra d’art perquè suposa una intromissió en un terreny que no està autoritzat, deien, i precisament per això jo crec que ho és. Hi va haver una mica de conflicte, és cert, però ho van haver d’admetre, al final. Ah, i jo ho vaig cobrar al mateix preu que els pintors que pinten parets, és clar. 

És que aquí hi ha la conversa de sempre sobre què és l’art. 

— I tant! Vas a veure exposicions on hi ha una natura morta, un paisatge i un retrat i et diuen que això és l’art. I el milió de coses que surten d’això, què són? És un vici secular, que no s’ha curat en absolut. Normalment quan anam a una exposició sabem què ens hi trobarem, i això no és el que hauria de passar. Hem avançat molt poc, i molt lentament, per això és tan divertit intentar trencar amb tot. 

Parlau, però, d’avanços. No hem retrocedit en algunes coses?

— Ah, bé, sí, ara mateix estam en un moment de retrocés, està clar. Aquests darrers canvis polítics, això de posar un director d’un museu i demanar-li que nomeni tal persona o… Hi ha una base de retrocés, és cert, que no sé preveure cap on anirà… Fa 20 segles que passa, en realitat, que de sobte hi ha un individu que toca una tecla misteriosa que produeix un efecte però que la resta seran canvis efectistes, ordenats, catalogats o fins i tot dirigits. Sempre hi haurà gent capaç de trascendir, però, i seran els que salvaran la creativitat. Al cap i a la fi, l’únic compromís amb l’art és aquest: ser creatiu. 

Sembla que després de tot no heu perdut mai la fe.

— Fe? No sé si és qüestió de fe. És qüestió de passar-s’ho bé, amb qualsevol cosa que facis, diguis o fins i tot pensis. No es tracta de ser somiadors, perquè la fantasia no sobreviu en aquests territoris, però el que sí que resisteix és la idea: se m’ha ocorregut això i no té res a veure amb allò. Aquestes sortides inesperades m’encanten, mal no arribin a triomfar mai: el fet de generar la possibilitat, això és el que a mi m’engresca.