Juan Manuel de Prada: "Si et fas preguntes, és impossible mantenir-se al marge del tema de Déu i la fe"

PalmaL'escriptor Juan Manuel de Prada publica el que ha anomenat "l'obra de la seva vida": El derecho a soñar. Vida y obra de Ana María Martínez Sagi. És una obra dividida en dos volums que sumen gairebé 2.000 pàgines. Per fer aquesta biografia, l'escriptor ha viatjat per diferents llocs del món, com els Estats Units, Veneçuela i França, i ha visitat una vuitantena d'arxius. En aquestes pàgines, l'autor descobreix al lector l'apassionant i tràgica vida d'una catalana nascuda l'any 1907 (va morir el 2000) que va ser directiva del Barça, periodista, poeta d'èxit, fotògrafa al front de la Guerra Civil i pintora.

Juan Manuel de Prada presentarà l'obra aquest dimarts, 18 d'octubre, a les 19 h, a la Fundació Sa Nostra. Atesa la gran vinculació que va tenir amb Mallorca, l'autor ha volgut presentar l'obra a Palma.

És aquesta la gran obra de la seva vida?

— Sense cap dubte. Per ambició, compromís i temps. Vaig saber d'Ana Maria Martínez l'any 1996, i ens vam veure l'any 1997. A partir de llavors, la vaig veure deteriorar-se, perdre la raó. Em va donar la seva obra inèdita perquè la publicàs quan fes 20 anys que havia mort. Del 1996 a avui ha passat un quart de segle. Ha estat molts anys la meva obsessió. Era una dona amb molt de talent.

Com la recorda?

— Era norantina, així que jo ja vaig conèixer una persona molt colpejada, però era lúcida i memoriosa. Ella em va contar la vida de manera incompleta, per diferents raons. Una d'elles és perquè era molt gran. Així mateix, record una dona amb caràcter que amb mi va ser afectuosa, però es veia que era dura. Va tenir una vida tràgica, amb rabejos lluminosos. Però era una dona plena de cicatrius: amors perduts, somnis romputs, tragèdies personals i altres tragèdies col·lectives que va viure de prop.

Tragèdies col·lectives com ara la Guerra Civil i l'exili.

— Va viure la història en primera línia. Va col·laborar com a periodista amb moltes publicacions de l'època, fent grans reportatges. Els seus primers llibres de poesia van ser un èxit. Però era una persona que no trobà el seu lloc. Nasqué en una família burgesa, però es movia en ambients d'Esquerra Republicana, era catalanista, però escrivia en castellà... Està plena de contradiccions i tensions internes, familiars i intel·lectuals.

Aquesta obra monumental que presenta arriba 22 anys després de la publicació de Las esquinas del aire, en què vós descobríreu el personatge. Però ara, amb Derecho a soñar, heu volgut omplir els buits de la vida d'Ana María Martínez Sagi que ella mateixa va ometre o, senzillament, no recordava.

— El fet és que, llegint l'obra inèdita que em va donar, vaig veure que hi havia poemes que estan escrits en llocs i dates que no es corresponen amb la història que ella em va contar. Crec que no és tant que no m'ho volgués dir, encara que és cert que hi ha episodis durs de la seva vida personal que no em va explicar. Una cosa que no em va dir és que va ser fotògrafa al front de la Guerra Civil, fotoreportera. Això la converteix en l'única dona espanyola que fa fotografies al front de la Guerra Civil. És un fet cridaner i no m'ho va contar. Jo crec que no en parlà per evitar recordar el que va viure. Però vaig pensar que si volia reivindicar-la com a figura important, havia de reconstruir la seva vida.

No sabia si amb el títol Derecho a soñar li concedia el dret a mentir.

— Sí, en part és així. Però no en l'aspecte obscur i malvat de la mentida, sinó des del dret a recrear la teva vida, a fondre't amb el que has somiat que seria la teva vida. Ella, més que falsificar-la, el que fa és metamorfosar-la. Em va dir tots els llocs on havia viscut, i això em va permetre visitar aquests indrets i visitar els arxius per aconseguir informació. Ana María va ometre els detalls més escabrosos. Va tenir relacions amoroses amb molta gent, homes i dones, majoritàriament dones, però ella només em va parlar d'una dona. M'estava mentint? Jo crec que estava resignificant el seu historial afectiu: aquella dona de qui em parlà fou la que li va marcar més. És amb qui ve a Mallorca uns dies; aquesta estada a l'illa serà la inspiració de gairebé tota la seva obra.

Al segon volum de l'obra que presenta parla de la seva faceta de fotoreportera de la Guerra Civil a primera línia del front. Fa l'efecte que vivia al límit.

— Ella va tenir un problema personal molt fort: la ruptura amb la seva mare, una mare que no la va estimar i amb qui mai va tenir una relació normal. És una dona que sembla que sempre està a punt de saltar, que té una fúria continguda que saps que quan es desfermi serà terrible, sobretot per a ella. Quan esclata la guerra moltes de les seves amigues queden a Catalunya i durant l'època de Franco sobreviuen, algunes, fins i tot, bé. Però Ana María, no: ella s'involucra tant en l'anarquisme que si s'hagués quedat a Espanya, en lloc d'exiliar-se a França, hauria estat suïcida, perquè com a mínim hauria ingressat a presó. Després de la Guerra Civil, tota la seva vida serà una carrera per la supervivència.

El tema no es toca molt al llibre, però era una dona roja que tenia una relació curiosa amb la fe. Es veu en una anècdota que surt al segon volum. Precisament, de quan s'instal·la una temporada a Mallorca amb uns familiars.

— Ella es forma amb monges franceses, catòliques. I és evident que perd la fe, durant la Guerra escriu articles demanant la "persecució acarnissada" dels catòlics. Després, als anys 40, treballa per una revista catòlica que dirigeix un capellà, i, en els seus últims anys, no m'atreviria a dir què pensava. Ella va pintar quadres de la Verge Maria i deixa gran part de la seva herència a l'Orde Hospitalari. Crec que va ser una dona que va perdre la fe, però que va sentir nostàlgia de la fe perduda. És interessant. Jo crec que les persones de veritat, les que no estan fanatitzades i robotitzades, es fan preguntes i, si et fas preguntes, és impossible mantenir-se al marge del tema de Déu i la fe.

Què vos va commoure de la seva poesia?

— Ana María Martínez Sagi acumula una quantitat de paisatges vitals brutal, és un compendi del s. XX. Moltes vegades, l'obra de les persones que tenen una vida tan trepidant i emocionant és inferior. Però no és el seu cas. Fa una poesia molt senzilla, gens cerebral. Flueix amb naturalitat. I quasi tota, tot i que no sempre, està molt relacionada amb els ritmes populars. Té dos elements fonamentals: la contemplació del paisatge i convertir-lo en la projecció d'estats espirituals i, en segon lloc, l'evocació elegíaca amorosa. Concretament, a Mallorca li dedica un llibre impressionista, de contemplació dels paisatges, Canciones de la isla, escrit entre 1932 i 1936.